30 MONEDAS

La sèrie que Álex de la Iglesia ha dirigit per a HBO, "30 monedas", té un capítol inicial espectacular; tant, que contribueix a deslluir la resta, tot i que el conjunt continua sent notable, amb un esforç de producció que fins i tot sembla excessiu (l'acció se centra al poble medieval de Pedraza -Segovia-, però també hi ha escenes rodades a Suïssa, Nova York, Roma o Jerusalem) i moments d'horror i humor negre en la línia marcada des d'"El día de la bestia"; sang, fetge, conspiracions a les altes esferes del Vaticà, exorcismes, presències demoniaques, amb el contrapunt d'una història d'amor triangular en què en Paco, el batlle del poble on passa tot -i de tot-, interpretat per Miguel Angel Silvestre, que està casat amb l'ambiciosa Merche (Macarena Gómez), se sent irremissiblement atret per Elena, la veterinària (Megan Montaner), qui, en la primera escena, ajuda una vaca a parir un nen humà (aparentment); perquè us en feu una idea.

Esperem impacients la segona temporada.

EL CUARTO PASAJERO

Encara que tinguin un punt de partida similar o gairebé idèntic (un viatge compartit entre quatre), no cal establir comparacions odioses entre "Con quién viajas" (Martín cuervo, 2021) i "El cuarto pasajero" (Álex de la Iglesia, 2022). Les dues són molt divertides, cadascuna en el seu estil, el de De la Iglesia més efervescent i més espectacular, sobretot en el tram final. 

Després de la decepció de "Veneciafrenia", "El cuarto pasajero" ens retorna un De la Iglesia en plena forma; tot i que no es complica la vida i aposta per un humor fàcil, encara que ben estructurat i dosificat, amb una Blanca Suárez meravellosa i un Ernesto Alterio brillant en el seu paper de barrut simpàtic.

VENECIAFRENIA

A "Veneciafrenia" (2021), Álex de la Iglesia ens trasllada al bressol del giallo, o sigui a Itàlia; més concretament a Venècia, rere les passes de Nicholas Roeg. El film, del tot intranscendent malgrat el comentari prou àcid sobre el turisme de masses, és també un slasher amb noies guapes i xicots amb poques llums, amb molta sang i menys ensurts dels que potser caldria; però l'escenari, ple de carrerons ombrívols, palaus decadents, teatres abandonats i illes cobertes de cadàvers, esdevé fidel als gustos del director. 

Ens preguntem, però, on ha anat a parar l'habitual sentit de l'humor del director i del seu guionista Jorge Guerricaechevarría. S'ha perdut en l'aigua dels canals? La recuperació d'Armando de Razza, l'ocultista d'"El día de la bestia", aquí convertit en policia, només accentua la nostàlgia d'altres temps.

MUSA (o per què directors amb personalitat esdevenen ineptes quan adapten novel·les de misteri en coproduccions europees?)

Que Isabel Coixet faci un nyap amb un film de terror produït amb el Regne Unit ("Mi otro yo") es podria explicar per la seva falta d'experiència en el gènere. Però que Jaume Balagueró, el responsable de "[REC]" o "Para entrar a vivir", ensopegui com ho fa amb "Musa" (2017) ja resulta més inquietant.

Aquest el seu darrer film és una coproducció entre Espanya, Irlanda, França i Bèlgica, i adapta la novel·la "La dama número 13", de José Carlos Somoza. Com anuncia el títol de la versió cinematogràfica, la cosa va de les muses, que resulta que no són tan bona canalla com ens pensàvem. Una trama alambinada, un misteri, una mansió gòtica, algun ensurt i un repartiment internacional que reuneix Manuela Vellés i Leonor Watling amb Franka Potente, Joanne Whalley-Kilmer i... Christopher Lloyd, amb l'anglès Elliot Cowan al capdavant, actor que no coneixíem i que té el carisma d'una escopinya. Les voltes d'un argument més aviat estrany que barreja elements fantàstics amb un comentari superficial sobre l'esclavatge sexual potser fan distreta l'obra literària però aquí condueixen a l'avorriment més absolut, sense que una posada en escena rutinària ajudi a salvar l'invent.

