VERD AIGUA

Tres fragments de 'Verd aigua' de Marisa Madieri:

"Hi ha dies que miro de grat enrere, d'altres que el passat es fa opac, elusiu. Les qüestions contingents s'imposen. Després, de sobte, el fil secret del temps que teixeix la nostra vida revela la seva tenaç continuïtat. Una estrebada, un salt al cor. Tot continua present."

"Un dia, mentre tornava de la platja més d'hora que de costum, a causa d'un breu i violent temporal d'estiu, i em dirigia al llarg de la riba a la parada del tramvia núm. 6, fent saltirons entre un bassal i un altre per no mullar-me les sandàlies, em vaig aturar de sobte i vaig veure a sobre meu un cel dilatat, cavalcat per grans núvols que el vent esfilagarsava per les vores en llargs filaments blavosos, semblants a les venes de la taula de marbre de l'àvia paterna, i els transportava cap a un horitzó transparent com el cristall. Al fons, al final del golf, es retallaven nítids i ben pròxims els contorns dels edificis i del campanar de Pirano. Una mica més lluny, a l'altra banda d'Ístria, vaig pensar, hi havia la meva ciutat, a la qual arribarien aviat aquells grans núvols. Però el mateix cel, el mateix vent. De cop i volta em vaig sentir a casa. Em vaig tornar a posar a córrer, a saltirons, amb el cor ple d'alegria."

"Abans no m'havia adonat que vivia en una ciutat fascinant també des del punt de vista arquitectònic i ara sovint, quan camino pels seus carrers, no miro tan sols els vianants o els aparadors de les botigues, sinó que aixeco expressament la vista cap amunt. Descobreixo així una nova dimensió de la ciutat, la dels balcons, les senefes, els frontispicis i les teulades, sobre les quals s'obren, com en un mirall, els amplis carrers del cel."

"FORMIGOLE"

Encara hi ha qui et predica sobre la inutilitat de tenir un compte obert al facebook. Però les coses com són: ha estat gràcies a una publicació de Giuseppe Peveri, artísticament conegut com Dente, on exclamava "questo è un bel disco!" que he descobert "Formigole", el debut musical del triestí Toni Bruna.

Unes formigues, cantades íntegrament en vènet, que a poc a poc, en aquest estiu tan poc hivernal, van fent camí per acabar convertint-se, sens dubte, en un dels discos del meu 2013.

LA MORT D'EUROPA

Després de tant de temps, l'eco de 'Kons' - aquell poema de Srečko Kosovel, escrit l'any 1925, que vaig descobrir al bell mig de la Trieste de Magris - encara perdura:

L'home europeu cansat
contempla tristament el daurat capvespre,
encara més trist
que la seva ànima.
Carst.
Civilització sense cor.
Cor sense civilització.
La lluita exhausta.
L'evacuació d'ànimes.
El capvespre crema com foc.
La mort d'Europa!
Pietat! Pietat!
Senyor professor,
vós enteneu la vida?

Són paraules que sonen com una autèntica revelació i que, inevitablement, et transporten al 13 de juliol de 1920. El dia en què els feixistes van cremar el Narodni Dom, el casal eslovè, de Trieste. Un edifici que era el centre neuràlgic de la vida cultural de la minoria eslovena de la ciutat.

Tota una premonició d'allò que vindria després: prohibició de la llengua eslovena i persecució a tots els nivells. Uns fets que l'escriptor, també eslovè, Boris Pahor recorda així en el seu llibre 'Necròpolis':

A mi, quan era encara ben petit, m'havien foragitat de la ment totes les il·lusions i m'havien acostumat a acceptar que l'única expectativa possible era l'arribada d'un mal encara més profund, apocalíptic. Qui en l'edat escolar hagi conegut el pànic d'una comunitat anorreada que és forçada a mirar impotent com destrueixen les flames el seu teatre, tal com va passar al centre de Trieste, a aquest li han desfigurat per sempre més la visió del futur. El cel sagnant damunt el port, els feixistes convertits en feres que ruixen amb benzina l'edifici solemne i ballen al voltant de la foguera - tot això es grava a l'interior d'una criatura i la traumatitza. I això no era més que el principi, ja que després aquesta mateixa criatura va esdevenir culpable sense saber per què ni com va pecar, ja que no podia comprendre que algú pogués ser condemnat a causa d'usar la llengua que li havia servit per estimar els pares i començar a conèixer el món.

RETRAT DE L'ARTISTA VELL

A portrait of the artist as an old man

Stephen Dedalus

26.VII.912

* postal enviada per James Joyce a Italo Svevo, vista a l'exposició 'La Trieste de Magris'.