La representació al cinema de l'Holocaust planteja des de sempre un dilema alhora artístic i ètic, en la mesura que es tracta de mostrar un horror més enllà de la comprensió humana (malgrat ser un fenomen que -ens agradi o no- només ha estat possible per la maldat de l'ésser humà): llavors, cal evitar banalitzar-lo; cal evitar excessos en la representació de la violència que estaríen permesos en films de gènere; no obstant això, un apropament que eviti incomodar al públic eludint els aspectes més tenebrosos, inhabilitarà la denúncia (que hauria de ser la finalitat de qualsevol film que vulgui tractar el tema).
Alain Resnais, el gran director francès, va optar pel format documental, util·litzant imatges d'arxiu, en el seu curtmetratge de 1955 "Nuit et Bruillard". Aquest és un títol imprescindible i planteja obertament la pregunta: hem de considerar l'Holocaust com un fenomen que ens és aliè? Poden els homes eludir la seva culpabilitat només pel fet de no haver col·laborat directament en el genocidi dels jueus?
Uns anys més tard, "Vencedores o vencidos" (Stanley Kramer, 1961), incloïa també imatges d'arxiu (aconseguides pels americans en alliberar els camps) dins d'un film de ficció, basat en els judicis de Nuremberg, que també subratllava la qüestió de la culpabilitat.
Però la paradoxa és que va ser un serial televisiu, bastant tou en el tractament del tema i de qualitat cinematogràfica molt relativa ("Holocausto", 1977), el revulsiu més eficaç per enfrontar al món (i la societat alemanya en particular) a uns fets que els interessos polítics de la Guerra Freda havíen parcialment relegat a l'oblit.
En definitiva, la difusió a travès d'un mitjà popular resultarà més eficaç que tots els documentals més rigorosos. I una representació que eviti els contorns més aspres arribarà sempre a un públic més massiu.
Però, entendrà aquest públic el veritable significat del fenomen dels camps d'extermini?
Hi ha hagut aproximacions al tema curioses, como el cas de "La vida es bella" (Roberto Benigni, 1997), que aconseguia un equilibri certament difícil entre la comèdia, la poesia i el drama de l'Holocaust. No és la millor pel·lícula sobre el tema, però el final en què el nen guanya el "concurs" i apareix el tanc promès pel seu pare pilotat per un oficial nord-americà, fa saltar les llàgrimes a l'espectador més flegmàtic. Benigni triomfa en un registre que va intentar sense cap èxit Jerry Lewis l'any 1972 amb "The day the clown cried" (és clar que parlem per referències, ja que el film no ha tingut mai una estrena normalitzada). Aquests títols remeten a la novel·la "Jacob el mentider", de 1969, en què un presoner jueu transmet nótícies falses (enganya) per donar esperances a la resta de condemnats: va ser adaptada al cinema el 1975 en una coproducció entre l'Alemanya de l'Est i Txecoslovàquia i el 1999 en un film nord-americà protagonitzat per Robin Williams, un actor que, com Lewis i Benigni, vol resultar seriós tot fent el pallasso (els resultats, força discrets).
Al començament dels anys noranta, Kubrick es va sentir atret pel tema, la qual cosa sembla lògica per la seva doble condició de jueu i autor consagrat especialitzat en històries impactants. Va estar treballant en el projecte "Aryan papers", basat en la novel·la "Wartime lies", però va abandonar, probablement perquè un altre director important, Steven Spielberg, se li va avançar amb "La lista de Schindler" (1993).
"La lista de Schindler" és amb tota seguretat el film de ficció més important sobre l'Holocaust, si més no per la seva voluntat d'abastar tot el procés històric que va des de la creació dels ghettos als camps d'extermini. Des d'aquest punt de vista, la seva capacitat didàctica és considerable. Narrativament, és un film d'una eficàcia extraordinària, que transcorre en un sospir malgrat la llarga durada, té l'encert d'una fotografia en blanc i negre que recorda visualment les aproximacions documentals al període i, en certa manera, aporta a un film de ficció moltes de les característiques d'un documental; el personatge del nazi incorporat per Ralph Fiennes és una troballa, i el mateix protagonista està contemplat amb la distància necessària. Cosa lògica tractant-se d'un film de Spielberg, resulta molt hàbil a l'hora de mostrar la barbàrie forçant la tensió només fins al punt en què aprofundir en els detalls resultaria insuportable per a l'espectador.
No obstant això, és precisament aquest sentit de la mesura el que fa que, a la meva manera de veure, "La lista de Schindler" resulti un film insuficient, tot i tractar-se com hem dit d'una gran obra cinematogràfica.
Com es pot tractar amb mesura, amb tacte, un assumpte que va més enllà de tota mesura?
Opino que transmet de manera més eficaç la tragèdia de la deportació "El pianista" (2002), de Roman Polanski, tot i estalviar-nos la visió dels camps. La seqüència en què els nazis llancen pel balcó l'invàlid que no volia alçar-se en la seva presència (sic) és un resum perfecte de l'horror de la situació.
En un registre molt diferent al de "La lista de Schindler", l'altre títol cabdal sobre l'Holocaust és, sens dubte, "Shoah" (1985), el documental de nou hores de durada que Claude Lanzmann va preparar al llarg de deu anys, centrat gairebé exclusivament en el funcionament de la maquinària de la mort (transport dels jueus, assassinat a les cambres de gas, eliminació dels cadàvers als forns crematoris).
Lanzmann ofereix la resposta a les qüestions plantejades: Senzillament, filmar l'Holocaust és inviable. El film, aleshores, se centra en la memòria, en la recuperació de la memòria dels fets a través del viatge als llocs on van ocórrer, i del testimoni dels qui van ser-hi presents, ja siguin els polonesos que vivien vora els camps, els homes que conduïen els vagons de la mort, els jueus sobrevivents i, fins i tot, els oficials nazis encarregats del funcionament d'aquella indústria de l'extermini.
Alguns dels sobrevivents no havien parlat de la seva experiència a ningú, ni als seus familiars, fins que ho van fer davant la càmera de Lanzmann. Com el barber que explica com tallava els cabells dels condemnats a les cambres de gas, mentre treballa a la seva barberia de Tel Aviv: parla amb veu alta i ferma, però s'interromp en un moment determinat, comença a plorar i declara que és incapaç de continuar. Sentim la veu del director que li diu que sap que és difícil però que és necessari... Que ell sap que és necessari. El barber, al cap d'una estona, es refà i continua amb el seu relat. Aquesta és l'essència del film de Lanzmann, un film necessari i irrepetible per raons òbvies; calia parlar amb aquelles persones quan encara vivíen, perquè el seu testimoni quedés per a les futures generacions, perquè ningú no pogués negar que l'Holocaust havia passat de debò, perquè ningú no oblidi que l'odi entre les races només condueix a la injustícia i a l'horror. No ho hem d'oblidar. Qui estigui lliure de pecat, que tiri la primera pedra.