Passava quelcom semblant a "Los crímenes de Oxford" (2008), també una coproducció (Espanya-França-Regne Unit) amb un repartiment presumptament atractiu (Elijah Wood, John Hurt i, novament, Leonor Watling), basada en la novel·la de misteri "Crímenes imperceptibles" de Guillermo Martínez i dirigida per Álex de la Iglesia, realitzador amb personalitat, de vegades discutible però quasi sempre brillant, amb experiència en el gènere fantàstic, que aquí es limitava a il·lustrar pulcrament una trama també força complicada d'assassinats i matemàtiques. Sí, ja sé que les matemàtiques i la fantasia no lliguen gaire (amb permís de Lewis Carroll) però també "La habitación del niño" introduïa reflexions sobre la física quàntica i era molt més entretinguda.

Se m'acut un altre exemple, però aquesta vegada la innegable genialitat del director salvava l'invent (pels pèls, això sí). Ens referim a "La novena puerta" (1999), coproducció entre Espanya, França i els Estats Units, que va dirigir Roman Polanski, basada en la novel·la "El Club Dumas", d'Arturo Pérez-Reverte. El protagonista (Johnny Depp) té una feina tan peculiar com el seu nom: es diu Dean Corso i és "detectiu de llibres". Fuma molt i estafa sempre que pot els ignorants que li venen incunables per dos duros. No sabem gran cosa més d'un personatge no gaire ben dibuixat; l'interès, com en les altres pel·lícules que hem comentat, resideix en una investigació al voltant de fets misteriosos o sobrenaturals, en aquest cas sobre un llibre que podria haver estat escrit pel mateix Satanàs i que pot proporcionar la immortalitat. El film és irregular però entretingut; la composició dels plans és elegant, com sempre en Polanski, i, sense arribar al nivell de "La semilla del diablo", el director sap conduir la trama cap a un final inquietant, amb la seva musa Emmanuelle Seigner exercint de diablessa sexi.

PERFECTOS DESCONOCIDOS

Tres matrimonis i un amic solter es reuneixen per sopar a casa d'un d'ells (un àtic al centre de Madrid; és que és una pel·lícula d'Álex de la Iglesia!). Per fer la vetllada més amena, l'amfitriona proposa un joc com a mínim perillós: tots els comensals deixaran sobre la taula els mòbils respectius i s'escoltaran o es llegiran en veu alta els missatges que vagin arribant.

"Perfectos desconocidos" és, d'entrada, una severa advertència sobre la doble vida i la doble moral que la societat d'avui dia oculta rere l'addicció a la telefonia mòbil; els smartphones ja no són només una eina que ens permet ser maleducats i desatendre les persones que tenim físicament al costat, sinó una fórmula per expressar tot allò que les convencions obliguen a guardar sota la catifa.

Per primera vegada en la seva carrera, Álex de la Iglesia signa un remake, en aquest cas de la pel·lícula italiana del 2016 "Perfetti sconosciuti", de Paolo Genovese, un èxit aclaparador al seu país. Normalment, els seus films parteixen de guions originals, escrits habitualment amb la col·laboració de l'inseparable Jorge Guerricaechevarría. Amb anterioritat, només en dues ocasions havia adaptat textos literaris preexistents: "Perdita Durango" (1997) i "Los crímenes de Oxford" (2008), amb resultats discutibles. Però, en el cas de "Perfectos desconocidos", el director porta hàbilment la història al seu terreny, i, en l'espai claustrofòbic de l'apartament -rèplica de l'espai claustrofòbic del bar o el plató televisiu en els seus treballs precedents- exposa una galeria de personatges dominats per les seves pors, les seves mentides i, sobretot, els prejudicis de tota mena; no calia que hi afegís una atmosfera apocalíptica amb l'excusa d'un eclipsi de lluna perquè el film tingués la seva empremta. I, en qualsevol cas, demostra novament que és un gran director d'actors, aconseguint el millor de tot el repartiment: Belén Rueda, Eduard Fernández, Ernesto Alterio, Juana Acosta, Eduardo Noriega, Dafne Fernández i Pepón Nieto.

