NOTES BERLINESES (LVI)

Des que no hi ha el mur, la ciutat ha doblat la superfície i ha canviat tant que sovint no sap a quina cruïlla es troba. Ell va veure els forats de les bombes, primer amb runa i després sense. Més tard potser hi va haver una parada de salsitxes o d'arbres de Nadal, o sovint simplement res. Però durant els últims anys els forats s'han tornat a omplir amb cases, les cantonades esmussades s'han tornat a edificar, els tallafocs ja no es veuen. De petit, abans de la construcció del mur, havia canviat a l'estació de Gesundbrunnen, al Berlín Occidental, nabius collits per ell mateix per la seva primera pilota inflable de colors brillants. De pilotes inflables només n'hi havia a l'Oest. Més endavant, quan va veure per primera vegada l'estació després de la caiguda del mur, les vies que anaven cap a l'Est estaven cobertes d'herba, i a les andanes hi havia bedolls que onejaven amb el vent. Si ell hagués sigut urbanista, ho hauria deixat d'aquella manera. Com a record de la ciutat dividida, i també com a símbol de la provisionalitat de tot el que construeixen els homes, o potser senzillament perquè un bosquet de bedolls en una andana és bonic.

JENNY ERPENBECK 'Les formes del verb anar' (2015)

CIUTAT OBERTA

Tres fragments de 'Ciutat oberta' de Teju Cole:

"Quina illa més estranya, vaig pensar mentre mirava cap al mar; una illa que s'ha reclòs dintre seu i no vol saber res de l'aigua. La riba era com una closca, permeable només en uns punts concrets i triats."

"¿Quins camins dels lenape hi havia colgats sota la runa? Aquell lloc era un palimpsest, com ho era tota la ciutat, escrit, esborrat i reescrit."

"Percebem la vida com un contínuum, i fins que no ha passat, fins que no esdevé passat, no en veiem les discontinuïtats. El passat, si és que tal cosa existeix, és sobretot espai buit, grans extensions de no-res, en què suren persones i fets importants."

EL CONSELL D'EGIPTE

Tres fragments de 'El Consell d'Egipte' de Leonardo Sciascia:

Li explicava de manera planera que la feina de l'historiador és tot un embolic, una impostura; i que tenia més mèrit inventar-la, la història, que transcriure-la de papers vells, de làpides antigues, de sepulcres antics.

«Tot és una impostura. La història no existeix.»

«Altres es decidiren per la història, jo em decideixo per la faula…»

NOTES BERLINESES (LV)

No obstant això, malgrat la seva absència física aquí i en altres parts de Berlín, el mur que dividia la ciutat manté una presència viva. Indirectament visible a través de les seves petjades històriques en el d'altra banda desconcertant disseny de certs carrers i edificis, també és visible en les diferents cultures visuals de l'Est i l'Oest: no només en els diferents estils de la seva arquitectura i els nivells de manteniment dels edificis, sinó en els diferents estils del disseny d'interiors, com el gust del Berlín Est per les estovalles d'hule, les flors artificials, i les cortines d'encaix blanc reglamentades. Per consternació freqüent de conductors i usuaris del transport públic, el mur encara és fortament present a través del caos generat pels continus canvis en el trànsit (per exemple, desviaments a causa d'obres en carrers o edificis, serveis interromputs i rutes alterades d'autobús, U-Bahn i S-Bahn) que la seva sobtada desaparició ha engendrat després de més d'una generació de vida emmurallada a Berlín. L'enorme massa frenètica de construcció contínua que ha colpit la Potsdamer Platz reafirma paradoxalment el mur que ha esborrat, per ser no només un obstacle construït d'escala monumental sinó una atracció turística internacional com el solar més gran d'Europa. En resum, el mur ara absent que dividia Est i Oest continua sent en molts aspectes el principi estructurador d'aquesta ciutat unificada, igual que les ciutats dividides de Berlín Est i Oest es definien essencialment per les seves contrastades parts absents.

RICHARD SHUSTERMAN 'The Urban Aesthetics of Absence' (1997)

QUI PARLA AVUI DE L'ANIQUILACIÓ DELS ARMENIS?

