LOS TIGRES

Després d'haver vist "Anatomía de un instante" i, ara, "Los Tigres", també del 2025, constatem que Alberto Rodríguez es mou amb més habilitat pel terreny de la ficció, encara que acabi submergint-se sota l'aigua, com els personatges protagonistes, que, per quatre rals, es capbussen en llacs buscant desapareguts, o sota els vaixells que amarren vora una petroquímica de Huelva. 

Imaginem la dificultat de rodar sota l'aigua, però el millor de "Los Tigres" no són les necessàries escenes submarines, sinó quan els germans interpretats per Antonio de la Torre i Bárbara Lennie bussegen en els traumes del seu passat i quan la història deriva cap al thriller, impecable i en la millor tradició del cinema de perdedors.

ANATOMÍA DE UN INSTANTE

Conec més l'obra de Javier Cercas per les seves adaptacions al cinema que per la seva lectura. De fet, només he llegit "Independencia", teòrica continuació de "Terra Alta", que tampoc no he llegit, i he de dir que no em va semblar res de l'altre món, tot i abordar un assumpte tan interessant com el poder de les classes altes barcelonines, allò que hom anomena "societat civil". 

El títol, "Independencia", atès l'antinacionalisme de l'escriptor, resultava astutament enganyós. Si més no, li reconec al senyor Cercas la seva habilitat per trobar títols atractius, com "Soldados de Salamina", "Las leyes de la frontera", o, en el cas que ara ens ocupa, "Anatomía de un instante", pel qual em vaig arribar a plantejar comprar-ne el llibre, sabent, a més, que tractava sobre el 23-F. Però, novament, em conformo amb l'adaptació, en format de minisèrie i dirigida per Alberto Rodríguez, quasi un especialista en cròniques de la Transició. 

Si hagués llegit el llibre, podria saber si la culpa és d'en Cercas o d'en Rodríguez. En qualsevol cas, i sense negar-li el valor didàctic, necessari més que mai en un moment que ningú no sembla recordar el valor de la democràcia en un país sotmès quaranta anys a la fèrria dictadura de Franco, que no era, ni de lluny, tan bona persona com alguns influencers volen fer creure, la sèrie dirigida per Alberto Rodríguez pot ser àgil i entretinguda, però no li trobo cap espessor dramàtica, ni, al meu entendre, aporta cap llum sobre uns personatges claus en el procés. No em vull prendre la molèstia de parlar sobre els patètics colpistes, però, després de veure "Anatomía de un instante", no en sé del Rei emèrit, de Suárez o de Carrillo més d'allò que, per edat, coneixia de sobres. I algú que sigui més jove, què aprendrà sobre els personatges? Que fumaven com carreters (d'altra banda, com tothom en aquella època)? 

Només m'atreveixo a salvar el personatge de Gutiérrez Mellado, aquest sí, un heroi tràgic, però es pot deure a la convincent interpretació del gran Manolo Solo, l'únic que es pren la molèstia de voler anar més enllà d'una simple imitació gestual.

MODELO 77

Amb experiència en el thriller i la recreació històrica, Alberto Rodríguez aborda ara el gènere carcerari i ens condueix als primers dies de la Transició democràtica per mostrar-nos com n'eren de bèsties els funcionaris de la Model i lamentables les condicions dels presoners, polítics o comuns. 

Rodríguez, guanyador del Goya per "La isla mínima", s'ha hagut de conformar ara amb uns quants premis tècnics per "Modelo 77" (2022), film correcte i absorbent, però que no destaca especialment si el comparem amb altres títols d'un subgènere amb una tradició llarga, si més no d'un cinema, el nord-americà, en el qual sempre s'emmiralla el realitzador (el seu curt per a la minisèrie "Apagón" era un western), però sense perdre l'accent patri. 

I, ja que parlem dels Goya, deixeu-me dir que tots els premis atorgats a "As bestas" m'han semblat merescuts, tot i que també lamento les carabasses per a "Alcarràs" i "Pacifiction" (ni tan sols nominada). 

Tampoc no ha tingut premis "Girasoles silvestres" (Jaime Rosales, 2022), que em va recordar "Cinco lobitos" perquè també la protagonista té problemes per conciliar feina, estudis i maternitat. No discutiré que Laia Costa mereixés el premi d'interpretació, però Anna Castillo excel·leix en el paper d'una xoni que té relacions amb tres homes que representen diversos nivells de masclisme. 