Casualment, vam poder veure en el recent Festival Zoom a Igualada, una producció televisiva dirigida i interpretada per Joel Joan que adaptava amb el mateix títol l'obra que ja havia portat als escenaris "El nom", i que consisteix en el mateix: un sopar entre presumptes amics, un d'ells solter, una excusa que propicia la confrontació -ara no són els mòbils sinó la discussió sobre el nom que el protagonista vol posar al seu futur fill- i, finalment, les rialles que es transformen en laments i estupefacció quan les misèries i, sobretot, els prejudicis dels personatges queden al descobert. La posada en escena de Joel Joan, intentant desesperadament superar les limitacions de l'origen teatral, no està pas a l'altura de l'elegant realització d'Álex de la Iglesia, però el text, cortesia dels francesos Matthieu Delaporte i Alexandre de la Patèlliere, té el mateix sentit de l'humor i capacitat crítica.

LA COMUNIDAD

"La comunidad", dirigida l'any 2000 per Álex de la Iglesia, potser no té l'originalitat i el carisma d'"El día de la bestia" però resulta tanmateix el film més rodó d'una filmografia brillant -com sempre he defensat en aquest bloc- però amb certa tendència a la irregularitat.

Els veïns d'un immoble ranci del centre de Madrid han esperat durant anys la mort d'un ancià que ocultava sota una rajola del seu pis la fortuna guanyada gràcies a una travessa i que, terroritzat, mai no sortia de l'apartament. Però quan els arriba l'oportunitat, una decidida agent immobiliària s'interposarà entre ells i el tresor; tot i que no li serà gens fàcil a la Julia (Carmen Maura, excel·lent) treure els diners de l'edifici convertit en trampa mortal.

De la Iglesia domina el suspens d'una trama resolta amb gran habilitat, combinant com només ell ho sap fer l'humor i el terror més absolut; en aquest sentit, destaquem l'escena de la falsa festa d'aniversari: la lletjor i la mesquinesa dels veïns és tan patètica com paorosa. Han escrit les coses que faran amb els diners en un tros de paper que guarda amb zel l'administrador, un individu tan gris com maquiavèlic (Emilio Gutiérrez Caba, també excel·lent); somnis que han esdevingut deliri; pobres d'esperit convertits en monstres. I és que "La comunidad" recorda estranyament "Freaks", tot i que els referents més obvis siguin les claustrofòbiques "Repulsión" i "El quimérico inquilino", ambdues de Polanski. A diferència, però, del polonès, el film de De la Iglesia inclou el típic final vertiginós, potser l'aspecte més proper a l'univers hitchcockià. Amb tot, el comentari cinèfil més brillant remet a la nissaga de "La guerra de las galaxias": Darth Vader enmig de la caspa; i l'avarícia representada metafòricament pels bitllets del Monopoly.

Hem esmentat les prestacions de Carmen Maura i Emilio Gutiérrez Caba però la resta del repartiment és igualment notable, amb menció d'honor per a la immensa Terele Pávez.

EL BAR

A "Mi gran noche" (2015), els personatges estaven tancats en un plató televisiu. Aquí, com anuncia el títol, es troben reclosos en un bar. No revelarem els motius per no espatllar l'efecte sorpresa; ens limitarem a constatar que el darrer film d'Álex de la Iglesia viatja -com tots els seus- de l'humor castís al terror i que torna a oferir un retrat molt negre de la naturalesa humana. Les rates de les clavegueres que ocupen el darrer tram del film són una bona metàfora de l'egoisme dels personatges, enfrontats a una situació límit que bé podria haver estat l'argument d'un episodi de "La dimensió desconeguda", allargat si es vol tot i que això no sembla un problema per a De la Iglesia i el seu guionista Jorge Guerricaechevarría, que saben mantenir la tensió, combinada amb alguna rialla, fins al final catàrtic i inquietant.

EL PREGÓN

Començaré dient que no considero Dani de la Orden un director especialment interessant. "Barcelona, nit d'estiu" (2013) i "Barcelona, nit d'hivern" (2015), els seus títols més emblemàtics, volen imitar les comèdies britàniques d'històries creaudes a l'estil de "Love Actually" (2003), amb resultats encara més discrets, que ja és difícil. Visualment, incorporen tics televisius, com els recurrents plans generals de la ciutat on transcorre l'acció que semblen voler suggerir que hi ha moltes altres històries com les que estem veient, unes més dramàtiques i tristes, d'altres més divertides, totes igualment irrellevants. I, com també passa en les sèries produïdes per TV3, com més moderns volen semblar els episodis (amb sortides de l'armari de iaies lesbianes i trios entre estudiants i repartidores de pizzes), més carrinclons resulten.