El primer pas en l'aniquilació d'un poble és esborrar la seva memòria.

MILAN KUNDERA

La citació anterior encapçala el segon capítol del llibre de Robert Bevan "The Destruction of Memory: Architecture at War", on rememora, a la part final, els efectes devastadors del genocidi armeni en el seu patrimoni arquitectònic. Entre altres coses, explica que el Patriarcat armeni de Constantinoble, en un estudi de 1914, xifrava en més de dos mil cinc-cents llocs de culte sota el seu control; dels quals més de dos-cents monestirs i mil sis-centes esglésies. Un altre estudi, elaborat seixanta anys més tard, n'inventariava menys de mil; la meitat dels quals gairebé desapareguts, una quarta part en ruïnes i la resta encara dempeus però en condicions força precàries.

En un moment del film "Ararat" d'Atom Egoyan, Raffi, un jove canadenc d'origen armeni, recorda una part, absolutament esborronadora, del discurs que Hitler pronuncià a Obersalzberg, una setmana abans de la invasió de Polònia, davant els comandants de la Wehrmacht: "Qui parla encara avui de l'aniquilació dels armenis?". El fet és que durant el genocidi, a més de perseguir la població armènia, els turcs també van destruir, sistemàticament, gran part del seu patrimoni històric i arquitectònic. Perquè eliminant tota evidència física de la seva existència també esborraven, contemporàniament, tot vestigi de memòria col·lectiva possible. És per això que la ciutat històrica de Van fou gairebé arrasada del tot. I és que tot genocidi sempre s'acaba acompanyant d'un o altre urbicidi.

PENSAMENTS HERMÈTICS (LXIV)

La città è il locus della memoria collettiva.

Aldo Rossi 'L'Architettura della città' (1966)

MATARÓ I LA SEVA HISTÒRIA

No fa molt, tot buscant i remenant en hemeroteques digitals, vaig trobar un article, publicat el 26 de juliol de 1932 a La Veu de Catalunya, que porta el títol de "Mataró i la seva història" i el signa el meu besavi Joaquim Capell i Vidal, alcalde popular* de Mataró, per la Lliga, entre 1920 i 1922. En un moment de l'article en qüestió reivindica una de les seves obres de govern inacabades: un museu local, amb arxiu històric, per a la ciutat.

     És, la nostra comarca, rica en troballes arqueològiques: monedes, mosaics, urnes cineràries, ceràmica, fragments esculturals, arcs, làpides; sobresurt entre aquestes la que fou trobada al cor de la ciutat, dedicada a Lucius Marcius Optatus Duumvir, o sia alcalde d'Iluro en el segle III i que ella sola és el millor testimoni que confirma ésser la nostra ciutat la Civitas fracta de l'edat mitjana, la pàtria de les nostres invictes i volgudes màrtirs Juliana i Semproniana, la Iluro de l'època romana, tan discutida pels erudits del passat segle i que avui ningú no dubta que es trobava construïda a l'indret on hi ha actualment l'església parroquial de Santa Maria i carrers vells que l'envolten, ja que és en aquesta part de la ciutat on s'han fet les principals troballes.
     Les notícies i dades que tenim de la història nostra, totes són degudes als esforços purament particulars; res no pot dir-se que s'hagi fet oficialment fins avui per augmentar el coneixement que tenim de la nostra història local. Si sabem l'origen nobilíssim de Mataró, si hem pogut llegir les catorze curiosíssimes cartes que formen un document titulat «Mataró a trozos, o sea historia de Mataró, antes Civitas fracta, y anteriormente Iluro, por un sujeto que no es natural de ella», a Víctor Balaguer ho devem, ja que segons ell mateix confessa que va fer la troballa ordenant un arxiu particular i després el publicà en la seva Història de Catalunya. Si tenim un volum que tant ens honora titula «Estudios histórico-arqueológicos sobre Iluro», de Josep M. Pellicer, on tan desinteressadament l'autor va aplegar tot quant va trobar dispers de la nostra història, traduint, amb el coneixement de les llengües antigues que posseïa, importantíssimes làpides, monedes i documents, esforç personal fou, i Mataró li'n deu agraïment.
     Hem tingut ocasió de sentir d'eminents arxivers que hi ha molt a fer encara, que hi ha molts fets importants de la nostra història que no coneixem, que tot i haver-se perdut molts documents a l'arxiu de la ciutat, en resten de molt interessants, sobretot dels segles XVI, XVII i XVIII, que el nostre arxiu de la vegueria és dels més rics i curiosos de Catalunya i que en arxius particulars hi ha nombrosos pergamins i documents antics que els seus posseïdors depositarien i alguns fins ens havien ofert cedir-los generosament, llavors que s'anava a organitzar seriosament a la nostra ciutat un museu local i un arxiu històric. S'havia tot just constituït el Patronat en aquest fi, dirigit per un tècnic especialitzat i un grup de mataronins tembé coneixedors de la matèria, ajudats i acompanyats oficialment per diversos regidors, aleshores que vingué la sotragada del canvi de règim.
     No dubtem que amb el temps veurem reprendre aquella obra començada; el pla era restaurar una casa que ja és del municipi i que té marcat caràcter arqueològic, instal·lar els baixos i ampliar-los amb noves adquisicions, el museu local que ara es troba esquifit i amagat a una sala de l'Escola d'Arts i Oficis i als pisos formar-hi l'Arxiu Històric, fent com han fet altres poblacions semblants a la nostra, que prenent grans precaucions de seguretat i de competència en la direcció, han aconseguit ajuntar els documents històrics d'altres arxius oficials i particulars i fer del tot una envejable obra de cultura que conservaria i augmentaria el nostre stock de documents i objectes arqueològics, facilitant i estimulant aquesta classe d'estudis tan nobles al nostre jovent.

