EL MONTSERRAT DE SCHINKEL

Que l'home completament sol, en el seu propi Montserrat, pugui trobar pau i felicitat.
J.W. GOETHE 'Sämmtliche Werke' (1836)

Recentment la Stiftung Preußischer Kulturbesitz (Fundació del patrimoni cultural prussià) ha posat en línia tot el fons de l'obra gràfica de K.F. Schinkel. Així doncs, un bon dia, tot procrastinant-hi, vaig acabar descobrint dues imatges que porten el títol d'Eisenbergwerk in Katalonien (Mina de ferro a Catalunya): una vista exterior on s'intueix un relleu calcari molt similar al montserratí, i una vista interior que és com un híbrid de les presons de Piranesi i les coves de Collbató o del Salnitre. Immediatament vaig comprovar si Schinkel havia estat mai a Montserrat. Però, revisant tot el seu historial de viatges, puc afirmar que és impossible. Llavors, qui podia haver parlat de Catalunya i de la seva muntanya sagrada a l'arquitecte prussià? Només hi ha una possibilitat: Wilhelm von Humboldt, el seu protector a la Cort de Frederic Guillem III de Prússia.

De fet, Humboldt va visitar la muntanya de Montserrat el 1800, durant dos dies. La seva ascensió li evocà el poema Die Geheimnisse (Els misteris), escrit el 1784 pel seu amic J.W. Goethe. Un poema on Goethe ens parla d'un pelegrí que puja a una muntanya on hi ha un monestir habitat per ermitans. Talment com el Montserrat de llavors. En tornar a París, encara impactat per l'experiència, es posà a escriure una carta, en forma d'assaig, al seu amic que no va publicar fins tres anys més tard, a l'Allgemeine geographische Ephemeriden, amb el títol “Der Montserrat, bey Barcelona”. Curiosament, en el mateix any en què Humboldt i Schinkel, durant la seva estada a Roma, es conegueren en persona.

K.F. Schinkel 'Eisenbergwerk in Katalonien. Außenansicht' (1815)

En aquesta carta, Humboldt exposa una fascinació per la muntanya, sobretot, des del punt de vista geogràfic, però també estètic. En destaca l'harmonia entre home i natura. Una harmonia gairebé edènica. Tot i que es fixa més en els seus ermitans que no pas en el propi monestir. Segons ell, els ermitants ens demostren, en la seva compenetració amb la natura, que una vida en harmonia és possible. Representen un lloc en la vida arcàdica. Són com el bon salvatge de Rousseau. Mediten i troben la pau interior a través de la pura contemplació. Així doncs, Montserrat és vist com un paradís terrenal. Com un retorn a la simplicitat, a l'autosuficiència i a la pau d'ànima. Com una experiència entesa com un viatge iniciàtic. Però, en cap moment del text ens parla de les seves coves.

Llavors, com tingué coneixement de la seva existència? Potser pel polític, arqueòleg i viatger francès Alexandre de Laborde. Entre 1794 i 1797, contemporàniament a la revolució francesa, Laborde descobreix la muntanya i, a diferència de Humboldt, també visita les seves coves. De fet, en el primer volum del seu “Voyage pittoresque et historique de l'Espagne”, publicat el 1806 i dedicat íntegrament a Catalunya, recull una detallada descripció de Montserrat on també s'hi inclouen dos gravats, segons paraules del mateix autor, de les seves belles grutes d'estalactites.

K.F. Schinkel 'Eisenbergwerk in Katalonien. Innenansicht' (1815)

“Avui dissabte, s'inaugura la meva obra de Nadal d'enguany: una gran mina de ferro a Catalunya, oberta cada dia durant el període de mercat de Nadal, des de les 6 de la tarda fins a la nit, en el meu teatre, al número 43 de la Französische Straße”. Amb aquest anunci, al Berlinischen Nachrichten del 16 desembre de 1815, Wilhelm Ernst Gropius promocionava la presentació d'aquests dos Schaubilder (diorames amb figures humanes, animals i acompanyament musical) eminentment montserratins dissenyats per Schinkel. De 1807 a 1815, treballà, principalment, en el disseny de panorames i diorames, pel teatre òptico-mecànic de Gropius, fins que, a la mort de Paul Ludwig Simon, fou ascendit a Geheimer Oberbaurat (conseller privat de la construcció). Cinc anys abans, però, Humboldt ja l'havia proposat pel càrrec de Geheimer Oberbauassessor (assessor privat de la construcció) de la Preußischen Oberbaudeputation (Diputació de la construcció prussiana).

EL TEMPLE DE POMONA

Karl Friedrich Schinkel, a la mort de Friedrich Gilly, va deixar la Bauakademie per així poder completar els projectes inacabats del seu mestre. Durant aquest període, el jove Schinkel, amb només dinou anys, va rebre el seu primer encàrrec. Es tracta de l'encara avui gairebé desconegut Temple de Pomona, a Potsdam. Un pavelló als jardins del Pfingstberg, llavors Judenberg, propietat de l'esposa del cartògraf i conseller àulic Carl Ludwig von Oesfeld.