En qualsevol cas, aquesta asèpsia visual consubstancial al seu cinema no perjudica el resultat del seu darrer film, "El pregón" (2016), vehicle per al lluïment de la parella còmica formada per Andreu Buenafuente i Berto Romero i que ha estat rebut amb diversitat d'opinions. Jo m'erigiré en defensor d'aquesta pel·lícula, més que res perquè em vaig fer un fart de riure veient-la, i sento que tinc un deute moral. El film de Dani de la Orden -i de Buenafuente i Berto- no inventa res ni ho pretén. El cinema còmic basat en una parella protagonista patètica i en la successió de malentesos que propicien els diversos gags ja té precedents en el cinema mut i en les pel·lícules de Laurel i Hardy. D'altra banda, si busquem referències més recents i centrant-nos en el cinema espanyol, ens hem de remetre forçosament al cinema d'Esteso i Pajares.

També vull aclarir que "El pregón", assumida la seva condició de producte comercial, em sembla infinitament millor que les pel·lícules de Mariano Ozores. La ironia i la vis còmica d'Andreu Buenafuente i Berto Romero hi tenen molt a veure, però també una trama senzilla i eficaç servida amb un ritme molt àgil que convergeix en una durada del film adequadament modesta (poc més d'una hora i quart). L'entorn rural en què transcorre l'acció recorda els "Ocho apellidos..." però Berto Romero encaixa millor en el paper d'etern adolescent que no vol assumir la seva condició de perdedor que fent de hipster a la pel·lícula de Martínez-Lázaro.

Però, tornant al cas de les pel·lícules d'Ozores amb Pajares i Esteso, diré que, amb tots els seus defectes que són molts, poden resultar divertides quan, en determinats moments, voregen el surrealisme. Fins aquí, la meva defensa.

En qualsevol cas, "El pregón" em va portar a la memòria dues pel·lícules també molt divertides i que tenen certa similitud argumental:

"El asombroso mundo de Borjamari y Pocholo" (2004), òpera prima de Juan Cavestany, se centra en dos germans que anaven de pijos durant els anys vuitanta i que no han evolucionat: continuen vivint amb els pares, continuen estudiant (és un dir) dret, i passant les estones lliures a la discoteca Aguacate, a la qual van amb Vespino, sempre amb el jersei sobre les espatlles, mentre discuteixen sobre si en una baralla guanyaria el cocodril de Lacoste o el cavall de Ralph Lauren i esperen que Mecano es tornin a reunir. Aquesta paròdia de pijolandia i el record dels horteres anys vuitanta (com en l'escena inicial d'"El pregón") és impagable, amb gags antològics (per exemple, quan es desmaien a Madrid perquè encara porten la roba d'esquiar amb forfait inclòs), i té tres protagonistes idonis: Santiago Segura, Javier Gutiérrez i una monumental Pilar Castro.

"Muertos de risa" (Álex de la Iglesia, 1998), parla de dos artistes que, com els cantants d"El pregón", es tornen a reunir per a una ocasió especial. Els personatges de Buenafuente i Berto Romero s'han distanciat, més que res per la incapacitat del segon d'assumir el pas del temps. Però els protagonistes de "Muertos de risa", Nino i Bruno, interpretats respectivament per Santiago Segura i El Gran Wyoming, s'odien a mort. La seva rivalitat ferotge centra un argument tragicòmic que anticipa la posterior "Balada triste de trompeta" i que, com en aquesta, també serveix per repassar la història recent del nostre pais.

MI GRAN NOCHE

Àlex de la Iglesia reuneix novament quasi tot el repartiment de "Las brujas de Zugarramurdi" (Hugo Silva i Carolina Bang convertits ja en parella estable) per oferir un altre divertiment en un escenari familiar en la seva filmografia: un plató televisiu (de la cadena Mediafrost) on s'hi roda, setmanes abans de la seva emissió, una gala de cap d'any.

