L'enyor d'enyorar. Rutina de l'Aventura

Clííink!Clínk!Clink!Clnk!....,

Cada cop sona més agut...sembla que aguantarà. Guai.

El PLik, plik dels pitonets curts o el Clof-clof de les falques massa buides en roca tova ja em começaven a atabalar...feia estona que no sentia cap cant, només gemecs desafinats i tot i el macramé que havia teixit a sota tampoc no era un desastre ja tenia la sensació de estar fent un castell de peces de dòmino. Quan la sensació esdevé de "castell de cartes" l'atabalament es transforma en angoixa...

Fa temps, molt de temps, que no caic, i sento que igual ja toca. I no vull.

Diuen que les coses noves apassionen. Que la rutina és allò que se'ns fa un garbuix de tasques que no provoquen la pujada d'adrenalina que estimula els cervells i les ànimes a seguir endavant amb els somnis.

I que són els retorns nous a coses velles? Rutina? Novetat? Record? Necessitat?

Un canvi sempre encén la guspira de l'acció en una vida banal o mediocre...però el pitjor són les tasques rutinaries que implica de vegades fer realitat els somnis. Els preparatius i l'omnipresència de l'objectiu ja els tinc controlats. No em deixo endur per l'eufòruia, i miro de controlar-ho tot amb check-lists mentals i formals. Ups, el carregador solar del mòbil...veus com va bé repassar tres cops enlloc de dos? Mentrestant el cap ja sent el vertigen dels ploms...

I de vegades l'ansia esdevé mecànica. des del despertador al porteig, sento l'esbufec que em pesa com una llosa, la son, el cruixir de l'esquena, les esgarrinxades...quin pal...i aleshores intento no pensar en res, intento eliminar cada deja vue que m'atenalla i em pronostica la següent ensopegada, la següent esgarrinxada, el proper "aufff" a cada ressalt del sender de l'aproximació...ja ho he viscut. Buscar un lloc apropiat per substituir el tros de carn amb ulls que hauria de ser aquí assegurant-me, mirar amunt allargant el coll a veure si localitzo la senda a seguir en el mar de pedra llisa, sentir aquell nus amical a l'estómac i la rèmora dels dubtes a cada clau que poso al portamaterial...cal? Si..no...aquest també...i aquest...merda, no em puc ni moure de tant de pes....torno a començar.

Les mateixes preguntes de sempre flotant com boira dins del cap, i un cop de mà com espantant mosques, que les disspi...intento allunyar de mi la insanitat, ser racional i no parlar amb el meu jo imaginari que m'acompanya en forma dual de angelet i dimoni.

Darerrament l'angelet estava pessimista, i el dimoni desquiciat. Apreto l'off, surto en lliure tres metres fins un clau i de sobte ja no hi són. La dualitat s'ha fos en un de sol, i els dos tenen una taquicàrdia de l'òstia. Bufffff !!!

De tant en tant un somriure absurd em creua la cara...ni sé perquè, igual mente vaig pujant algun pensament o pena navega per dins i ni gosa distreure'm, però algún racó del cervell me'l processa i fa que faci alguna ganyota o remugui algun joder. Passen la Lila, amics, amigues, vius i morts, els pares i la feina, el nanu i la nena que arriba...suposo que va passant tot i no me n'adono, però a estones sé que hi són...allà dins, fent la seva...

I el renec? És com un mantra silenciós. També de vegades surt i altres rebota dins del cap com la eterna cançoneta que no deixo de cantar...també dins del cap la insulto quan m'adono que em volta com una mosca pesada la puta cançoneta...Insulto també quan les coses es giren. Quan em cau el clau aquell que "només Ell-Elfilldeputa" era el que cabia en aquell foradet. Insulto quan no arribo al foradet, el foradet dels collóns de... delaputamarequelvaparí. I insulto encara més quan m'esllomo i em rebento els nusets intentant enfilar el kevlarcabronàs al fotutpontderocadelamerda que no sé com el PACAlvacardar...déu, quin deliri...

