RAN

Després de "Trono de sangre" (1957), Kurosawa tornava a adaptar Shakespeare a "Ran" (1985), que és El Rei Lear traslladat al Japó del segle XVI, i que compta amb una bellíssima fotografia en què els colors permeten elegants composicions i, alhora, ajuden a identificar les faccions dels exèrcits enfrontats en la lluita fratricida pel poder. La posada en escena és entre reposada i enèrgica i serveix admirablement a la narració, des del moment delicat en què el fill més modest i sincer talla unes branques per protegir del sol al seu pare endormiscat fins al sagnant assalt al castell del rei destronat, amb música però sense so.

VIVIR

El protagonista de "Vivir" (Akira Kurosawa, 1952) és un gris funcionari que, quan descobreix (perquè no li diagnostiquen) que té un càncer incurable, s'adona que no ha viscut i que no deixarà cap petjada visible més enllà d'un fill amb qui gairebé no es parla tot i viure sota el mateix sostre. 

Si més no, reacciona i, després d'una nit de gresca en companyia d'un artista bohemi i de la breu amistat amb una jove que coneixia de la feina, es lliurarà en cos i ànima a un modest projecte de construcció d'un parc infantil, enfrontant-se a la desídia i la inoperància dels companys i superiors de l'Ajuntament.

Kurosawa demostra novament la seva capacitat per narrar en imatges (els funcionaris enterrats sota muntanyes de papers, la silueta del protagonista en ombres quan és a casa seva després de saber que li queden pocs mesos de vida, l'apropament en plans cada vegada més tancats al seu retrat en el funeral), la seva devoció pel flash-back ja demostrada a "Rashomon" i que serveix per estructurar la segona meitat del film, i també el seu compromís moral i intel·lectual: un film sobre la mort es converteix en una lliçó de vida, que conviu amb una denúncia del mal funcionament de l'Administració i de com s'encomana la mandra dins l'estament funcionarial. 

Com altres films del director japonès, "Vivir" ha estat objecte d'un remake, aquest bastant proper en el temps: "Living" (2022), dirigida per Oliver Hermanus i amb la intervenció en el guió del Nobel Kazuo Ishiguro, se separa ben poc de l'argument i els diàlegs del film de Kurosawa, tret d'alguns matisos i d'una major concisió (explica el mateix i dura quaranta minuts menys). Transcorre també als anys cinquanta (treballen avui millor els funcionaris?) però a Londres, on els protagonistes porten bastó i bombí. Bill Nighy eleva l'interès de la proposta gràcies a una interpretació memorable.

LOS SUEÑOS

El 1990, en la darrera etapa de la seva carrera, quan George Lucas i Steven Spielberg l'apadrinaven, Akira Kurosawa va realitzar el seu títol més personal, no endebades es tracta de la plasmació en imatges de vuit somnis (malsons, en més d'un cas) que havia tingut i que, en forma de contes, ens traslladen primer a la seva infantesa i el descobriment del món a través de llegendes japoneses per abordar després temes més universals com l'art (genial el fragment en què el protagonista entra en l'univers de Van Gogh, interpretat al film per Martin Scorsese), la mort, i visions apocalíptiques encerclades per un missatge clarament ecologista.

DERSU UZALA

Després d'encadenar èxits de públic i artístics, Akira Kurosawa va patir una greu ensopegada amb el seu primer film en color, "Dodes 'Ka-Den" (1970), un drama de denúncia social. Com a bon japonès, va intentar suïcidar-se. Per sort, no va reeixir. Però, malgrat el prestigi de l'autor de "Los siete samuráis", no trobava finançament per aixecar un nou projecte. Fins que va venir en la seva ajuda una productora soviètica; i, sota el segell de Mosfilm, i novament en color, Kurosawa adaptava el 1975 la novel·la del 1923 del capità Vladimir Arsenev en què el militar narrava com, en el decurs d'un viatge d'exploració per la taigà siberiana, va conèixer un caçador solitari anomenat Dersu Uzala. 

El film resultant, amb què Kurosawa tornava a guanyar l'Òscar a la millor pel·lícula de parla no anglesa, narra, com el llibre, l'amistat entre dos homes d'orígens molt diferents. El capità Arsenev és sensible i educat. Dersu no ha anat a l'escola i viu sol als boscos de la taigà des que la varola va matar la seva família; de tant en tant, es lamenta de la seva sort i ofega les penes amb vodka, però, en termes generals i malgrat la seva edat ja avançada, és ple de vitalitat. Amb el capità i els seus soldats, viuran tota mena d'aventures i perills enmig d'una naturalesa que el caçador coneix i respecta. Però l'habilitat de Dersu Uzala al bosc i la seva saviesa li serviran de ben poc quan hagi d'anar a viure a la ciutat. Amb els animals i l'altra "gent" de la muntanya (per a en Dersu, tot és "gent": l'aigua, el foc, la fusta, les bèsties...), podia conviure amb harmonia; però ningú no li ha explicat res sobre la maldat dels homes civilitzats. 