En ocasió del film precedent, ja vam dir que ens semblava molt bé que el director fes una pel·lícula divertida sense segones lectures. El problema de "Mi gran noche" és que no és especialment brillant. En l'espai claustrofòbic del plató assetjat per uns manifestants, es barregen diverses subtrames, destinades a convergir en un final que homenatja "El guateque" de Blake Edwards; però ni De la Iglesia és Edwards ni cap de les històries resulta especialment interessant. És un film correcte però superflu, almenys per a l'espectador. En el cas del director, es fa palès que ansiava fer una paròdia-homenatge a Raphael (recordeu "Balada triste de trompeta"?) i no ha pogut o volgut esperar a tenir un guió en condicions.

EL DÍA DE LA BESTIA

La mort tràgica i inesperada d'Álex Angulo ens torna el record del protagonista que li va regalar un altre Álex -De la Iglesia-: el capellà basc que s'enfrontarà a l'Anticrist d'"El día de la bestia" (1995).

Després d'un curt memorable, "Mirindas asesinas" (1991), també protagonitzat per Angulo, Almodóvar li va pagar al jove De la Iglesia el seu debut en el llargmetratge, "Acción mutante" (1993), una comèdia sorprenent vestida de film de ciència-ficció, o a l'inrevés si es vol, que no va tenir l'èxit esperat però que ja definia l'univers del director, el seu estil característic que combina un sentit de l'humor esperpèntic amb els homenatges genèrics a través d'un notable talent visual i d'una atenció extraordinària als decorats i als objectes que ocupen el pla.

"El día de la bestia" sí que va tenir un gran èxit de públic i de crítica, inclosos sis premis Goya, tot i que era un producte molt insòlit, que gosava barrejar elements de comèdia amb l'atmosfera gòtica que presidia un escenari nocturn i pre-apocalíptic, encara més inquietant en la mesura que no diferia gaire de l'autèntic Madrid. Tenia al seu favor uns personatges meravellosos interpretats pels actors idonis: a part de l'esmentat capellà que feia Angulo, el heavy amb els trets d'un llavors poc conegut Santiago Segura i un ocultista televisiu (Armando de Razza) que permetia al director incloure una mirada àcida al mitjà, reiterada en títols posteriors ("Muertos de risa", "La chispa de la vida"). L'encert en els actors i en el dibuix d'uns personatges pintorescos s'estén a tot el repartiment, i això esdevindrà una altra de les característiques del cinema de De la Iglesia, sense arribar als extrems d'un Berlanga: inoblidables Terele Pávez, Saturnino García, Jaime Blanch fent de feixista o l'inefable Jimmy Barnatán protagonitzant un exorcisme retransmès en directe.

Finalment, el millor del film i causa principal de l'èxit és el seu humor salvatge, que inclou gags tan irreverents com el del capellà aixafat per un crucifix enorme (preludi del final de "Balada triste de trompeta"?), un tiroteig sobre els reis d'Orient o un avi que s'alimenta de tripis. Tot plegat acompanyat d'una banda sonora que va d'"Extremoduro" a "Jesus Christ Superstar" i que en el seu dia va fer les delícies dels peluts.

Marca de la casa són igualment les escenes culminants amb els protagonistes enfilats dalt d'un icònic edifici de la Gran Vía o prop d'unes Torres Kio la inclinació de les quals és determinant en la resolució del satànic embolic i on hauran d'enfrontar-se a un monstre tan abominable com el de "Las brujas de Zugarramurdi".

I, per si algú encara no havia vist el curt:

LA HABITACIÓN DEL NIÑO

Dirigida per Àlex de la Iglesia l'any 2006 i protagonitzada per Javier Gutiérrez i Leonor Watling, "La habitación del niño" és una pel·lícula d'horror d'una sèrie de sis que va produir Telecinco per a la televisió en un intent de reviure aquelles mítiques "Historias para no dormir" de Narciso Ibáñez Serrador. La sèrie portava per títol "Películas para no dormir". Directors importants dirigirien els diferents episodis: a més de l'esmentat Àlex de la Iglesia, Enrique Urbizu ("Adivina quién soy"), Mateo Gil ("Regreso a Moira"), Paco Plaza ("Cuento de navidad"), Jaume Balagueró ("Para entrar a vivir") i el mateix Ibáñez Serrador ("La culpa").