El moment de dubte és sempre aquell en que he de decidir enganxar el Júmar i començar a desequipar el primer llarg. Seguit després en franca competició pel primer pas del segon llarg....

Veig una cordada al davant. En una via hiperequipada on loveclimbers s'inflen d'orgull amb els lovepartners...Bromes, crits, riures, algun pillapilla i vingamuntquetupotswapis...algun sifaselpasmiraquensfemunabirra..que cabrons com en saben...elles en tops i jo pelat de fred per fora i suors per dins...fent malabarismes per ningú, amb la panxa girada enmig d'un món oscilant, un món de penjar, de subjectar-se, d'estirar-se a caçar quelcom que igual et peta als morros...com el pelacastanyes, com el marrameu burro que no sabia que l'ansia era letal...

I aleshores sempre vaig peix, sempre dubto dels perquès, i és aleshores quan prenc a glopades l'ajuda de la rutina, la que em calma amb una petita bufetada amical quan em desquicio, i em passa els informes del passat on estadístiques molt solvents em demostren molt fiablement la molt dilatada experiència dels molt honorables predecessors...aquells que sense tant remuc es penjaven, opulents ells i gens frikis, de qualsevol porqueria a la que jo ting pànic. Vinga home no siguis cagat, que això aguanta un camió...

No és bo confondre la inseguretat personal amb la solidesa de un anclatge quan fas artifo sol...i si te n'adones, ni que sigui a mitja via, millor. El fotut dels porucs és que ballen sempre pel fil de la navalla, entre la tragèdia i l'eufòria, entre l'optimisme imprudent i el pessimisme paralitzant...i cal, sobretot, que la rutina estigui per damunt de la novetat...cal que aparegui el "jo" fred i victoriós, el que prova el plom sense dubtar...ferri...superior...incontestable...com un viking, no com un pagès atemorit davant dels Dakkars...que posi el peu a la platja, trepitgi fort i rigui del banquet de sang i crits que esta apunt de començar...però amb calma...sense la ansia dels orcos...

La putada es que les pelis, i si a sobre són de una novela dels anys 30 que ja has llegit quatre vegades, pots veure'n el final...i saps que encara que hi hagi deu mil milions d'uruks-hai al davant, El Paio Bo se'ls carregarà a tots.

Jo tinc 100 milions de anys de codols al damunt i no sé ni tant sols on clavar...ostiiiiia!!!! I el cabró aquell sobrat i ultraguaperas s'amaga al fons del petate i només apareix al bar quan ha de piar...fins i tot la baixada carregat amb el ferro me la guarda per mi...el remugaire de merda...

I clavo

I provo

Hi pujo

Em penjo

I se'm bloqueja el trasto en el pas més burro...

I se m'oblida l'express o la fifi al seguro de baix quan amb delit me n'anava amunt a mort a pel cablñe aquell que surt a dalt

I porto la cinta a l'altre costat de l'arnés quan havia de xapar amb la mà lliure

I em lio amb els friends i quan n'he provat tres confirmo que "el que calia" el tinc a baix...

I quasi caic. Però no...de fet caic més amunt i arribo més avall...i torno a començar...

I els gantxos em fan por

I tinc set

I tinc gana

I vull...no sé el que vull però vull quelcom...

I quan sóc als spits de la R,...encara tinc més agonia per acabar la via...

Al davant ja acaben...segur que aniràn al bar, i ella li pagarà les braves, i ell serà un heroi, i els altres explicaràn passos...i jo aqui dalt, penjat, no creient-me massa ni el que estic fent ni sabent el perquè..però ja ho sé això també...és la rutina de la pseudoèpica...la fatalitat de descobrir que si no t'importa a tu a ningú li importa massa que estiguis aquí dalt fent el capullo covard quan podries estar a casa fent-li petons a la teva dona...és el que hi ha...ho sento bow, massa tard per adonar-te'n, has d'acabar la funció...I caic en la conclusió que tot plegat és perquè sí, que no cal pensar tant i que si hi sóc serà per alguna cosa, encara que no l'entengui...o igual simplement és per tal que demà al bar apareixi aquell, el covard que ara està amagat, anir explicant com de terribles són els gantxos, i com de ultraestranyes les flors de pitonisses o els falcats en ploms...