El més curiós del cas és que, setanta anys més tard i amb un total desconeixement del seu llegat inacabat com a alcalde, el meu projecte fi de carrera acabés sent, precisament, el Museu Històric de Mataró, ubicat entre la Plaça Gran i la Plaça dels Ninots, amb una part del seu espai reservat a arxiu. Potser és que la genètica tampoc falla.

[*] En els diaris de l'època se'l descriu així perquè va ser el primer alcalde de Mataró elegit per sufragi universal.

HISTÒRIA D'UNA CIUTAT

Fragment de 'Història d'una ciutat: una infantesa a Amman' d'Abdelrahman Munif:

"Una ciutat no és només terreny, per molt que se'n puguin descriure detalls, ni és aigua ni terra ni arbres, per molts que n'hi hagi o es puguin imaginar. És tot això i molt més. Una ciutat tampoc no es limita a les persones que hi viuen, tot i que són elles les que li donen forma i caràcter. Tampoc no podem recuperar un temps passat parlant només dels esdeveniments que van ocórrer, perquè, si bé ens poden ser útils, no ens condueixen a allò que volem. Una ciutat és, per tant, totes aquestes coses i moltes altres. Coses interrelacionades de tal manera que han esdevingut elements diferents d'aquells que la conformaren, i que han mantingut els seus lligams i també les seves diferències amb ella.

Una ciutat són múltiples i diverses formes de vida, són llocs, gent, arbres, la flaire de la pluja, i també és la pols. És el temps en si mateix, però en moviment. Una ciutat és la manera que la gent té de veure les coses, la seva manera de parlar, la seva manera de comportar-se davant dels esdeveniments, d'afrontar-los i de superar-los. Una ciutat són els somnis i les decepcions que ha viscut la seva gent, tant els somnis que s'han fet realitat com els que s'han vist frustrats i han deixat traces i ferides. Una ciutat són els moments de joia i de tristor de la seva gent. Una ciutat és la seva manera de rebre el qui se l'estima i la manera de donar l'esquena al qui no l'aprecia. Una ciutat és el plor de comiat d'aquells que n'han marxat, per força, temporalment o per sempre. Una ciutat és el somrís amb què són rebuts els que hi tornen. Una ciutat és tot això i moltes altres petites coses impossibles de recuperar."

