TARDES DE SOLEDAD

"Tardes de soledad" (Albert Serra, 2025) arrossega certa polèmica, en definitiva estèril, ja que la discussió sobre si és pro o antitaurina, sobre si l'autor hauria d'haver recollit o no el Premio Nacional de Tauromaquia, s'esvaeix davant la contemplació d'un film que, des de les primeres imatges, mostra obertament de què vol parlar: de la lluita a mort entre un home aferrat a uns codis gairebé religiosos i una bèstia que exhibeix un poder atàvic; una lluita fora del temps, brutal però també bellíssima, il·lustrada pel realitzador a través d'un molt notable treball sobre la imatge, de colors intensos, i els sons associats a la cerimònia (aquí no hem de parlar d'espectacle o de festa, sinó de cerimònia). 

El torero d'origen peruà Andrés Roca Rey es revela, a més d'un paio destre i agosarat, un actor brillant, encara que sigui de manera inconscient, capaç d'expressar amb la mateixa intensitat la fúria, la introspecció i la devoció. El brau és menys expressiu, però les banyes i la sang, omnipresents i en primer pla, són ben eloqüents.

THE PALACE (CONCURS # 11)

Suposant que Polanski, que té noranta-un anys, no fes cap més pel·lícula, l'escena que tancaria la seva filmografia i que mostra un gos follant amb un pingüí (sic) seria tant o més càustica que el final del film pòstum d'en Kubrick, quan Nicole Kidman li diu al seu marit que han de FOLLAR. 

Bé, potser fan de mal comparar les dues pel·lícules. "The Palace" (2023) no és pas tan bona, i el moment esmentat no desmereix dels excessos escatològics que abunden en un film en clau de comèdia negra que no és precisament Lubitsch. Però vull trencar una llança en favor d'un títol vilipendiat per la crítica (*): sí, és cert, els gags són fàcils i la trama no és res de l'altre món, però la mirada sobre una colla de rics del cagar (mai millor dit), que passegen la seva mesquinesa per un hotel de muntanya de luxe durant el Cap d'Any del 2000 és tan immisericorde com, a estones, divertida, amb menció d'honor per a un execrable Mickey Rourke. Es nota que Polanski coneix els ambients que retrata i que s'hi caga al damunt. 

(*) El film, però, té en Albert Serra un ferm defensor. En una entrevista per a La Casa Encendida, que no ens resistim a reproduir, la situa entre les seves favorites i es revela un crític tan iconoclasta com el seu cinema, i força lúcid, a pesar del seu menyspreu per tot allò que sigui o pugui semblar comercial.

   

El concurs: 

 No és l'únic títol de Roman Polanski que culmina en una celebració de Cap d'Any. Sabríeu dir-me'n un altre?

PACIFICTION

A força de creure's un geni, potser Albert Serra acabi sent-ho. La qual cosa no impedirà que sigui una mica infantil. De la mateixa manera que la seva immodèstia, que el fa afirmar en els mitjans que el seu darrer film romandrà en la memòria cinèfila més que "El padrino", que considera una pel·lícula molt dolenta (literal), conviu amb una franquesa insòlita i certa timidesa, com vam poder observar en el col·loqui posterior a la presentació de "Pacifiction" (2022) a la Sala 1 dels Verdi. 

Va parlar de la desconstrucció a què sotmet els seus treballs, reduint a "només" dues hores i quaranta-cinc minuts les més de 500 hores d'imatges gravades a la Polinèsia francesa; deixant que l'actor protagonista, Benoît Magimel (ja ha perdut la por a treballar amb professionals) prescindís del guió i repetís les frases que li xiuxiuejaven a través d'una orellera (pinganillo). 

Diu (repeteix) que no és un professor ni un predicador i no pretén explicar res amb les seves pel·lícules. Això no obstant, "Pacifiction" manté una tènue línia narrativa (la investigació duta a terme pel comissionat a causa d'uns militars que potser volen reprendre els assajos nuclears al Pacífic) i està molt dialogada; uns diàlegs que expressen preocupacions del cineasta ja presents en títols anteriors: el xoc entre la passió i la reflexió ("Història de la meva mort") o la incapacitat del poder per afrontar allò que és inexorable ("La mort de Louis XIV"). Però, com que el film és tan contradictori com el seu creador, el millor no són pas les paraules sinó els silencis entre elles, i unes imatges fantàstiques i una banda sonora molt elaborada. No sé si tot el mèrit és del director. Trobar unes onades gegants és un cop de sort i de la sort en surten grans pel·lícules. I, per ser més precisos, direm que el millor fragment del film, el més hipnòtic, és tota la part final al camp de futbol i a la discoteca, i quan els militars marxen amb la llanxa com han arribat a Tahití al començament de la pel·lícula; seria excel·lent si no fos pel discurs pueril de l'almirall als seus mariners. Serra també l'hauria d'haver desconstruït.

