La família disfuncional de "La mosquitera" (Agustí Vila, 2010) constitueix un retrat dels burgesos contemporanis deformat des d'una òptica surrealista. La influència de Buñuel és notable, sobretot en l'escena final, i la presència de Geraldine Chaplin ens pot fer pensar en el Saura dels setanta i els seus films críptics al voltant de grups familiars tancats sobre si mateixos.
Quan els membres del clan surten de la mosquitera només és per xuclar la sang o altres fluids corporals a éssers que, en certa mesura, consideren inferiors. Les seves relacions estan presidides per una violència no assumida i la incapacitat afectiva la supleixen omplint el pis d'animals, amb els quals els passa com amb les persones: miren de tractar-los amb cura i no poden evitar fer-los mal.
"La mosquitera" és un film estrany però suggerent, aspre i fascinant alhora. Pot provocar rebuig per la seva radicalitat però en cap cas indiferència.