SAARBRÜCKEN RECONSTRUÏDA

En una de les seves 'Lettrines', Julien Gracq fa la següent observació sobre la ciutat de Saarbrücken:

La ciutat va lliurar l'ànima sota els bombardeigs, en el supòsit que n'hagués tingut algun cop. Els blocs de cases modernes van sorgir de nou del solar ple de runa: un grumoll humà, una aglomeració i ja no una cel·la. El primer símptoma de la deshumanització de la ciutat, la persecució del buldòzer assetjant l'abrigada lloriguera humana - procés en marxa a tot el món i que l'última guerra accelera - és, contràriament al cadàver, l'absència d'olor. A l'home, decapat de la seva supuració secular, se'l veu allí esterilitzat, pasteuritzat: cap flor rara, cap orquídia, pressentim, tornarà a germinar en aquest sòl al qual li han raspat els fems.

Però, a dues passes de la ciutat, i envoltant-la, un bosc hercinià on un es creua, pel que m'expliquen, en els camins que pugen cap a la universitat en construcció, amb cérvols i senglars: Alemanya - país colonitzat, no humanitzat - dels fragments de terra perforats, brunzidors, embotits en llenços de naturalesa en brut, com termiters enmig de la sabana.

Cal recordar que aquesta ciutat fronterera, literalment els ponts del riu Saar, fou el principal bastió de resistència nazi a la Línia Sigfrid. Una línia de defensa que l'exèrcit nord-americà no aconseguí trencar fins el 20 de març de 1945, després de gairebé un mes de crua batalla.

Una de les fotografies que van fer els nord-americans, per immortalitzar la seva victòria, és aquesta on hi apareix un oficial de la Wehrmacht, assegut sobre les ruïnes de la ciutat, menjant d'una llauna de C-ration.

El més curiós, per no dir sorprenent, és que tant el seu gest com l'expressió de la seva mirada semblin reflectir, amb tanta exactitud, el fons de les paraules de Gracq. Talment com si el seu subconscient estigués veient la imatge d'aquest home "esterilitzat, pasteuritzat" mentre els seus ulls miraven la ciutat actual.

EUROPAHAUS

Però hi ha una cosa de la qual cap de nosaltres pot prescindir: la gran ciutat, on la llum brilla de nit.
KURT TUCHOLSKY

Amb el pas del temps, el mite de la Potsdamer Platz s'ha fet tan gran que ha acabat projectant una ombra enorme sobre la veïna Askanischer Platz. Tot i això, cal recordar que, durant la primera meitat del segle passat, s'havia convertit en un dels centres neuràlgics de Berlín. Llavors, tot girava al voltant de les grans estacions de ferrocarril. A l'Askanischer Platz hi havia l'Anhalter Bahnhof, l'estació més gran i concorreguda de la ciutat. Des del 1841, any de la seva inauguració, s'hi van anar establint grans hotels en el seu entorn. Primer l'Harsburger Hof i més endavant l'Excelsior, en el seu moment l'hotel amb més habitacions del continent.

L'any 1924, amb voluntat d'aprofitar-se d'aquesta dinàmica, els promotors del cèlebre gratacels a l'estació de Friedrichstrasse van promoure un nou concurs. El seu objectiu era definir la part oest del Prinz-Albrecht-Palais, allà on hi havien els estables, amb un gran edifici que donés façana a la plaça i preservés el màxim de jardí. L'edifici principal, un palau del segle XVIII modificat posteriorment per Schinkel, ocupava la seva part est. La proposta guanyadora del concurs fou la presentada pels arquitectes Richard Bielenberg i Josef Moser, també autors de l'Hotel Fürstenhof proper a la Potsdamer Platz. Cal destacar que aquesta proposta no tenia res a veure amb allò que finalment es va construir. De fet, els autors passaren de proposar un edifici d'estil neoclàssic a un complex d'edificis projectat segons els principis de la Neue Sachlichkeit, més semblant a la proposta presentada per Otto Firle.

Aquest complex d'edificis, en cert sentit, volia ser la rèplica, a l'Askanischer Platz, de la Haus Vaterland, ubicada just al davant de la Potsdamer Bahnhof. Inaugurada el 1911 com a Haus Potsdam, l'edifici era obra de Franz Schwechten. Curiosament el mateix arquitecte que uns anys abans havia projectat l'Anhalter Bahnhof. Acollia el Café Piccadilly, el restaurant més gran del món amb 2.500 coberts, un teatre, amb una capacitat de 1.200 butaques, i nombroses oficines. El 1928 va ser reformat i re-inaugurat, sota el lema del món en una casa, amb el teatre transformat en cinema i les oficines en múltiples restaurants temàtics. A més, Carl Stahl-Vrach, arquitecte de la reforma i escenògraf de films com el "Doctor Mabuse" de Fritz Lang, va transformar l'edifici en un dels primers exponents de la Lichtarchitektur, o arquitectura de la nit.

