PORCELLANA XINESA

Fragment de 'Porcellana xinesa', dins de 'Einbahnstraße', de Walter Benjamin:

"La força d'una carretera varia segons es recorri a peu o es sobrevoli en aeroplà. Així també, la força d'un text varia segons si és llegit o copiat. Qui vola, només veu com la carretera va lliscant pel paisatge i s’esfilagarsa davant els seus ulls seguint les mateixes lleis del terreny circumdant. Només qui recorre a peu una carretera adverteix el seu domini i descobreix com en aquest mateix terreny, que per l'aviador no és res més que una plana desplegada, la carretera, en cadascuna de les seves corbes, va ordenant el desplegament de llunyanies, miradors, clarianes i perspectives com la veu de comandament d'un oficial fa sortir als soldats de les seves files. De la mateixa manera, només el text copiat pot donar ordres a l'ànima de qui l'està treballant, mentre que el simple lector mai coneixerà els nous paisatges que, dins d'ell, va convocant el text, aquesta carretera que travessa la seva cada vegada més densa selva interior: perquè el lector obeeix al moviment del seu Jo en el lliure espai aeri de somni, mentre que el copista deixa que el text li doni ordres. D'aquí que el costum xinès de copiar llibres fóra garantia incomparable de cultura literària, i la còpia, una clau per penetrar en els enigmes de la Xina."

L'ÀNGEL DE LA HISTÒRIA

Moment de "Berlin Babylon", film documental dirigit per Hubertus Siegert, on la veu en off d'Angela Winkler recita la novena de les "Tesis sobre la filosofia de la història" de Walter Benjamin, escrites entre 1939 i 1940.

Ein Engel, der aussieht, als wäre er im Begriff sich von etwas zu entfernen, worauf er starrt. Seine Augen sind aufgerissen, sein Mund ist offen und seine Flügel sind ausgespannt. Der Engel der Geschichte muß so aussehen. Er hat das Antlitz der Vergangenheit zugewandt. Wo eine Kette von Begebenheiten vor uns erscheint, da sieht er eine einzige Katastrophe, die unablässig Trümmer auf Trümmer häuft und sie ihm vor die Füße schleudert. Er möchte wohl verweilen, die Toten wecken und das Zerschlagene zusammenfügen. Aber ein Sturm weht vom Paradiese her, der sich in seinen Flügeln verfangen hat und so stark ist, daß der Engel sie nicht mehr schließen kann. Dieser Sturm treibt ihn unaufhaltsam in die Zukunft, der er den Rücken kehrt, während der Trümmerhaufen vor ihm zum Himmel wächst. Das, was wir den Fortschritt nennen, ist dieser Sturm. 

Un àngel, que observa, com si estigués a punt d'allunyar-se d'alguna cosa, sobre la qual mira fixament. Els seus ulls estan desencaixats, la seva boca oberta i les seves ales esteses. L'àngel de la història ha de tenir aquest aspecte. Té el seu rostre girat cap al passat. Allò que a nosaltres ens sembla com una cadena d'esdeveniments, ell ho veu com una catàstrofe única, que acumula ruïna sobre ruïna i la llança als seus peus. Ell voldria aturar-se, despertar els morts i recompondre allò esclafat. Però una tempesta baixa del Paradís, s'arremolina en les seves ales i és tan forta, que l'àngel no les pot tornar a plegar. Aquesta tempesta l'arrossega irresistiblement cap al futur, al qual gira l'esquena, mentre un cúmul de ruïnes davant seu creix cap al cel. Això, que anomenem progrés, és aquesta tempesta.

LA IMATGE DIALÈCTICA

La imatge dialèctica ha de ser definida com la mémoire involontaire d'una humanitat redimida.
WALTER BENJAMIN 

Per a Benjamin, la metròpoli és el lloc del mite dialèctic, dels seus impulsos i ambigüitats contradictòries. La ciutat és l'escenari per a la més alta forma i extinció eventual del mite. Un no ha de desplegar el mite, simplement, l'ha de desenredar. El mite ha de ser dissolt en la història de dues maneres: durant l'exploració de la vida després de la mort de l'objecte i a través de la noció de la imatge dialèctica.

La imatge dialèctica s'inspira en la mémoire involontaire de Proust. És un moment espontani i inesperat en el present que porta el reconeixement fugaç d'una ocurrència o d'una sensació en el passat.

La imatge dialèctica és el reconeixement mutu i la il·luminació momentània de passat i present. És el punt d'intersecció de l'ara i aquí i del llavors i allí. Un moment en què tot allò oblidat és recordat. L'instant precís de la desaparició, quan la il·lusió s'esvaeix i la veritat es torna evident.

La imatge dialèctica procura captar el moment històric, el rostre canviant de la metròpoli, congelat en un marc contextual. Com una pausa en el flux de l'experiència.