El més misteriós no són els seus arguments sinó el fracàs de la sèrie, possiblement propiciat per una mala promoció i una ubicació equivocada els divendres a la nit, havent de competir amb programes de tanta qualitat com "¿Dónde estás corazón?", "Morancos 007" o "Yo soy Bea". Queda palès que el públic actual té poc a veure amb el que esperava aterrit els nous capítols de la sèrie de Narciso Ibáñez Serrador. L'episodi d'Àlex de la Iglesia no va fer el share requerit per la cadena, i tot i que el segon que es va emetre, el dirigit per Balagueró, va assolir un 15 %, estava encara per sota de la mitjana; Telecinco va cancel·lar les emissions i la resta d'episodis no es van poder veure fins dos anys més tard a Factoría de Ficción. I en les edicions en DVD, que sospito també poc exitoses.

Jo havia vist "Para entrar a vivir" l'any 2006, al Festival Zoom d'Igualada, especialitzat en produccions televisives, i em va semblar un títol magnífic, potser el més angoixant i terrorífic mai produït a Espanya. Mostrava una parella que esperaven un fill i que aconseguien un pis en un edifici i una zona una mica depauperats ignorant que s'hi ocultava un secret terrible i que haurien de córrer per salvar les seves vides.

L'episodi dirigit per Àlex de la Iglesia, recuperat gràcies a l'edició en devedé que vaig trobar en una de les paradetes del Festival de Sitges, no és tan rodó com el del director de "[REC]", però això no vol dir que no tingui prou qualitat. Parteix d'una premissa similar: una parella que acaba de tenir un fill s'instal·la en una antiga mansió que els ha sortit per molt bon preu. Però les gangues no existeixen, com descobrirà el pare quan l'aparell que comunica amb l'habitació del nen reveli una presència estranya.

Cap a la meitat, el film s'embolica excessivament en una trama de realitats paral·leles, que el parapsicòleg interpretat per Sancho Gracia atribueix als efectes de la física quàntica, posant com a exemple el Gat de Schrödinger. Però la mitja hora inicial ofereix algun dels ensurts més impactants que es recorden i tot plegat confirma que De la Iglesia és un narrador nat, tot i que en els registres més purament terrorífics encara el guanya en Balagueró.

LAS BRUJAS DE ZUGARRAMURDI

És probable que després del fracàs de "La chispa de la vida" Álex de la Iglesia volgués anar a cop segur. A "Las brujas de Zugarramurdi" prescindeix de qualsevol missatge i recupera l'esperit festiu d'"El día de la bestia"; sobre una base genèrica de provada tradició (uns atracadors que fugen s'han d'enfrontar a un perill sobrenatural), aplica la seva coneguda recepta: personatges i diàlegs esperpèntics, molt humor negre i un tram final obertament fantàstic decorat amb monstres i gegants.

La pel·lícula resultant, que comença amb un dels atracaments més delirants de la història del cinema, és trepidant i divertidíssima. Hi ha acudits i situacions molt tòpiques, és cert, com la declaració d'amor entre dos policies que recorden els Dupont i Dupond del Tintín (Pepón Nieto i Secun de la Rosa), però altres gags són memorables (la taverna amb la televisió passant "Noche de fiesta" una i altra vegada, el braç que surt del forat del vàter, el sopar caníbal amb Carmen Maura caminant pel sostre mentre parla pel mòbil) i les rèpliques són sempre oportunes i estan molt ben verbalitzades per una colla d'actors en estat de gràcia, amb menció especial per a Mario Casas, fent de porter de discoteca una mica limitat intel·lectualment, una terrorífica Terele Pávez, una molt seductora Carolina Bang i els impagables Santiago Segura i Carlos Areces exercint de senyores de províncies; fins i tot Hugo Silva està bé. En definitiva, Álex de la Iglesia bat Almodóvar en el mateix terreny en què el segon s'estavellava amb el seu avió de l'encarcarada "Los amantes pasajeros" i confirma, tot i que sigui amb un títol menor, que és actualment el director espanyol més capacitat i potser també el més interessant.

LA CHISPA DE LA VIDA

La darrera proposta d'Àlex de la Iglesia, "La chispa de la vida" (2011), ha estat un fracàs considerable. És aspra i macabra, i no fa gaire riure malgrat el protagonisme de José Mota (segurament, això ha despistat el públic) però no penso que sigui en absolut una mala pel·lícula.