Per altra banda, el complex de l'Askanischer Platz tenia uns 280 metres de façana i una superfície total de 35.000 metres quadrats i fou construït en dues fases. En la primera fase, completada el 1926, s'edificà la Deutschlandhaus. Un edifici que contenia un centre comercial, un teatre, una sala de ball i un cinema. Molt similar al Tauentzienpalast. Un complex d'oficines, botigues i sala de ball del qual Bielenberg i Moser també n'eren autors. La segona, després de molts problemes i de la mort de Bielenberg, no es va poder completar fins el 1931. I és en aquesta última fase, projectada per Moser i Otto Firle, que es construí un dels primers edificis d'alçada berlinesos amb estructura d'acer: l'Europahaus. Una torre de 12 plantes que acabaria donant nom a tot el complex. Firle, segurament, va aportar moltes idees pròpies, anteriorment incloses en la seva proposta de concurs. Una d'elles, sens dubte, fou la transformació de l'Europahaus en un altre exemple berlinès d'arquitectura de la nit. Però no va ser fins el 1935 que, a la torre central, s'hi afegí una estructura, de 15 metres d'alçada, coronada amb els logos lluminosos d'Allianz i d'Odol, sumant un total de 50 metres, que trencava del tot amb la marcada horitzontalitat del projecte guanyador.

El nazisme va acabar despullant l'Europahaus de tots els seus neons per així convertir-la en la seu ministeri de treball del Reich. Durant aquell període de foscor, l'Anhalter Banhnhof esdevingué una de les tres estacions berlineses on s'arribà a deportar, entre 1941 i 1945, gairebé un terç dels jueus berlinesos. Des d'aquesta estació, per obra i gràcia d'Adolf Eichmann, se'ls enviava, en grups de 50 a 100 persones, a Theresienstadt, en combois de passatgers afegits a trens regulars. Però els bombardeigs massius de la RAF, sobre la ciutat, acabà deixant molt afectada tant l'estació com el seu entorn. No obstant això, el pla demencial d'Albert Speer, per transformar Berlín en la Welthaupstadt Germania, ja preveia tancar l'estació i convertir-la en una piscina pública. De fet, no va ser fins el 1960 que l'Anhalter Bahnhof no va ser completament desmantellada. I amb el seu tancament, i posterior enderrocament, una part de la història de Berlín va caure en el pou de l'oblit. Excepte l'Europahaus que encara avui es manté en peu, però en la foscor imposada originàriament pels nazis.

TRAÏCIONS

Traduttore, traditore.

O això diuen que diuen els italians... En tot cas, aquesta paronomàsia podria aplicar-se a un fenomen, absolutament grotesc, que hom descobreix tot observant la retolació del nomenclàtor de Ceret.

Resulta que la retolació de cada un dels carrers, places i racons d'aquesta vila nord-catalana sempre es fa amb dues plaques. L'una, de color blau, en llengua francesa i l'altra, de color groc, en llengua catalana. La segona, significativament, a sota de la primera.

Però no me n'havia adonat mai abans que, en molts casos, el contingut d'aquestes plaques no es corresponen les unes amb les altres. Així doncs, en comptes d'una simple traducció, hi llegeixes tota una traïció, digne del censor més hilarant del món.