L'oblido i m'adormo, i somnio en el fals sentiment de superioritat que tindria si estés veient-me des del davant, i els loveclimbers diguéssin "fuuuuuh, ho heu vist? quin penjat, ha dormit allà enmig! quina via és? deu ser en artifo noooo?"

Noblesa obliga, em justifico progressant, des d'allà suposoq ue no senten el que per dins porto, igual en algun moment m'agradaria estar allà, amb el puto loveclimbing i la promesa d'unesbravessifaselpasbaldufa...ho enyoro la veritat...i vaig amunt enmig de una núvol de contradiccions.

Tot aguanta. en el fons sempre aguanta segons les estadístiques, si peta és per error humà i generalment per falta de desconfiança...ups, volia dir de confiança...

Desplego l'arsenal davant del cotxe, com un pescador fatxenda ensenya la seva captura amb falsa modèstia ( jo que mai he estat un paradigma de l'ordre i desfaig petates milenaris que van quedar garbuixejats eternament...), ningú em fa massa cas...corren a per les braves...jo també ho faria...

Recullo sol. Vaig sol al bar, ells riuen i riuen...jo bec la birra...vull torna a casa...i també ho sé...és la rutina de l'enyor, la que em fa seguir pujant algun cop perque me n'enyoro...m'enyoro d'enyorar...necessitava un big wall altre cop...

Sambari dels collons, no tinc ni crit de guerra...hahaha!!

L'efecte PIGMALIÓ

La manera més bonica de arribar a l'èxit és creure cegament en ell...i a pesar que les persones recordem o som recordats només pels èxits ( no pels fracassos), aquests fracassos són la manera més instructiva de consolidar els assoliments i de fer-los més retributius encara...Les coses no sempre surten com vols quan vols, però si a pesar del fracàs segueixes volent arribar allà on vols, en algun moment hi arribes...mai és massa tard...

El 1992-1993 vaig conèixer el senglar, el 2010 el vaig acabar de liquidar. Aquesta paret és ultraquilitativa, i les seves vies mai deixaràn de posseïr la meva motivació...de nou, com a un camí cap a altres estats del poder, el mur desplomat del senglar marca la ruta a seguir...

Amb el cos marcat per l'entrenament "piraña" que em mosega cada fibra i em deixa rebentat, retorno a vies conegudes per motivar-me, per gaudir del sol i les amistats i per sentir la sang com, a pesar de l'esgotament, bombeja per les meves venes...

A la foto ( crec que ja penjada abans) EL CRUX de VIATGE IMAGINARI ORIGINAL( 8a), una via molt bona ( i curiosa) amb dues parts ben diferenciades, un 7c de via i continuïtat, i un curt 7a de bloc...el 94 vaig intentar-la i la vaig deixar...em faltava tot ( conti, bloc, nassos per fer el crux obligat volant a dalt de tot...)...el 2010 la vaig encadenar, amb els amics, la familia i els anys amb mi. Gracies al Luichy tinc aquesta foto, que és el resultat de aplicar sempre la il.lusió de Gepetto...

A sota, amb la PICAZO al POLLEGÓ inf ( "A3"-Vº) a l'hivern del 2005-2006. A pesar de les tempestes, que feia 5 anys que no pedalejava i tot plegat, vam acabar la via...el company que aleshores tenia, i que tant va creure en que es podia pujar per allà en aquelles condicions, aquest 2010 segueix lluitant contra el seu CRUX...i se'n va sortint...perquè creure en les possibilitats és sempre el pas inicial per assolir-les...endavant bow!!!

INTROSPECCIÓ: Pel PACA

Ja fa molts anys que al Bar de l'Anna vaig veure la PIADA del PACA de la repetició en solitari de la AMICS DEL SOL ( A3+/6a ,5 llargs, a la ROCA ROJA de MONTSERRAT SUD...i no vam trigar en anar-hi amb un amic...a muerte...

