Arquitectura pròpia dels coneixedors. – Qualque vegada, i probablement serà aviat, caldrà que es reconegui allò que manca sobretot a les nostres grans ciutats: llocs tranquils i amples, llocs espaiosos per a meditar, llocs amb porxos alts i llargs tant per al mal temps com per al bon temps, als quals no arribi el rebombori dels cotxes i dels cridadors i en els quals una disposició delicada prohibiria fins i tot al sacerdot la pregària en veu alta: edificis i construccions que expressessin en conjunt la sublimitat del fet de reflexionar individualment i d'apartar-se, de romandre a part. Ha passat el temps en què l'església poseïa el monopoli de la meditació, en què la vita contemplativa havia de ser sempre en primer lloc vita religiosa: alhora, tot allò que ha bastit l'església expressa aquest pensament. No sé com nosaltres podríem acontetar-nos amb les seves edificacions, encara que fossin desposseïdes de llur determinació eclesiàstica. Aquests edificis, com a cases de Déu i llocs luxosos d'un tracte supraterrenal, parlen un llenguatge massa patètic i massa encongit per a què nosaltres, els ateus, puguem tenir-hi els nostres pensaments. Volem traduir-nos nosaltres mateixos en pedres i en plantes, volem passejar-nos per nosaltres mateixos quan caminem per aquests porxos i per aquests jardins.
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris friedrich nietzsche. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris friedrich nietzsche. Mostrar tots els missatges
9 de març del 2010
NOTES BERLINESES (XXVIII)
Arquitectura pròpia dels coneixedors. – Qualque vegada, i probablement serà aviat, caldrà que es reconegui allò que manca sobretot a les nostres grans ciutats: llocs tranquils i amples, llocs espaiosos per a meditar, llocs amb porxos alts i llargs tant per al mal temps com per al bon temps, als quals no arribi el rebombori dels cotxes i dels cridadors i en els quals una disposició delicada prohibiria fins i tot al sacerdot la pregària en veu alta: edificis i construccions que expressessin en conjunt la sublimitat del fet de reflexionar individualment i d'apartar-se, de romandre a part. Ha passat el temps en què l'església poseïa el monopoli de la meditació, en què la vita contemplativa havia de ser sempre en primer lloc vita religiosa: alhora, tot allò que ha bastit l'església expressa aquest pensament. No sé com nosaltres podríem acontetar-nos amb les seves edificacions, encara que fossin desposseïdes de llur determinació eclesiàstica. Aquests edificis, com a cases de Déu i llocs luxosos d'un tracte supraterrenal, parlen un llenguatge massa patètic i massa encongit per a què nosaltres, els ateus, puguem tenir-hi els nostres pensaments. Volem traduir-nos nosaltres mateixos en pedres i en plantes, volem passejar-nos per nosaltres mateixos quan caminem per aquests porxos i per aquests jardins.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)