NOTES BERLINESES (XLIV)

"El que em va seduir, entre moltes coses, la primera vegada que vaig anar allà, és que hi havia grans sectors de la ciutat que estaven buits. Hi havia molts solars, on hi havia hagut edificis. El primer que em va recordar fou quan jo era un nen, al Bronx. Solíem jugar en solars semblants, és clar que també eren solars sense edificis. Però aquí, els edificis havien estat destruïts, esborrats. Així doncs, hi havia una correspondència entre els solars que jo vaig conèixer de nen i aquest lloc a Alemanya que tenia aquests solars buits. Això va ser en primer lloc. En segon lloc, el que més em va cridar l'atenció va ser que, tot i que els edificis havien estat destruïts i havien desaparegut, la seva aura m'arribava a través del terra. És a dir, en l'aspecte físic els edificis no hi eren, però un podia sentir les estructures que havien estat allí. Això era del que parlàvem abans. Hi havia hagut desaparicions però, no obstant això, l'atmosfera d'aquelles estructures sorgia del terra. Això en segon lloc. En tercer lloc, l'estranya sensació de veure-hi les pintures d'Edward Hopper. Les pintures de Hopper són bàsicament de Hoboken i llocs similars. Però, d'alguna manera, hi havia una condició a Berlín que em va evocar Hopper. Això va ser el que vaig tractar de fer, per cert, en les meves estructures que he construït ara a Berlín. Capturar algunes d'aquestes, entre d'altres coses, algunes d'aquestes coses."

 JOHN HEJDUK en conversa amb David Shapiro (1991)

EL MONUMENT A LA REVOLUCIÓ

Ich war, Ich bin, Ich werde sein.

El 1924 Mies rep l’encàrrec d’Eduard Fuchs – historiador de l’art, col·leccionista i, llavors, dirigent del Partit Comunista d'Alemanya (KPD) – per projectar, al cementiri berlinès de Friedrichsfelde, un monument a la memòria de Karl Liebknecht, Rosa Luxemburg i als màrtirs de la Revolució de novembre i de l’aixecament espartaquista, molts d'ells enterrats en aquell mateix cementiri.

El 13 de juny de 1926, coincidint amb el setè aniversari del funeral de Rosa Luxemburg, s'inaugura el Monument a la Revolució. L'acte és presidit per un dels fundadors del KPD, així com ex-dirigent i supervivent espartaquista, Wilhelm Pieck.  El monument, malauradament, té una curta existència i és destruït el 1935 pels nazis. Anys més tard, el mateix Pieck, esdevindrà el primer cap d'estat de la República Democràtica d'Alemanya, càrrec que ocuparà fins la seva mort.

El 13 de gener de 1946, Wilhelm Pieck, en aquell moment primer secretari de Partit Socialista Unificat d'Alemanya (SED), reapareix, davant d’una burda rèplica provisional de l’original, presidint un acte de memòria als socialistes caiguts, acompanyat, entre d’altres, de Walter Ulbricht, el seu successor en tot. El fet, però, és que aquell monument mai s'arribarà a reconstruir. Segurament perquè el Realisme socialista, doctrina única i unívoca de l’època, troba molt poc revolucionari reconstruir l’obra d’un arquitecte tan cosmopolita* com Mies.

[*] Terme que s'utilitza, des del Realisme socialista, per desqualificar les obres d'arquitectura del mal anomenat International Style.

EL TURÓ DEL DIABLE

 
No va ser fins la meva Erasmus que vaig descobrir la descomunal dimensió de la destrucció infligida, pels bombardeigs estratègics perpetrats pels aliats en els últims anys de la Segona Guerra Mundial, sobre gairebé la totalitat de les ciutats alemanyes. Una de les seves conseqüències és que moltes d’aquestes ciutats tenen, com a mínim, un Schuttberg. I què és això? Doncs un turó artificial format per l’acumulació de la runa generada per les bombes. A Stuttgart hi pots trobar el Birkenkopf. I a Berlín el Teufelsberg, el turó del diable.

Un turó que amaga les ruïnes de la Wehrtechnische Fakultät, obra de l’arquitecte Hans Malwitz. L’Escola Tècnica de l’Exèrcit, inaugurada per Hitler un 27 de novembre de 1937, havia de formar part d’un gran complex universitari que mai es va poder arribar a completar. Després de la guerra, com que va ser materialment impossible d’enderrocar del tot, els aliats van decidir cobrir-lo amb una part de la runa procedent d’altres edificis destruïts de la ciutat. I així va emergir, sobre les cendres del Tercer Reich, un turó artificial d’uns cinquanta metres d’alçada.