LIBERTÉ

Després d'ocupar-se de la mort de Lluis XIV, Albert Serra viatja al regnat del que fa setze i ens mostra una colla de llibertins que, expulsats de la Cort, es refugien al bosc, on conviden l'alemany Duc de Walchen (*) a una sessió de cruising. 

Reconec que, des d'"Història de la meva mort", trobo enginyosos els temes triats pel director català més estimat a França. I més interessant el seu cinema, tot i que continua aglutinant virtuts i defectes; molt més en el cas de "Liberté" (2019) que en el del seu treball precedent, més equilibrat. 

El millor és com, des del seu estil no-narratiu, aconsegueix descriure amb notable eficàcia una trobada sexual que comença al capvespre amb llargs diàlegs i certa contenció i acaba a l'albada, enmig d'un silenci sepulcral i després que els personatges que s'oculten entre els arbres o dins els seus palanquins hagin complert llurs desitjos. Serra juga a mostrar i no mostrar, i els enquadraments emfatitzen el voyeurisme dels personatges i també dels espectadors. Però, tot i que els diàlegs d'arrel sadiana són més provocadors que les imatges que els acompanyen, acabarem (dues hores i quart donen per a molt) assistint a sessions de fuetejades al cul i algunes pluges daurades, amb el concurs de noies ben plantades i homes una mica menys atractius, des de Lluis Serrat, pelut com un ós, a un pobre mutilat content que se li pixin al damunt. Aquestes escenes són ben reals però altres moments són pura representació, tan falsos com els rostres empolvorats: enormes penis de roba que supleixen els de veritat, més aviat flàccids, o la llet que banya la noia nua lligada a un arbre. 

Els defectes del film són inseparables de les seves virtuts: la monotonia, l'absència de progressió narrativa, la confusió. Podem debatre sobre si era necessari esgotar l'espectador o quin sentit tenen unes provocacions escatològiques fins a cert punt gratuïtes. Però Serra ja avisa que fa cinema per divertir-se ell i a l'espectador que el donin pel sac. 

(*) Sabrem qui és el Duc de Walchen si ho llegim a les ressenyes perquè la pel·lícula no explica tant; i descobrirem als títols de crèdit que qui s'amaga rere un aspecte decrèpit (convenient al personatge, això és cert) és l'antic favorit de Visconti, l'inefable Helmut Berger.

JUEGO DE TRONOS (ENDGAME)

Brillant final de la sèrie més cara de la història de la televisió. En posts anteriors ja havíem cantat les seves virtuts i les seves febleses, una evolució que bescanviava la imaginació per l'espectacularitat i el sexe per la violència, desfermada en el penúltim episodi. Com sigui, el final sota les cendres de Desembarco del Rey demostra que la posada en escena està a l'altura dels diàlegs, mentre que la part estrictament literària brilla en l'epíleg gràcies a la dissertació de Tyrion Lannister sobre el sentit de la història, rubricada per la bella escena en què Brienne De Tarth la reescriu en el volum que revisa els llinatges dels Set Regnes.

L'episodi certifica una vegada més la inspiració en la història d'Anglaterra i, per extensió, de l'Europa Medieval; i el final de la nissaga exemplificaria el final d'aquest període de foscor, quan després d'un acord que no legitima la democràcia però que l'avança i d'una independència que podria remetre al cas d'Escòcia, un dels supervivents s'aventura a descobrir què hi ha més enllà de les aigües que banyen ponent, clara referència al descobriment d'Amèrica i l'inici de l'Era Moderna.

M'ha agradat molt i m'ha enganxat, però potser jo estigui equivocat sobre un títol que l'inefable Albert Serra, qui presenta a Cannes el seu darrer treball que parla de cruising als boscos de França al segle XVIII, preguntat per "Juego de tronos", després de no trobar el mot adequat en català la va qualificar de deleznable. No, no n'ha vist cap episodi. Ell no veu cinema fet per altres. Però si surten "unes bèsties que escupen foc, com pot agradar això a homes adults en els seus cabals?".