Rosales aconsegueix moments de gran autenticitat sense haver d'excusar-se amb un argument convencional. L'estructura és coherent amb el seu plantejament, però també és una llàstima que l'impacte de tota la part en què Oriol Pla broda el paper de maltractador no es pugui estendre a la resta de la pel·lícula.

APAGÓN

En la línia de la sèrie francesa "El colapso", els protagonistes de la minisèrie espanyola "Apagón" s'han d'enfrontar a un món sense electricitat. En aquest cas, hi ha una causa -una tempesta solar- que pot ser reversible però genera incertesa, fam, violència a les ciutats i tota mena de desgràcies i incomoditats; i és que no estem acostumats a viure com es feia a l'Edat Mitjana! 

Més enllà de l'interès intrínsec de la proposta, ens permet valorar la feina de directors de renom que s'han repartit els episodis:

- "Negación", de Rodrigo Sorogoyen. 

Narra l'inici de l'emergència i aconsegueix un bon ritme, amb l'avantatge que la situació ho fa possible. No serà el treball més recordat del responsable d'"Antidisturbios", però és eficaç. 

- "Emergencia", de Raúl Arévalo. 

El director de "Tarde para la ira" centra el seu episodi en els problemes d'un hospital per atendre la gent davant la manca de recursos i medicines. L'exèrcit controla la situació només a mitges i la visita a un campament de gitanos -una ironia: ells estan acostumats als talls elèctrics- suposa una ajuda inesperada. 

- "Confrontación" d'Isa Campo. 

La col·laboradora d'Isaki Lacuesta signa en solitari aquest fragment que parla de la lluita de classes a partir de l'enfrontament entre una colla de joves ninis i els habitants d'un bloc d'apartaments de classe mitjana que s'han organitzat per sobreviure a l'apagada. 

- "Supervivencia" d'Alberto Rodríguez. 

L'episodi del director de "La isla mínima" és potser el més modest en les seves intencions (narra l'enfrontament entre un pastor i uns paios de ciutat decidits a tot per menjar-se-li el bestiar), però el més vibrant amb la seva estructura de western; un exercici de suspens que transcorre entre els arbres i la boira per finalitzar brillantment en una estació d'esquí abandonada. Bé, no oblidem un epíleg ecologista previsible però ben trobat. 

- "Equilibrio", d'Isaki Lacuesta. 

Ara en boca de tothom pel seu film sobre l'atemptat terrorista a la sala Bataclan, l'irregular Isaki Lacuesta presenta un episodi ambientat en una explotació rural que parla d'integració, i de com superar els prejudicis i els traumes de la vida urbana, tot gràcies a una tempesta solar. Un argument procliu als tòpics que el realitzador català resol amb nota gràcies a una afortunada combinació de fermes conviccions ideològiques, subtilesa, pols narratiu, honestedat i amor per tots els seus personatges, explotats i explotadors units en l'adversitat.

LA PESTE

Quan vam parlar de les millors pel·lícules de l'any 2017, ja vam esmentar mig de passada el bon estat de salut de les sèries de televisió, així com la qualitat notable de les aportacions del canal privat Movistar + amb títols com "Vergüenza" o "La zona".

La llista augmenta amb una altra sèrie d'humor basada en l'experiència quotidiana d'una parella: "Mira lo que has hecho", creada i interpretada per Berto Romero, tracta sobre els problemes de la paternitat amb enginy i un to molt equilibrat, tot i que oscil·la entre la comèdia i la tragèdia, entre la causticitat i la calidesa.

"Mira lo que has hecho" equivaldria a "Vergüenza", amb el mateix estil naturalista o la mateixa durada dels episodis (d'uns vint minuts cadascun); i si "La zona" constituïa l'aposta pel thriller d'intriga en un registre més greu i més fosc, aquesta funció li correspondria ara a "La peste", que també és la producció més cara i ambiciosa empresa per Movistar +, amb l'admirat Alberto Rodríguez ("La isla mínima", "El hombre de las mil caras") en la direcció.

En els seus primers títols, Rodríguez va retratar la Sevilla dels anys vuitanta. Ara ens trasllada a una època més pretèrita i sens dubte fascinant, l'edat daurada de la ciutat a finals del segle XVI, quan era la porta d'entrada de les meravelles del Nou Món.