 
En un primer moment, el turó es va convertir en un nou espai de lleure per a tots els berlinesos, llavors, occidentals. No va ser fins a mitjans dels anys seixanta que l’exèrcit nord-americà, amb l’objectiu d’interceptar i escoltar les comunicacions de ràdio del bloc soviètic, va decidir ubicar-hi una estació de radar. Amb els seus característics radoms que, inevitablement, m’evoquen aquells dalinians ous dels americans. Uns ous blancs que, fins fa poc i en ple Parc Natural del Cap de Creus, coronaven el puig del Pení.

 
Després de la caiguda del Mur, l’estació fou desmantellada i abandonada. D’aquesta manera, el turó va tornar a recuperar la seva funció originària. Però amb un afegit. Sobre les restes de les ruïnes de la Segona Guerra Mundial ara hi descansa una nova ruïna. Una ruïna de la Guerra Freda. Tot convertint l’indret en un autèntic palimpsest de la història natural de la destrucció.

NOTES BERLINESES (XLI)

"Berlín pot ser vista com una exemplar capital espiritual del segle XXI, de la mateixa manera que un cop va ser el símbol apocalíptic de l'ocàs del segle XX. La identitat de Berlín no pot ser re-fundada sobre les ruïnes de la història o en les 'reconstruccions' il·lusòries d'un passat arbitràriament seleccionat."

"La transformació formal de la ciutat (futura) ha d'anar acompanyada dels corresponents canvis de mentalitat associats a les línies de parcel·lari anteriors a la guerra, a les visions anacròniques, als somnis que els diners poden comprar. El que es necessita és una visió optimista del segle XXI: un replantejament radical de la zonificació, de la funció, de la propietat i del programa. Aquestes categories ja no són apropiades als canvis de relació entre capitoli, capital, responsabilitat pública i la fi de les ideologies."

"El que necessitem és una connexió de Berlín amb i a través de la seva pròpia història. Aquesta connexió, aquest moviment, passa per la relació entre l'antic i el nou, capitoli i capital, ple i buit, el ja-no i l'encara no."

"El centre perdut no pot ser re-connectat com un membre artificial a un cos vell, sinó que ha de generar una transformació global de la ciutat. La Potsdamer Platz pot arribar a ser el lloc on la divisió entre Est-Oest, centre-perifèria, pugui superar els conflictes que van sorgir, van ser presenciats i van morir en aquest mateix lloc. Aquests conflictes no poden ser resolts mitjançant la reconstrucció d'un passat buit, sinó establint noves bases i imatges que estiguin obertes a dinàmiques concretes." 

DANIEL LIBESKIND 'Out of Line' (1991) 

PENSAMENTS HERMÈTICS (XLIII)

Potser tota metròpolis és una necròpolis.

Claudio Magris 'Microcosmi' (1997)

NOTES BERLINESES (XXXII)

"Es como si la mirada humana llevara siglos secretando una sustancia capaz de influir y cambiar el mundo, un pegamento que une los lugares y las cosas. Esa sustancia no existe realmente, las cosas no se van forjando por medio de ningún pegamento hasta convertirse en un conjunto sensato. Es nuestra mirada la que las une, la que les otorga un lugar en el todo, una mirada que duda entre comprender y no comprender, como si de manera intuitiva, por el simple hecho de verlas, quisiéramos conceder a las cosas un sitio en un mundo que, por otra parte, es desordenado, sin que además, por ello, tengamos la garantía de que efectivamente podemos situarlas.

Por otro lado, la mirada humana sí que otorga al mundo entero un vínculo sensato: todos los paisajes rurales y urbanos están formados, determinados y construidos por conceptos de geometría y perspectiva. Nada existe sin más. Lo que vemos siempre ha estado determinado por lo que han visto en ello quienes nos precedieron. Nosotros, que estamos allí y lo miramos, como en una vieja canción, volvemos a unir las cosas cuando las vemos; ningún paisaje en el que haya intervenido el hombre escapa a esta mirada vinculante que vuelve a reunir las cosas, vuelve a pegarlas y las interpreta como un conjunto coherente – un puente, un túnel, una torre, una curva en el camino -, como si formáramos frases, 'hacer construcciones oracionales' de las cosas aisladas que se hallan a nuestro alrededor. De esta trabazón, esta concesión de sitio a través de la mirada humana, los lugares abiertos en los paisajes urbanos son el ejemplo más extremo: la plaza es el sitio de reunión y de comercio donde van a parar los ciudadanos. Estos lugares abiertos sugieren una cohesión espacial sin que en realidad la veamos, una cohesión de la que poco podemos decir, pero que enseguida y de manera intuitiva reconocemos como una experiencia colectiva.

