SANS TOIT NI LOI

El 1985, Agnès Varda va dirigir un títol excepcional i captivador malgrat la seva aparent senzillesa. 

"Sans toit ni loi" ("Sin techo ni ley") explora amb mirada naturalista els darrers dies d'una noia que recorre els camps del Sud de França amb una motxilla i cap més objectiu que gaudir d'una llibertat que també pot ser dolorosa, al marge d'una societat que -a jutjar pels comentaris a càmera- no la comprèn gens ni mica i sembla cercar la nostra complicitat, tot i que la càmera ens ha fet partícips del drama i del misteri d'aquesta rodamón. 

Sandrine Bonnaire en fa una creació inoblidable.

VARDA POR AGNÈS

En realitat, no és una pel·lícula sinó un documental televisiu en dues parts en què Agnès Varda, el mateix any de la seva mort (2019), rememora la seva filmografia, llarga, eclèctica, experimental, revelada com un tresor a descobrir. Una guia per no perdre's i un apassionat adéu a una de les veus més rellevants i, alhora, desconegudes de la cinematografia mundial.

CLÉO DE 5 À 7

No podíem passar per alt la mort d'Agnès Varda, a qui vèiem no fa gaire a "Caras y lugares" (del 2017, no fou el seu darrer treball, doncs encara havia de dirigir el documental "Varda par Agnès").

I parlarem, per homenatjar-la, del seu film més icònic, l'admirable "Cléo de 5 à 7" (1962).

En temps real: dues hores de la vida de la Cléo (Corinne Marchand), una cantant que recorre els carrers de París mentre espera l'hora en què ha de recollir unes proves mèdiques. Llevat d'una vident, tant els seus amics com la ciutat plena de vida ignoren la seva angoixa. Els miralls omnipresents li tornen la imatge d'una dona jove i guapa, tal vegada un objecte de consum com els models rere els aparadors. Coneix un soldat que ha d'anar a Algèria, un altre drama al qual la gent que passeja pels bulevards sembla indiferent, i tots dos compartiran les seves pors durant una estona.

La vida, la mort, els carrers de París, els travellings, la música de Michel Legrand en un títol indispensable, aportació femenina i feminista a la Nouvelle Vague.

CARAS Y LUGARES

Agnès Varda, la mítica directora de "Cléo de 5 à 7", s'ajunta amb un jove fotògraf i artista conegut com a JR, una mica misteriós i lacònic, i junts recorren els pobles de França en una furgoneta fotomaton per retratar gent anònima i adornar amb les seves imatges en blanc i negre, revelades en formats enormes, parets de cases que cauen a trossos, murs de fàbriques o contenidors del port de Le Havre.

Aquest és, ni més ni menys, l'argument de "Caras y lugares" (en la traducció es perd el joc de paraules de l'original "Visages Villages", que no serà l'únic que escoltem al llarg del film). Però aquesta col·laboració entre la nonagenària realitzadora i el jove artista conceptual, entre el documental i la road movie, està molt lluny de resultar pretensiosa o gratuïta. Ans al contrari, és una experiència sorprenent i fascinant que celebra la vida mentre ens mostra la seva fugacitat; és un cant a l'amistat i a la gent senzilla, que, no sabem si casualment o no, contraposa a l'antipatia d'un Jean-Luc Godard erigit en coprotagonista sense aparèixer en cap fotograma. El film, molt emotiu, es construeix a partir de la mirada dels seus protagonistes tot i que, no menys paradoxalment, Varda té greus problemes de visió i JR sempre duu ulleres fosques sense atendre els precs de la directora perquè se les tregui.