Un publicista en atur (Mota) pateix un insòlit accident: es fot de cap en un teatre romà descobert a Cartagena al mateix lloc on hi havia l'hotel on va passar la nit de noces i es clava un ferro al cap. Està conscient però no el poden bellugar i la seva situació és força complicada; decideix aprofitar-ho per obtenir el reconeixement que persegueix i es munta al seu voltant un circ considerable.

Aquest argument ja existia; en essència, és "El gran carnaval", de Billy Wilder (comentada al bloc). De tota manera, Àlex de la Iglesia aconsegueix fer-lo interessant en relacionar la situació del protagonista amb la crisi que pateix actualment el nostre pais, no només econòmica sinó de valors. La metàfora és evident: en un teatre romà, com feien els nostres avantpassats per passar l'estona, el públic observa l'agonia d'un pobre individu, mentre aquest intenta ser entrevistat al programa televisiu "Rumore rumore" i els executius especulen sobre el preu (la mort farà pujar la inversió). L'encert més gran del film és que De la Iglesia es mostra molt coherent i diu en tot moment allò que vol dir sense deixar-se arrossegar per l'exhibicionisme que denuncia, i l'humor negre que plana sobre tota la història no s'imposa mai al seu discurs. Potser no és la seva millor pel·lícula, sens dubte no és gens agraïda; però és molt sincera.

Afegirem que tots els actors (Mota, Salma Hayek, Fernando Tejero, Carolina Bang, Juanjo Puigcorbé, Santiago Segura i un llarg etcètera) ho fan molt bé, i que, novament, el decorat adquireix un especial protagonisme.

En totes les pel·lícules de De la Iglesia, els decorats resulten molt interessants: la nau espacial d'"Acción mutante", els gratacels que apareixen a "El día de la bestia", l'àtic de "La comunidad", el poble de l'Oest de "800 balas", el centre comercial de "Crimen ferpecto" o el circ i El Valle de los Caídos a "Balada triste de trompeta"; en aquest cas, el teatre romà és una idea excel·lent, i les estàtues que hi ha disseminades semblen contemplar des de la seva enormitat impertorbable la petitesa física i moral dels humans del segle XXI.

BALADA TRISTE DE TROMPETA

Si la visió/audició d'aquesta cançó de Raphael us ha provocat una sensació semblant a rebre una puntada de peu als budells, heu de saber que la darrera pel·lícula d'Álex de la Iglesia, "Balada triste de trompeta", la pren com a referent i també va directa a l'estòmac.

Això no vol dir que no us la recomani; ans al contrari: "Balada triste de trompeta" és un dels títols importants del cinema espanyol. Una pel·lícula excessiva, sense que això sigui necessàriament un defecte, estructurada circularment sobre les imatges terrorífiques de Santiago Segura fent de pallasso milicià que, l'any 1937, es carrega mig exèrcit franquista amb un matxet, i de Carlos Areces amb el rostre deformat per la sosa càustica, vestit de pallasso amb un hàbit de bisbe i disparant a tort i a dret amb dues metralladores, mentre ETA fa volar el cotxe de Carrero Blanco, l'any 1973. Els números invertits (37-73), que representen l'inici i la decadència del franquisme, simbolitzen prou bé el joc de miralls que és la història de dos pallassos (Areces i Antonio de la Torre) enamorats d'una trapezista (Carolina Bang), antagònics i alhora intercanviables, enfrontats fins a la destrucció, com un símbol de les dues Espanyes. De la Iglesia barreja tots aquests elements (la violència, Franco, el circ, el sexe) amb el seu habitual estil, entre l'esperpent i el gore, i aconsegueix un còctel estimulant, fascinant a estones, una mica indigest, que recorda qualsevol dels seus anteriors films -sobretot "Muertos de risa" (1998), per raons bastant òbvies-, però també clàssics del terror com "El fantasma de la ópera", "Frankenstein", "Freaks" o "Los chiripitifláuticos". I el final amb els protagonistes enfilats dalt d'un edifici o monument segueix la tradició d'"El día de la bestia" o "La comunidad". En treu molt partit d'El Valle de los Caídos, però el millor gag respecte a aquest mausoleu vergonyant continua en poder de Santiago Segura: l'enterrament del gos "Franco" a la platja, a "Torrente 2: Misión en Marbella".