Posteriorment vaig escollir aquesta via com a eina catalitzadora i analítica del meu jo en un període confús on necessitava trobar-me ( o simplement fer una paret com diu en PACA)...i hi vaig pujar en solitari, a reflexionar mentre escalava...

AQUESTES MORTIFICACIONS MAI EM FUNCIONEN, igual que no vaig trobar absolutament res, enmig del fred hivern, i sol, a la NORD DEL MARGALIDA...misèria i polls que diria en DAVID!!!...al final te n'adones que la majoria de nosaltres naixem per viure acompanyats, estimant...i que tanta suada inútil serveix només per adonar-te'n de les coses boniques que estas deixant enrera...

Però no hi ha mal que per bé no vingui, avui estic aquí, gaudint de l'amistat i l'amor dels qui m'acompanyen...tinc bons records que gaudir i records durs per fer-me reflexionar...tinc CELS i AVERNS al cap, al cos, al cor i a l'ànima...hi ha VIDA i aquesta "INTROSPECCIÓ" que forma part d'ella. La vida no és circular, sinó el.líptica, no ho puc negar, és una evolució recurrent a través d'un eix mòbil i òrbites que es distorsionen i es recargolen sobre un punt que som nosltresmateixos...un infinit variable que s'extingeix cansat de tant repetir-se sobre sí mateix...

INTROSPECCIÓ:

veig les ones rodoladisses, que sen vénen i sen van
Les que venen duen flors, i alguna fulla marcida
més aquelles que se'n van,
només s'enduen ruïnes,
¿de les que em venen damunt, quina s'endurà les mies?
(+ o -...no record lo vers exacte..Jacint Verdaguer)

No sé perquè m'agrada tant escalar...no ho entenc...hi ha alguns dies però, que si, que ho entenc una mica més ...no són la majoria...i és aleshores quan també em comprenc més a mi mateix...hi ha altres dies, però, que NO HO ENTENC, i malgrat tot segueixo pujant per tot arreu...TAMPOC M'ENTENC...però el cert és que M'AGRADA...potser és l'important..potser no cal cap resposta...o es que la pregunta no és el PERQUÈ sinó el QUANT...i aqui ja no em queda dubte en la resposta...MOLT

(TRanki i segur que la majoria de fanàtics...)

DIA 6: Estic enmig de un mar de pedra i soledat...miro les xemeneies i fumeroles dels Brucs i imagino la gent despertant-se, desmandrant-se, esmorzant i preparant-se pel dia que també es lleva...i jo aquí...buah...

Començo a estar petat de canyell...falta de pràctica...duc tant sols mig llarg dels dos que he de fer ( el primer de gairebé 50 mts...), i començo a agobiar-me..suposo que com que vaig una mica arrepentit estic clavant i assegurant tot el que puc i més...no hi ha res en tot el llarg ( excepte un clau sortint de reunió...es surt en un breu lliure a la esquerra (Vº))...i la cosa tiba de valent sense recés...passo una bauma amb una figuereta..m’hi pillo i pitono a la dreta...les falques que em vaig currar el finde van a “canyón...( bruc i cirerer..simplement “tallo” cilindres de diversos diàmetres i alguns els afilo amb la destral...). No controlo massa com carregar el material ( ¿deixo una fifi uns claus per sota amb la metralla i vaig recuperant?) i vaig carregat com un burro...em fa una mica de mal l’esquena i tota l’estona em vaig recolocant l’arnés...

Buah estic desentrenat bow...

Estant aquí dalt creía que seria un bon moment per rular el cap, però es tracta de una batalla contra el temps i no paro ni per respirar...tac-tac-tac! Tactectectiiiic!...ja esta, ha entrat a caldo!!! Daysi, provo, poso pedal, fifi, apropo, miro el següent, falca, omplo, repasso, uve...una altra...
Ahir parlant molta estona amb una amiga me’n vaig adonar que la REALITAT és variable, tots la veiem diferent i cada situació, cada moment, cada argument, cada desenllaç que percebem són SIMPLEMENT INTERPRETACIONS...potser d’aquí es genera la BABYLON que fa que no ens entenguem...donada aquesta premissa el clau que tinc davant pot ser solid o no, pot aguantar o no..però la sensació que em dóna és tant sols una sensació MEVA..la diferencia entre les paraules ETERNITAT i ETEREÏTAT és molt tènue, i són conceptes pràcticament ANTAGÒNICS...un error de interpretació pot dur-nos a conclussions pràcticament oposades...és la vida i tantmateix tot va “tirant” sense massa adevacles..no som res en realitat...

