Ang Lee ha tocat totes les tecles en la seva carrera de director. Després de retratar la comunitat taiwanesa en els seus primers films, viatja a l'univers de Jane Austen a "Sentido y sensibilidad", dissecciona la burgesia progre nord-americana dels anys setanta a "La tormenta de hielo", conrea el western a "Cabalga con el diablo", el cinema d'arts marcials a "Tigre y dragón", de superherois a "Hulk", el melodrama romàntic protagonitzat per cowboys homosexuals ("Brokeback Mountain") o per espies xinesos ("Deseo, peligro").
Així, no ens hauria d'estranyar que el seu darrer film sigui també imprevisible i exòtic. "La vida de Pi", definida per algú -no sense raó- com una barreja d'"Amélie" i cinema d'aventures, és una paràbola religiosa a partir d'un naufragi que uneix dos sobrevivents tan poc compatibles com són un noi indi i un tigre de Bengala. La cosa podia derivar fàcilment en el ridícul, però Ang Lee és un director seriós i competent i ens ven la moto amb facilitat a través d'una forma fastuosa -amb un ús modèlic del 3D- i una mirada transparent com les aigües de l'Oceà Pacífic.