La idea de fer una pel.lícula de zombis en clau d'humor i protagonitzada per uns paios molt penjats no és nova. El precedent més obvi és "Zombies party" (Edgar Wright, 2004). Però si en comptes del Regne Unit ens traslladem a Cuba, on la indolència no és una excepció i la supervivència un estil de vida, la novetat encara és possible.
La primera de les sorpreses és que una pel.lícula com "Juan de los Muertos" (Alejandro Brugués, 2010) hagi estat possible, tot i que es tracta d'una coproducció amb Espanya. En un règim tan tancat com és el cubà, la proesa no consisteix a brindar una història d'apocalipsi zombi plena d'imatges de L'Havana destruïda (tampoc no es pot dir que el lloc estigui en molt bones condicions d'entrada), sinó farcir-la de gags irreverents, la majoria impagables; un exemple: el característic noticiari televisiu que alerta la població no parla d'atacs de morts vivents sinó "d'aldarulls causats per dissidents al servei dels Estats Units"; la festa que fan els zombis cruspint-se els assistents a una manifestació de suport és un altre moment feliç. En fi, "Juan de los Muertos" no resol l'enigma de perquè hi ha zombis ràpids i altres de lents però resulta molt divertida, tot i que el ritme decau a la segona meitat.