Collons! Va tira amunt que t’encantes amb aquest ocellot que va grallant Fina amunt Fina avall...!!! Entenc que la POR és una sensació, mentre que el que es tracta és de valorar si tot està correcte i si ho esta deixar-se d’òsties...comprovo nus, grigri, cadena de seguretat i espero que a baix no m’hagi equivocat en res...en QUIMI em va explicar al rocòdrom com fer que la corda no pesés tant..però jo tenia un ull posats en el cul d’una noia, i en les explicacions del meu amic...no recordo com era ( la noia si, la tècnica no)...una goma..duc gomes? Buf doncs no...miro de fer un microprusic microscòpic amb codino de 2mm i només dues voltetes de res..., suposo que aguantarà la corda i no una caiguda...espero que funcioni.

Sóc sota la bauma...gairebé en la part plana poso més fusta, un parell de uves a caldo i miro amunt...joer...que valent era de jove...busco a ma esquerra i hi veig EL FORAT..a veure? PLINK, PLINK,PLINK..bé, no poso més “plinks” perquè vaig estar almenys 30 segons FRUINT de la PENETRACIÓ dels 15 cms d'acer de “u” SENCERA dins d’aquell orifici...EROS i TANATHOS...quina imatge bow...si no estés aqui dalt fins i tot estic segur que conec algu a qui li posaria el veure-ho...a entrat fins l’ull...és un parabolt que em dóna plaer enmig d’aquest mar de angúnies...m’hi refugio una estona i reflexiono( post coitum omnia homine tristum est)...ostia..i el que vé ara? Torno a pensar amb la conversa d’ahir..no hi ha res ni blanc ni negre..tant sols són percepcions de llum i de colors, interpretacions del què ens envolta...res és sòlid i res és imperceptible, és la nostra opció sentir-ho com poguem o com volguem..miro amunt...uns deu metres desplomats, una mena de TOTXO MANOLITO ARTES MOLINA, però desequipat ( buah..imagino sortint en lliure per una Brutus aquí dalt...booooooow ¡ Tornaaaaa!)...em centro, que això del pedal “deskizia”, especialment si ja venies inflat d'aspirina i red bull i amb el cor i el cap a Venus...

A mà dreta col.loco un parell de pitonisses, no em permeten elevar-me molt però ja m’aixeco amb el cos enmig de la bauma...joer quin pati bow...tinc la “u-parabolt” als peus i ja em puja la taquicardia...com més amunt pitjor...segueixo? Quina pregunta més imbécil..què puc fer sinó? Hahahah! Fins i tot somric...això no és un bloc o un psico, no hi ha expansions ni una cadena , ni la corda per dalt...ostia, com costa de vegades de canviar el xip...
Remeno el portamaterial...un gantxo per recolzar l’estrep esquerre, m’hi fifejo bé i ja estic ben col.locat per la següent punta...un dolç que entra dolçament un parell de centímetres...no me’n fio...tibo i salta...buah!!!!! descàrrega..tiutiutiutiut ¡!! Alarma..pensa!...joer clar...li poso DOS clauets..i tal i tal, i es veuen més sòlids...de fets ho són i ho comprovo quan en el seguent pas m’he de estirar a topppppppe per pillar un plom que hi ha més amunt...buf buf...poso un altre plom per asegurar l’anterior...porsiaca que el cable esta molt fet caldo...i dos ploms més i un gantxo...

