Barroc i escassament subtil, aconsegueix, però, captar la nostra atenció i conduir-nos (com a "Moulin Rouge", com a "El gran Gatsby") a un univers en què la història es confon amb la llegenda i l'espectacle conviu amb la tragèdia. En aquest món estrany, un personatge igualment atípic, blanc del Sud enamorat de la música negra, revoluciona la conservadora societat americana dels cinquanta amb el seu moviment de malucs i, adoptat per l'enigmàtic coronel Parker (Tom Hanks amb una caracterització impossible), esdevé presoner de la seva llegenda (i d'un contracte draconià que l'obliga a romandre a Las Vegas mentre el seu mànager es rebenta els guanys al casino).
"Elvis", doncs, combina admirablement diversos registres:
- Ofereix, a la manera de títols com "Forrest Gump", un retrat de l'Amèrica que perdia la seva innocència a finals dels seixanta (referències a la segregació i als assassinats de Martin Luther King, Bob Kennedy i, fins i tot, Sharon Tate).
- Delecta els admiradors de l'Elvis amb la seva música. I cal dir que el muntatge agressiu o la pantalla partida en els inicis del film es prendran un respir perquè puguem gaudir de les seves actuacions, fins a l'emotiva seqüència final en què un Elvis que ja no sabem si és el real o l'actor que l'interpreta (molt bé), ofereix una extraordinària versió d'Unchained Melody, pocs dies abans de la seva mort prematura.
- Parla sobre el geni i la solitud. És, al cap i a la fi, una pel·lícula trista; fixem-nos com, en l'escena de l'aeroport, els grisos s'imposen sobre els colors saturats que omplen la resta del metratge.
A pesar de l'horrible maquillatge de Hanks, la idea que sigui el vampíric coronel Parker qui narri la història de la vida del cantant resulta força eficaç. Ens recorda la magnífica "Amadeus" de Forman, en què era Salieri qui parlava sobre Mozart. Parker representa la pitjor cara del capitalisme: converteix el jove músic en una màquina de fer diners, però ho fa menyspreant l'ànima i la salut del seu deixeble, hàbilment, invocant el pragmatisme i amb arts de venedor de fum, un entabanador professional que Luhrmann sembla comparar amb P.T. Barnum ateses les referències iconogràfiques al món del circ i els seus freaks. Paker s'aprofita d'Elvis però és el substitut d'una figura paterna gairebé inexistent (hi ha uns pares, però ella mor alcoholitzada i ell és un perdedor pusil·lànime) i també és qui millor el coneix i qui millor pot explicar el perquè de la seva mort prematura tot cercant l'eternitat.
Morts prematurament:
