CINEMA DE CAMPUS

En relació amb "Los que se quedan" (Alexander Payne, 2023), el meu bon amic Cinefília aporta en la seva acurada ressenya dues idees que voldria esmentar: d'una banda, la compara amb el film de losers més mític de la història, les "Vidas rebeldes" de John Huston; i, més endavant, diu que és l'antítesi d'"El club de los poetas muertos", la qual cosa m'ha semblat curiosa: imagino que ho diu perquè el protagonista del film d'en Payne (un excepcional Paul Giamatti) no és un professor (d'Història Antiga) gaire admirat pels seus alumnes, i encara menys pels seus col·legues; però sí que resulta incòmode en el rígid escenari, novament un internat de Nova Anglaterra per a nens rics; i l'acció se situa l'any 1971, una dècada més tard però també en un moment de canvis i amb la por dels trasllats a una escola militar o, en darrera instància, al Vietnam. 

I és que jo havia pensat en la conya de dir que "Los que se quedan", que narra les més aviat tristes vacances de Nadal de tres personatges que es queden sols en l'internat perquè no tenen on anar, era un encreuament entre "El club de los poetas muertos" i "El resplandor". 

Ara més seriosament, la referència als films de losers (perdedors) és prou encertada. Sense que això sigui cap novetat en la filmografia del director, ens presenta tres individus traumatitzats i arraconats per un sistema inclement, que acabaran agermanats i imposaran la seva dignitat sense tenir en compte les conseqüències: un professor aparentment misantrop, un alumne inadaptat i la cuinera negra que va perdre el seu fill al Vietnam perquè eren negres i no podien pagar la universitat i obtenir una pròrroga, a diferència de la resta d'alumnes, pijos racistes i malcriats. 

Nogensmenys, el film s'ubica clarament en el gènere que algú ha batejat com a "cinema de campus", perquè passa en un internat o en un entorn escolar o universitari, del qual en seria l'exemple més clar l'esmentada "El club de los poetas muertos", però també altres títols del cinema nord-americà, des de la primera meitat de "Conocimiento carnal" (curiosament, un film estrenat el 1971) a "La red social", passant per les aventures de Harry Potter, en clau fantàstica, o les moltes aproximacions en clau de comèdia grollera, a l'estil de "La revancha de los novatos", amb el denominador comú que relaten la lluita dels inadaptats (nerds) contra els guapos de la classe. Sense oblidar que el mateix Alexander Payne ja havia abordat el gènere a la brillant "Election" (1999). 

Malgrat la broma d'"El resplandor", "Los que se quedan" té el to habitual en les obres de Payne, una peculiar barreja de drama i comèdia. 

En canvi, "Saltburn" (Emerald Fennell, 2023), que ambienta la seva primera meitat a Oxford (ens traslladem al Regne Unit), i se centra en l'amistat improbable entre un estudiant raret i el més guapo i ric del campus, hereu d'una família impresentable que viu en un castell -el Saltburn del títol-, pertany al gènere de suspens, tot i que això només queda clar en el tram final, més efectista que convincent. Jo crec que no calia; la descripció -temo que força realista- que fa la directora d'"Una joven prometedora" del classisme d'aquesta tropa d'energúmens ben plantats i millor vestits, que de grans s'emborratxaran amb en Boris Johnson, és prou terrorífica.

UNA VIDA A LO GRANDE

"Una vida a lo grande" (2017) comença com un film de ciència-ficció, amb el descobriment d'un sistema per empetitir la gent que pot ser tant una resposta al desastre mediambiental com una solució als problemes econòmics de caràcter més individual, ja que aquells que es miniaturitzen multipliquen per mil el seu poder adquisitiu.

El plantejament és una metàfora de la mateixa pel·lícula, a priori una faula distòpica però finalment el mateix que expliquen totes les pel·lícules d'Alexander Payne: una peripècia individual que conduirà el protagonista (Matt Damon) a trobar un sentit a la seva existència després d'un procés d'humiliació i posterior re-descobriment.

NEBRASKA

"Nebraska" (2013) té diversos punts en comú amb la pel·lícula precedent d'Alexander Payne, "Los descendientes" (2011): hi ha una relació paterno-filial i un procés de redescobriment, uns familiars mesquins i interessats, un paisatge que sembla determinar un caràcter. També, com passava a "A propósito de Schmidt" (2002), un personatge de la tercera edat (Bruce Dern) fa un viatge llarg per carretera; no condueix ell sinó el seu fill, i no busca les seves arrels sinó un presumpte premi d'un milió de dòlars, però la col·lisió amb el passat serà inevitable.

El film de Payne avança, com el cotxe dels protagonistes, tranquil·lament però sense pausa, al ritme de la música de Mark Orton i de la fotografia en blanc i negre, esplèndida, de Phedon Papamichael, enmig dels paisatges de l'Amèrica Profunda, camps immensos i pobles minúsculs, fins a un final revelador que esdevé un dels moments més bells del cinema recent.

LOS DESCENDIENTES

Un bon dia, Matt King (George Clooney) s'adona que ha de parlar amb la seva dona; però ella és un vegetal.

"Los descendientes", la darrera pel·lícula d'Alexander Payne, tot i una certa aparença de comèdia, parla d'un tema tan seriós com la mort i el dol. Però en aquest film, molt més complex del que sembla a primer cop d'ull, tot són contrastos i paradoxes. El pla que obre el film ens mostra algú que viu intensament; el pla que el tanca mostra una imatge molt més plàcida, però també plena de vida. Ambdós moments són causa i consecuència d'un accident mortal. El contrast entre el travelling inicial i el pla fix del final també pot representar que els protagonistes han assolit una certa estabilitat després d'un terratrèmol.

Hawai sembla un lloc idíl·lic, però la veu en off del protagonista en l'inici del film s'encarrega de recordar-nos que allà els càncers són igual de mortals; i la gent tant o més mesquina, com anirem descobrint al llarg del metratge, tot i que fins els personatges més odiosos acabaran revelant la seva humanitat. La ubicació geogràfica del film, basat en la novel·la de l'illenca Kaui Hart Hemmings, serveix com a metàfora (Matt és una illa, la família és un arxipèlag) i propicia una atmosfera estranya feta de paisatges ideals banyats en una llum malenconiosa (i una banda sonora magnífica).

En aquesta història sobre els contrastos i els canvis, sobre l'esperança i la nostàlgia, sobre l'atzar i la necessitat de prendre decisions, el to narratiu que abraça amb idèntica lleugeresa el drama i la comèdia és sostingut amb mà ferma per un Alexander Payne en estat de gràcia, que confirma les capacitats ja anunciades a "A propósito de Schmidt" i "Entre copas" i que se situa en un territori insòlit equidistant de Bergman i dels clàssics de la comèdia nord-americana, amb l'ajut d'uns actors i unes actrius excel·lents i d'un guió i una posada en escena modèlics, d'un nivell altíssim però sense la més mínima ostentació gratuïta.