Si, a "Leviatán", Andrei Zvyagintsev mostrava una imatge molt descoratjadora de la Rússia més perifèrica, a "Sin amor" (2017) dirigeix la seva mirada crítica a les classes mitjanes de les grans ciutats, i el missatge resulta tant o més pessimista.
El títol és prou explícit i el film presenta un grup familiar desintegrat, un divorci en què els cònjuges s'han declarat la guerra i el seu fill de dotze anys en rep les conseqüències. En una societat materialista en què el nen més aviat fa nosa, la gent no coneix l'amor i acaba confonent-lo amb el sexe, mentre les selfies substitueixen l'autoestima. El director retrata amb freda elegància i sense pietat aquest univers corromput i pre-apocalíptic, abandonat als pitjors vicis de la modernitat, tot i que no obvia -com es fa palès en l'escena a casa de l'àvia o en el metafòric pla final- que aquesta ràbia i manca d'empatia són una herència del passat i que per molt que aquests russos semblin avançar no es mouen gaire de lloc.