EL ESPEJO

"El espejo" (1975) seria el treball més autobiogràfic d'Andrei Tarkovsky. 

Sense una estructura narrativa tradicional, el film barreja els temps i els personatges, els records, els somnis i la realitat. Parla de la seva infància, i de la seva mare (l'actriu Margarita Térejova), que pot ser, alternativament, l'esposa del realitzador, de la mateixa manera que el nen interpretat per Ignat Daníltsev pot ser Tarkovsky de petit o bé el seu fill. Els homes estan absents de les imatges d'"El espejo"; només podem sentir les seves veus en off; la de l'actor Innokenti Smoktunovski recita poemes del pare del director, Arseni. 

Com en molts dels seus films, alterna el color i el blanc i negre; aquí, fins i tot, afegeix moltes imatges d'arxiu, de la Segona Guerra Mundial o de la Guerra Civil espanyola, enllaçant una temàtica intimista amb una visió més global de la Història. De fet, "El espejo", que no pretén connectar amb l'espectador a través d'un relat tradicional, sí que busca en la seva forma, lliure però també molt elaborada, traslladar emocions universals, a través d'imatges fascinants -reals o imaginades, amb referències a les pintures de Da Vinci o de Pieter Brueghel-, o d'un acurat treball sobre la banda sonora, que inclou, a més dels versos del seu pare, peces de Purcell i de Bach, però també els sons d'una naturalesa omnímoda, que es manifesta a través del foc, de l'aigua i del vent.

LA CIÈNCIA-FICCIÓ SEGONS TARKOVSKY

La publicitat de l'època presentava "Solaris" (Andrei Tarkovsky, 1972) com "la resposta soviètica a 2001". 

Però això només és publicitat i, de fet, el realitzador rus sempre va insistir que ell mai no havia fet ciència-ficció; tot i que, a "Solaris", adapta Stanislaw Lem. 

Si a Tarkovsky sempre li havia agradat utilitzar l'aigua com a element estètic i metafòric, per força havia d'interessar-li la història d'uns cosmonautes que viatgen a un planeta cobert per un oceà que, com veurem, manté alguna mena de relació simbiòtica amb els humans i atorga corporeïtat als seus somnis i desitjos. 

Però "Solaris" és, sobretot, una gran història d'amor impossible, i, alhora, una reflexió profunda sobre la culpa, les oportunitats perdudes o la fugacitat de la vida. El protagonista, un psicòleg que viatja a l'estació espacial que flota sobre el planeta oceà per veure si soluciona el desgavell, hi troba la seva dona, o, millor dit, una recreació de la seva dona, que portava anys morta i que potser es va enverinar per culpa seva. 

Intensa i molt bella des dels plans de l'inici. Si la volem comparar amb "2001", cal evitar parlar d'uns efectes especials de fireta, però la imatge final és quasi tan inquietant com ho són els últims minuts del film de Kubrick.

"Stalker" (1979) també està rodada amb gran economia de mitjans, tot i que això aporta al film un aire decadent que li escau. La Zona, un espai misteriós i prohibit que potser van visitar uns extraterrestres i que potser obra miracles, és un escenari brut i feréstec -que els responsables de la pel·lícula van trobar en una central hidroelèctrica abandonada-. Tarkovsky dedica novament molts plans a filmar l'aigua que cobreix objectes oblidats, i no es descarta que la porqueria de l'indret tingués a veure amb el càncer que va matar pocs anys després l'actor Anatoli Solonytsyn i el mateix director. 

Si "Solaris" combinava el color i el blanc i negre (en les emissions televisives), "Stalker" utilitza el sèpia per mostrar el miserable apartament en què l'stalker (un senyor que fa de guia als visitants) viu amb la seva dona i una filla que pateix una malformació, o el també miserable bar on retroba els seus clients, un escriptor i un científic; i el color quan són a la Zona o en la impactant escena final, on es revela d'alguna manera el veritable poder d'un lloc que promet riqueses però, alhora, amenaça amb els pitjors desastres.

NOSTALGIA

Si a "Los girasoles" parlàvem d'un director italià que viatjava a Rússia, "Nostalgia", també amb guió de Tonino Guerra, és el cas invers. 

Dirigida per Andrei Tarkovsky el 1983, ens parla del seu exili a Itàlia i de la nostàlgia que sent pel seu país, la seva família i el món de la seva infantesa, tot això expressat a través d'un àlter ego taciturn, un poeta que viatja cercant la memòria d'un compositor rus en companyia d'una atractiva traductora i, en comptes de fer-li l'amor com ella desitja, deambula pels racons d'un balneari d'aigües sulfuroses preguntant-se pel sentit de tot plegat i prefereix la companyia d'un vell a qui tothom pren per boig (interpretat pel bergmanià Erland Josephson), una mena de profeta que viu en una casa sense sostre i vol prevenir al món de desastres imminents, davant dels quals calen sacrificis grans (com calar-se foc en una plaça de Roma) o petits (travessar la piscina del balneari amb una espelma encesa). Clarament, el director anticipa el tema central del seu següent i darrer film, "Sacrificio" (1986). 

"Nostalgia", considerat per molts l'obra mestra del seu autor, és un film de factura exquisida. Panoràmiques lentes i elegants, enquadraments pictòrics en escenaris marcats pel pas del temps que semblen volen reflectir l'enyor i la solitud dels seus personatges, i metàfores visuals que creen una atmosfera irreal, gairebé onírica; de fet, el relat és ple de somnis, representats en blanc i negre per distingir-los d'una realitat tant o més estranya, en una Itàlia sense sol on sempre plou o hi ha boira i tot està inundat (la presència de l'aigua és obsessiva en el cinema del realitzador). En l'inici del film, veiem l'església on hi ha el fresc de la Verge del Part, de Piero della Francesca, i les dones italianes acudeixen quan volen ser mares (una seqüència bellíssima); el poeta rus desisteix de visitar el lloc (només ho fa la traductora) en una renúncia simbòlica a l'art i la religió, potser també a la bellesa més òbvia (la qual cosa podria explicar la seva relació amb l'amiga italiana, el rostre de la qual té un aire renaixentista). La recerca d'una nova espiritualitat es materialitza en la llarga seqüència final, rematada per un epíleg en què el protagonista i els seus records habiten el Més Enllà, representat per una catedral en ruïnes.