"La peste" és un thriller d'intriga en què un home perseguit pel Sant Ofici, ajudat per un jove deixeble, investiga un seguit de crims amb connotacions religioses enmig d'una epidèmia de pesta. L'argument recorda "El nombre de la rosa" però resulta menys agraït a causa d'un guió que es mou entre l'obvietat i la confusió i d'uns protagonistes sens dubte més propers a la realitat que els del film d'Annaud però taciturns i no gaire empàtics. Amb això no vull dir que aquesta sèrie o possible pel·lícula de sis hores de durada no tingui interès, però més que en l'apartat estrictament dramàtic, competent però millorable, trobem el seu atractiu en la recreació espectacular i totalment plausible d'una època i una ciutat que aglutinaven riquesa i exotisme però també misèria i repressió. Rodríguez treu molt partit dels escenaris laberíntics i els llòbrecs interiors, ajudat per una fotografia excel·lent de Pau Esteve Birba, mentre els efectes digitals reconstrueixen les muralles o el port amb els vaixells arribats d'Amèrica.

EL HOMBRE DE LAS MIL CARAS

Alberto Rodríguez ("La isla mínima") aborda a "El hombre de las mil caras" (2016) la figura de Francisco Paesa, un personatge característicament hispànic en les seves contradiccions: és un murri que sembla un senyor, un estafador que pot ser honorable. Un misteri, en qualsevol cas, famós per haver ajudat a desarticular ETA i, sobretot, per l'episodi que detalla el film: la seva intervenció en la fuga del corrupte Luis Roldán, cap de la Guàrdia Civil i malversador de 1.500 milions de les antigues pessetes.

Com era d'esperar, Eduard Fernández i José Coronado estan perfectes en els seus papers. Carlos Santos fa de Roldán i va guanyar un Goya per la seva interpretació; però trobo que Rodríguez s'equivoca en el retrat de l'ínclit personatge: entre allò que sabem i allò que el film explica, hauríem de descobrir un lladregot de curta volada -tot i l'abast del desfalc-, sense classe ni cultura per molts diners que remenés, probablement dominat per una dona ambiciosa. En canvi, el matrimoni se'ns presenta en tot moment i malgrat la seva complicada situació revestit d'una dignitat que no acaba d'encaixar; no m'imagino Roldán suïcidant-se com en Miguel Blesa.

Si Roldán era un personatge patètic, la manera com Paesa va jugar les seves cartes i va ensarronar el ministre Belloch resulta tan enginyosa com esperpèntica i, aquí sí, Alberto Rodríguez es mostra molt hàbil disfressant un dels casos més lamentables de la nostra història política més o menys recent amb les formes d'un thriller d'espies entre John Le Carré i Ian Fleming, tot i que no trobem James Bond enlloc, només Anacleto.

LA ISLA MÍNIMA

De la guanyadora de l'Òscar a la guanyadora del Goya. "La isla mínima" (2014), com passava en l'anterior pel·lícula d'Alberto Rodríguez "Grupo 7" (2012), ens trasllada a l'Andalusia dels anys vuitanta a través d'una trama policial; ara no és l'Expo sevillana sinó les maresmes del Guadalquivir, on dos policies lacònics, d'idees polítiques antagòniques però idèntica mala llet, investiguen la desaparició d'unes noies.

Ajudat per una fotografia extraordinària d'Alex Catalán, el director brinda un thriller atmosfèric i apassionant que s'assembla molt a la sèrie "True Detective" (els aiguamolls, les supersticions, la mateixa trama) i que no oblida les regles del thriller més ortodox: l'acció és una excusa per mostrar un univers en descomposició, en aquest cas una Andalusia encara subdesenvolupada on cacics i alcaldes que no han canviat els seus mètodes tot i la llavors recentment estrenada democràcia exerceixen el seu domini sobre una població que només pot sortir de la misèria delinquint o fugint a la Costa del Sol (o les dues coses alhora); i els protagonistes són contradictoris, com ho és el personatge interpretat per Javier Gutiérrez, policia franquista enfrontat a la decadència física i als dimonis del passat. I més enllà d'aquesta ortodòxia, "La isla mínima" il·lustra una vegada més la capacitat del bon cinema espanyol per retratar un món rural atàvic i ple de monstres, en una tradició que va de "Furtivos" a "El séptimo día".