LA MORT DE LOUIS XIV

Albert Serra no renuncia amb "La mort de Louis XIV" (2016) al seu estil minimalista. De fet, jo diria que el radicalitza.

Al llarg de dues hores, ens mostra el Rei Sol agonitzant al seu llit a causa de la gangrena, mentre els metges de la Cort i d'altres fitxats per a l'ocasió es mostren absolutament incapaços d'aplicar un tractament amb cara i ulls.

Vicenç Altaió (Casanova a "Història de la meva mort") fa el paper d'un xarlatà que pretén guarir amb un elixir a base de semen; i, per al paper del pobre monarca, per primera vegada Serra treballa amb un actor professional: el mític Jean-Pierre Léaud, ànima de la Nouvelle Vague. Diuen que el gironí no ho veia gaire clar però que el francès li va dir que no patís, que ell era el menys professional dels actors professionals.

De fet, el personatge és tan parc en paraules com els protagonistes d'anteriors films de Serra i la seva expressivitat resulta inexistent, engolida per la perruca immensa. En qualsevol cas, els mèrits habituals del cinema d'Albert Serra, això vol dir el treball amb el so i una fotografia d'arrel pictòrica, excel·leixen com mai fins ara i ens permeten arribar al final d'aquesta tènue reflexió sobre la venjança de la mort sobre els poderosos sense perir en l'intent.

HISTÒRIA DE LA MEVA MORT

Vaig dir a propòsit d'"Honor de cavalleria" (2006) que la idea de filmar els temps morts de les aventures d'en Quixot i Sancho Panza em semblava una poca-soltada.

El punt de partida d'"Història de la meva mort" (2013) resulta més interessant: una hipotètica trobada enmig dels Càrpats entre Giacomo Casanova i el comte Dràcula; el primer representa la llum del racionalisme i, el segon, la foscor del romanticisme. Un viatge de la llum cap a la foscor en sentit tan metafòric com literal: a mesura que la pel·lícula avança, la nit i la violència s'imposen; la paraula, molt present a la primera meitat, acaba sent substituïda pel crit gutural del príncep de les tenebres.

Albert Serra recorre novament a actors no professionals i, tot i que el poeta i gestor cultural Vicenç Altaió defensa prou bé el personatge de Casanova, la resta d'actuacions són una mica zombis. Conforme a l'estil contemplatiu del director, hi ha moltes escenes de grup en què no passa gran cosa, i tenim la sensació d'assistir a un pessebre vivent. El film té idees brillants, com quan Casanova i Dràcula fan sagnar una noia endormiscada, el primer masturbant-la i el segon clavant-li els ullals com és preceptiu (una escena plàsticament impecable), i moments xocants i escatològics: Casanova menja tota l'estona i elimina el menjar en una estampa molt explícita, que fa exclamar el seu criat Pompeu (l'inefable Lluís Serrat, el Santxu d'"Honor de cavalleria") "si que has d'allò!". Del conjunt d'encerts i despropòsits en resulta un film inclassificable, pretensiós i ridícul, mancat de ritme, fins i tot exasperant, alhora curiós i agosarat. Albert Serra és com un nen -una mica malcriat mentre li vagin donant premis- i filma com un nen, la qual cosa només garanteix una mirada diferent. Potser encara m'acabarà caient simpàtic!

CINEMA CATALÀ: DUES RARESES

Abans d'ahir, tot fent zapping, vaig ensopegar amb una pel.lícula per la qual sempre havia sentit curiositat: "Hot Milk" (2005), llargmetratge dirigit per l'inefable Ricardo Bofill junior.

Era tan dolenta com prometia, potser més, i no obstant això, la seva singularitat va provocar-me una estranya fascinació. No puc resistir la temptació de parlar-ne.

I tampoc no puc resistir una temptació encara més malsana, que és aprofitar l'avinentesa per comparar aquesta raresa amb un altre títol també força insòlit del cinema català com és "Honor de cavalleria" (2006), d'Albert Serra, per assenyalar-ne les diferències però també les moltes similituds que hi trobo. Sóc conscient que aquest atreviment pot ocasionar-me l'hostilitat d'alguns lectors, ja que, mentre que pot semblar lícit fer mofa de les vel·leïtats cinematogràfiques d'en Bofill, la crítica francesa i bona part de la catalana han elevat als altars l'obra del gironí (la qual cosa m'avanço a dir que em resulta força incomprensible). No m'ho tingueu en consideració: no pretenc pas tenir raó, però de vegades és útil portar la contrària i relativitzar els punts de vista.