Recordo els meus crits al mateix pas..ara fa molt de temps....JOER ADOLF CALLA QUE EM MATO! NO DIGUIS RES BOU I ESTIGUES AL LLORO QUE AIXÒ ES DESMUNTA SENCER uaaaaaaaaaa! JOER QUINA TRALLA DE POR!!! Quan m'espanto deixo de ser educat...i l'Adolf l'unic que em preguntava...(rotllo lletania, cada 20 minuts) era "ei tiu, com va? de què estas?"..vaig trigar cinc hores en fer el llarg...de les 12 a les 17:00 ens va pillar el negre a metres del cim...i vam baixar...

Ostia...roda món i torna al born...on deu ser el punki de l’Adolf ara? Fa 15 anys almenys...o més...vaig pujar amb ell per aquí..quina paciencia que tenia...recordo q e amb ell vaig decidir que usaria corda simple i grigri en aquestes vies...el paio es clapava a les R’s!!!! Vam fer aquesta, la LADY, la Vol Ras..i alguna més...un okupa divertit i filòsof que barrejava escacs, escalada, filosofía mística, bon rotllet i era molt tranquil..em compensava bastant el carácter...amb ell tota anva bé, i tot i que passava por era un curarnte i no es posava massa nerviós...Aquell dia vam tornar contents a casa, amb la victòria a les mans i al cap...i el SEAT FURA GROC de la mare, heretat de l'avi, va perdre la cadena de transmissió a Vacarisses...un any abans havía destrossat aquell mateix cotxe tornant del PEDRÄNCANO amb la DEL JOSEP a la butxaca...joer espero que avui no em passi res a la carretera...són les 9:30 del matí i ja estic molt cansat...molt...!!!

Ara sóc en el mateix lloc i enyoro tantes coses!!!!...És una sentiment passatger ( potser quan tens el cor tant al límit tot és més profuund...ara t’entenc SQ quan deies que es poden anyorar també tant els amics ...joer, veus com la realitat és variable?)..miro avall i no veig la cara de taliban de l'ADOLF, el MESTREMOTIVADOR amb la barba negra, la calva i la microcresta, les malles de licra per on mostrava provocador els gallumbos i de vegades algun ou, i el somriure tranquilitzador...collons...joer...on són tots...? EOOOOOOOOOOOO!!!! Ningú em contesta...tant sols el puto corb...em sembla que vaig una mica just de neurones avui... o sobrat..qui sap...

M'estiro dels ploms i a dalt veig una baga podrida...no hi arribo..passo ben bé deu minuts sel.leccionant i mirant de fer encaixar un BONG en un llavi estrany...un metre! Necesito tant sols un metre més d’abast i pillo la baga!...estar acompanyat dóna ànims..estar sol deprimeix..i ara estic una mica deprimit bow...i si peta? I si no arribo? HI ha quelcom més d’on elevar-me? Em dóna una petita crisi de eufòria quan veig un foradet a la dreta i hi col.loco un gantxo...traaaaanki, de vegades hi ha oasis que ens enlluernen i ens fan perdre el món de vista..hi correm extasiats, malbaratant forces i deshidratant-nos, i quan hi arribem són miratges o bassals bruts...EL BONG és el verdader refugi, allò on m’he de centrar...el hook és l' ajut, simplement, per arribar amunt...poso baga a la punta del bong per evitar palanca i apreto el cul ( no sé resar bow) per tal que no peti...quina gracia de vegades m'imagino que sé com fer per pesar menys als estreps....

Pillo amunt, trinco la baga i m’elevo pels dos pedals fins al darerra graó...bidit esquerra...joer quin TAC més podrit...ràpidament poso un friendaco totxón i respiro...ja estaaaaaaaaaaaa!!!! CAGONLAPUTAAAAAAAAAAAAA, ho he fet!!!! Ara sé que tinc alguna possibilitat...buah...respiro, crido mig boig un parell de cops espantant al corb de la Fina i em relaxo...guai la ostia...fote't puto corb !!!!