La història de Dersu Uzala i el capità Arsenev és tendra i trista i també tan bella com els paisatges que recorre la càmera de Kurosawa. Algunes escenes, com aquella en què es perden vora un llac gelat i han de sobreviure una nit al ras, són terribles i alhora fascinants i agermanen el cinema del japonès amb el d'altres mestres del gènere d'aventures, com David Lean. El director aconsegueix, com els seus personatges, resultar senzill i grandiós alhora. Revisar o descobrir aquesta obra mestra és indispensable.

KUROSAWA, adaptador adaptat

A "Trono de sangre" (1957), Akira Kurosawa adapta el "Macbeth" shakespearià. Fuig de la retòrica i planteja el drama en termes estrictament cinematogràfics. L'escena final amb el protagonista morint sota les sagetes dels seus homes (la traïció i la violència engendren traïció i violència) és justament famosa. I la utilització dels exteriors coberts per la boira, modèlica.

No era el primer clàssic adaptat pel director japonès, qui ja havia signat "El idiota" (1951), segons l'obra de Dostoievski. 

Deia Kurosawa que John Ford era el seu realitzador de capçalera i els seus films de samurais beuen de les fonts del western. Curiosament, els americans (i algun italià) van adaptar al seu gènere més autòcton diverses pel·lícules del japonès:

"Los siete magníficos" (1960) fou un remake de "Los siete samuráis" (1954); "Rashomon" (1950), que no era una pel·lícula de samurais, va inspirar el western de Martin Ritt "Cuatro confesiones" (1964); finalment, "Yojimbo" (1961) va ser adaptada per Sergio Leone a "Por un puñado de dólares" (1964).

La meteorologia era un element essencial en la narrativa de Kurosawa. A "Trono de sangre" era la boira; després, la pluja en l'escena final de "Los siete samuráis". A "Yojimbo", amb Toshiro Mifune repetint el paper de samurai i quasi tan impertorbable i lacònic com el seu sòsia (Eastwood) de la Trilogia del Dòlar, és el vent, que escampa la pols en el poble moribund on regnen dues bandes rivals; un poble molt semblant als pobles dels westerns, amb una avinguda ampla que és escenari dels diversos enfrontaments; normalment, són a espasa, però un dels personatges té una pistola, la qual cosa el fa sentir molt poderós (tot i que el protagonista el vencerà malgrat haver estat desposseït de la seva katana). El ritme, l'èpica, la violència i algunes notes d'humor converteixen aquest títol en un clar referent del western spaghetti.

Boira:

Pluja:

Vent:

RASHOMON

El públic occidental va conèixer Akira Kurosawa arran de la presentació de "Rashomon" (1950) al Festival de Venècia, on va guanyar el Lleó d'Or; després, el film va ser guardonat amb l'Òscar honorífic a la millor pel·lícula de parla no anglesa.

En aquella època, pocs anys després de la Segona Guerra Mundial, un film de procedència japonesa resultava com a mínim exòtic. Però la sorpresa va ser majúscula en descobrir una obra filmada com si fos un western de John Ford (director molt admirat per Kurosawa), amb travellings i moviments de càmera sumptuosos, alternats, això sí, amb alguns plans estàtics més propers a la tradició del teatre kabuki. Però l'estructura i el motiu argumental eren encara més sorprenents.

La història ens trasllada al Japó medieval i arrenca quan tres personatges (un viatger una mica malcarat, un monjo i un llenyataire) es refugien de la pluja sota les ruïnes de l'anomenada Rashomon, que era una de les portes de la ciutat de Kioto en l'era Heian (al segle VIII, més o menys). Tot i que el mal temps durarà una bona estona no s'avorriran gens ni mica quan el llenyataire els expliqui un crim que ha presenciat al bosc: un lladre ha assaltat una parella, ha violat la dona i assassinat l'home. O potser no va passar ben bé així? Potser a la dona li van agradar les escomeses del saltejador; potser, fins i tot, va ser ella qui va matar el marit; o potser aquest es va suïcidar, incapaç de suportar l'afront. En flash-backs successius, se'ns mostra allò que va passar al bosc segons les versions dels diversos testimonis -el lladre, la dona, el llenyataire, fins i tot el marit mort que parla a través d'una vident-, i totes són diferents, sense que puguem saber quina d'elles és l'autèntica. L'espectador del film haurà de treure les seves conclusions o, senzillament, reflexionar sobre les motivacions dels personatges en les seves accions presumptes o en les seves declaracions davant la policia. I els tres homes que s'aixopluguen sota la porta de Rasho, s'adonaran que tot són mentides i desgràcies però descobriran també que encara resta una oportunitat per a les bones accions.

El comentari sobre la impossibilitat d'una informació veraç a causa de l'interès de l'informador és molt audaç i molt actual. I, malgrat la seva calculada ambiguïtat i el seu caràcter quasi experimental, "Rashomon" és un títol apassionant i molt intens dramàticament (atenció a l'escena en què la dona contempla aterrida la mirada de l'espós traït mentre sona el "Bolero" de Maurice Ravel).

El 1964, Martin Ritt va rodar-ne un remake en clau de western titulat "Cuatro confesiones", protagonitzat per Paul Newman, Claire Bloom, Laurence Harvey i Edward G. Robinson.