Parlem primer de les diferències, que són força evidents:

- "Honor de cavalleria" pren com a referents els clàssics més incontestables: la novel·la del Quixot en el fons, el primitivisme pasolinià en la forma. "Hot Milk", en canvi, no oculta certa voluntat de denúncia d'un univers molt més contemporani: les criatures de la nit eivissenca, la seva degeneració. Confesso que em va sorprendre el punt de vista tan conservador del seu director, al qual suposàvem afeccionat al desgavell nocturn. Quant a la forma, el moviment i la discontinuïtat narrativa, són aquí la norma, quan allà ho era la contemplació serena.

- "Honor de cavalleria" es beneficia d'una fotografia excel·lent d'Eduard Grau i un notable tractament del so. La factura de "Hot Milk" és molt més matussera, tot i que es nota l'esforç en la post-producció per millorar l'aspecte visual.

Què tenen, doncs, en comú?

- Les dues són produccions fetes amb pressupost visiblement escàs i en format digital.
- Les dues són òperes primes.
- Les dues tenen uns diàlegs estranys.

En el cas de "Hot Milk", Bofill diu que la van fer sense guió, tot i que els crèdits n'assenyalen un escrit pel mateix director i un de la colla; jo crec que sí que hi havia guió, però tan maldestre que fins i tot són lamentables les dissertacions del personatge que fa Enrique San Francisco, quan ell mateix ja és un personatge i si hagués improvisat qualsevol parida segurament hauria fet més gràcia; les aportacions dels dos penjats que interpreten (és un dir) Eloy Yebra i Zoe Berriatua provoquen vergonya aliena. Però allò més molest és la voluntat de construir una mena de conte moral edificat sobre el tòpic més carrincló.

El director d'"Honor de cavalleria" també presumeix de rodar sense guió. I tampoc no m'ho crec. Els escassos diàlegs, que es poden resumir en allò de "Santxu, porta'm la llança", "Santxu, banya't" i "Santxu, menja una nou", i les rèpliques corresponents del Santxu: "No"; "No"; "No", no poden ser fruit de la improvisació. La gent no parla així. Pel que tinc entès, els senyors (no en podem dir actors) que fan de Quixot i Sancho Panza són, respectivament, un borratxo i un discapacitat del poble de l'Albert Serra; si haguessin improvisat, vull dir si haguessin estat capaços d'improvisar, haurien dit coses amb més contingut. Per força!

- Les dues són obres "d'autor".

Tant Bofill com Albert Serra es preocupen de fer-nos saber que ells són autors. Bofill capgira les imatges d'un mateix pla, o fa avançar i retrocedir l'acció dins d'una mateixa escena, com aquella en què el pretendent de la Star resta amagat dins l'armari mentre la pretendenta li fa saber a la pagesa que el seu germà és gai però no vol "sortir de l'armari" (també una demostració que hi ha un guió -insolvent, però guiò-). Al seu torn, Albert Serra es permet audàcies com filmar una escena nocturna en què veiem la silueta del Quixot en silenci, sense moure's, el temps suficient perquè la lluna travessi tot l'enquadrament.

En certa manera, les llargues escenes de flaixos i soroll al Pachà d'Eivissa a "Hot Milk", i les llarguíssimes escenes de camps en silenci a "Honor de cavalleria", busquen el mateix: endinsar-nos en un món de sensacions, fer cinema no narratiu.

Sens dubte, Albert Serra reinventa el cinema no narratiu. Tant a "Honor de cavalleria" com a "El cant dels ocells", aconsegueix filmar el no-res més absolut. Un amic meu, admirador del gironí, opina que la genialitat d'"Honor de cavalleria" consisteix a mostrar allò que el llibre ha omès: "Mai no t'has preguntat què feien els personatges del Quixot entre batalla i batalla?" Albert Serra té la resposta: res.

Finalment, volia dir que els dos autors d'aquests incunables són encara més curiosos que els seus films, que ja és dir. Estranyament, no he trobat a YouTube cap entrevista amb Ricardo Bofill que li faci justícia, i m'he hagut de conformar amb una imitació de Bruno Oro. He de dir que li tinc certa simpatia al Ricardito: em sembla un xicot amb poc talent però bones intencions, acomplexat per l'ombra de la genialitat paterna.

En el cas de l'Albert Serra, no hi ha hagut aquest problema. Les entrevistes són impagables i evidencien que és un personatge contradictori a qui només pots estimar o odiar, potser les dues coses alhora.