Al segle XVIII, era un terreny plantat de vinyes que, posteriorment, es va transformar en jardí. De fet, en aquell indret ja hi havia hagut una petita construcció, destinada al lleure, amb el mateix nom. En honor a la deessa romana, sense equivalent grec ni festa al calendari, Pomona: patrona pomorum, senyora dels fruits. Però no només dels fruits sinó, per extensió, dels arbres fruiters i dels hortus, durant el seu cultiu i la seva floració.

Schinkel, però, va ubicar el seu petit temple en un lloc més elevat que l'anterior. Per poder gaudir d'una magnífica vista panoràmica, va convertir la coberta en un terrat, accessible des d'una escala posterior. En cert sentit, es podria dir que aquesta primera obra, un simple pròstil amb les seves quatre columnes d'estil jònic, prefigura elements que retrobem en altres projectes, posteriors al seu viatge a Itàlia. Com, per exemple, el Mausoleu per la Reina Lluïsa, a Charlottenburg, la Neue Wache, a Unter den Linden.

Anys més tard, entre el 1847 i el 1863, el paisatgista Peter Joseph Lenné va rebre l'encàrrec de Frederic Guillem IV de Prússia per projectar un Belvedere al mateix indret, que actualment forma part del Neuer Garten. Lenné va decidir conservar-lo i incorporar-lo al seu jardí. Però allò que no va poder evitar és que, després del 1945, el templet acabés abandonat i convertit, paradoxalment, en una autèntica ruïna romàntica. Finalment s'ha acabat reconstruint, amb un criteri estètic força discutible.

NOTES BERLINESES (X)

"Schinkel no pensa mai en substituir el ‘vell’ pel ‘nou’ sinó continuar i complementar allò que ja existia: la poesia del lloc.

Era la recerca de la idea de Berlín allò que induí Schinkel a no substituir el vell Berlín per un de nou. Cercava la identitat de la ciutat i no pas un principi formal. Volia descobrir les petjades existents i continuar-les. Prosseguir el llenguatge del lloc. Dialogar i reconèixer el ‘genius loci’."

O.M. UNGERS 'Fünf Lehren aus Schinkels Werk' (1981)

TAORMINA (II)

Catània, 24 de maig de 1804

Encara que ens van advertir que part de la Vall’Demoni i de la Valle di Noto eren preses per guardes armats i bandolers, amb tot ho vam evitar al formar un esquadró de sis persones amb els Campieri i els seus germans, que ens van llogar les mules per tota l’illa. El camí fins a Taormina, la vella Taurominium, no deixava la costa, on magnífics promontoris ens oferien una variació constant.

No gaire lluny de l’estret de Reggio se situaven tres grans naus de la flota barbaresca, que durant tot el trajecte van romandre al nostre costat, alhora que convertien el camí de la costa en un perill. Els pirates africans pertorben cada any la costa de l’illa, de tant en tant desembarquen i s’emporten els pobres habitants de la costa cap a l’esclavitud. És d’admirar, que no facin res més contra aquestes irrupcions.

Va venir el capvespre, quan vam arribar a la muntanya de Taormina. Les formes gegants d’aquesta contrada van ocasionar la suposició que aquest era l'indret on va tenir lloc l’aventura de l’Odissea amb els cíclops. Una badia envoltada d’enormes blocs de roca que encara avui és anomenada el port d’Ulisses. Vam deixar les mules i vam pujar a un promontori que s’acabava amb una paret de roca vertical vers el mar, de les petites esquerdes de la qual les figues de moro brotaven ufanosament. Damunt del cim s’alçaven al davant les restes del vell teatre de Taurominium. Més imponent que mai l’entrada en aquest teatre em va commoure: vaig veure el prosceni davant meu, damunt seu i a través de les seves obertures una llunyania immensa. A la dreta, es precipitaven avall muntanyes salvatges, als seus peus, sota Taormina, jeien tarongers i palmeres, un camí es torçava amunt del cim vers el mur del castell. Un llarg turó amb un monestir s’enfilava des de la ciutat avall el mar, que podíem escoltar amb un brogit somort. Al fons, l’Etna s’alçava enlaire en tota la seva majestuositat i s’estirava més enllà de la plana de Catània, on el mar resolia l’horitzó.

Va ser difícil per nosaltres, deixar aquest lloc encantat; quin efecte ha de fer una obra de teatre amb un decorat com aquest. A través de la ciutat vam menar el trajecte sobre un camí rocós avall vers el mar, a cert lloc dels jardins de la fonda on havíem deixat els animals.

K.F. SCHINKEL 'Reisen nach Italien' (1803/05)