De esa manera, la árida llanura junto a la Potzdamer Platz de Berlín antes de 1990, por ejemplo, nunca fue tan sólo un terreno baldío, sino una cicatriz llena de significado, una historia de guerra y ciudades; y lo que en un principio podía parecer vacío, pasaba al instante a conglomerarse debido a la mirada, convirtiéndose en un yacimiento histórico en el que cada cardo emergente podía obtener su propio significado."

STEFAN HERTMANS 'Ciudades' (2003)

"L'ARBRE, LE MAIRE ET LA MÉDIATHÈQUE"

La mort d'Éric Rohmer m'ha fet recuperar i reveure algun dels seus films. Però n'hi ha un que destacaria per sobre dels altres: "L'Arbre, l'alcalde i la mediateca."

Particularment, aquest fragment on el mestre del poble - amb un discurs encès, brillant i ple d'afirmacions irrefutables - posa en qüestió la necessitat i la idoneïtat de construir, per iniciativa de l'alcalde, una mediateca - altrament dit centre cívic o cultural - en un entorn que, en si mateix, ja és un lloc cultural.

TÒQUIO BLUES

Fragment de 'Norwegian Wood' de Haruki Murakami:

"La memòria és una cosa ben curiosa. Mentre era en aquell prat amb prou feines vaig parar atenció al paisatge. No em va semblar que fos gaire impressionant, i en cap moment vaig pensar que al cap de divuit anys me'n recordaria amb tant detall. De fet, en aquell moment el paisatge m'era ben igual. Pensava en mi, en la noia tan bonica que caminava al meu costat, en tots dos, i altre cop en mi. Estava en aquella edat en què cada imatge, cada sentiment i cada pensament t'acaben tornant com un bumerang. I, per acabar-ho d'adobar, estava enamorat, i aquell enamorament m'havia posat en una situació complicada. No em podia permetre fixar-me en el paisatge."

NOTES BERLINESES (XXIII)

"Les ciutats, les grans ciutats, tenen la seva relació particular amb la història. Aquesta envaeix el seu espai per mitjà de la commemoració, de la celebració ostentosa de les victòries i de les conquestes. L'arquitectura segueix a la història com a la seva ombra, malgrat que els llocs de poder es desplacen en funció de les evolucions i les revolucions internes. La història és també violència, i sovint l'espai de la gran ciutat rep de ple els seus cops. La ciutat porta la marca de les seves ferides. Aquesta vulnerabilitat i aquesta memòria s'assemblen a les del cos humà i són elles, sense cap mena de dubte, les que fan que la ciutat ens resulti tan propera, tan commovedora. La nostra memòria i la nostra identitat estan en joc quan canvia la 'forma de la ciutat', i a penes tenim dificultat per imaginar el que van poder representar les commocions més brutals de la ciutat per aquells qui, amb ella, també van ser víctimes."

"L'espai de la ciutat està fet a mida d'aquests contrastos i d'aquesta tensió. No crec que la frontera entre l'est i l'oest arribi mai a esborrar-se. Sens dubte, aquesta no va esperar al Mur per existir. I també, sens dubte, seria una simplificació imputar totes les ruptures visibles de Berlín a l'antiga separació entre els dos Estats. Molts murs, moltes fronteres recorren les megalòpolis del món actual, que separen de forma més o menys abrupte a rics i pobres, a instal.lats i immigrants, a vells i joves, a conformistes i rebels... Trobem, transposats en l'espai, els trasts que són constitutius del món actual. No obstant això, a Berlín, aquests contrastos es troben inserits en un territori on les seves ferides són l'expressió de les bogeries del segle XX."

MARC AUGÉ 'Le temps en ruines' (2003)