Miro darerre...l’Aritjol ( l'agulla no el bar...), TOT el Serrat de perfil...caminets, boscúria, boirines, degotalls que sonen amagats en la meva ment o en algún racó de torrentera...que bo bow..que guapo que és tot...ahir vaig fer coca de recapta i la seva energía es desborda per dins ( no tinc cap apretón...es que em sento fort)...tiro amunt i vaig recuperant friends per si de cas...quan el darrer queda lluny en deixo un. CLIP, CLAP, RIS RAS, CLACK. M’anclo i davant queda una llastreta estranya..un plom i…damunt a la esquerra molts burins I bagues I fins I tot un parell de moscates de seguro abandonats…Vaig de subidón...em descarrego totalment i pillo tant sols dues cintes..m’elevo, poso un tímid clau, pillo una sucada de magnesi i em dóno tres metres de corda...TORA-TORA, INSHALLAH, SHAPOROSKI, VIA FORA...és V+ o 6ª però em sembla 6c+...apreto una minifissura, un cantillo de esquerra i gairebé em tiro en lance a la instal.lació de la R, que és hipervolada i aèria...m’anclo, passo la corda, fixo estàtica i ràpidament tiro avall...

De vegades cal aprofitrar un subidón...és bàsic..els trens passen i cal enxampar-los al vol...de vegades et troves viatjant allà on no volies, és una probabilitat, però en general si no et vols quedar a terra el millor és tirar i ja veurem què passa, no hi ha miracles, però si n'hi ha els hem de aprofitar, no mirar-los...tiro avall i vaig recuperant alguna cosa....el més fácil, especialmente els friends i tascons..passo la estàtica pels seguros i arribo al GRAN FORAT...bec, menjo un sniker i em dóna el bajón...l’esperava...ara sí...em queda jumarejar 50 mts DESCLAVANT almenys 30 peces...un putoputoputopal...ADOOOOOLFFFF...TORNAAAAAAA!!!! MALUTAAAAAAA!!!! ON EEEEETS??? Joer només em respon el cabrón del corb des de la Fina fotent-se'm de nou...La corda és fixada a dalt...tampoc podría abandonar...foto una siesta al forat? BUah...amb fred será pitjor i encara queda el llarg final...són ja les 10:30

¿Qui ha dit que he de fer el llarg final?

JOer amb els UELI’S STECKS, ELS PAQUES, ELS ALSINES, LES SILVIES VIDALS, ELS XIMENIS, ELS ATHOS I tots els solitaris power dels collons..quina pressió!!!! Quins bows, quin aguante…osties si fer A4 no és el pitjor..el pitjor és el curro, remuntar, desmuntar, aguantar la tensió després de la tensió i estar disposat a pasar-ne més...¿Què hi tenen al cap? De vegades crec que sóc de ferro, de vegades crec que sóc de sucre candi...va a estones...i de vegades no sé com sóc...va a instants...

Novament pensó amb la S, hi penso massa, amb la K, amb la L, amb la A, amb la D, amb la A de quan era petit, amb la Y, amb la G, ...amb tot l’abecedari sencer i algunes lletres repetides i altres que mai vaig poder escriure... TOT ES RELATIU, tot depèn de com ho miris, de vegades estas a dalt i et sembla que estas a baix..i a l’inrevés just després...perquè tot depèn del marc de referència, de allò que prens com a dalt o baix...i sovint la miopia t'impedeix llegir quan toca, o mai tens el llibre que toca quan te'n cal un altre...com em lio joer...quina son....zzzzzzzz!

PLOP!PLOP!PLOP! Les gotetes que cauen en un racó del forat em desperten...m’he quedar uns instants mig somniant dins el plomes...miro al forat, i veig esquelets sencers, egagròpiles, restes de tot tipus d’éssers que em lluquen inquisitius...un petit crani ratolí sembla que em critica embotat dins d'una mena de bola de pèl i ossos...i em diu “Que cabrón, mite'l el filldeputa! Aquí amb disquisicions existencialistes i jo assecant-me dins una cagada i a l’ombra de la eternitat” TIRApaAMUNTMALPARIT que m'ofens!!!!

Ostia, perdona bow..que sí, que tens raó...! L'entenc..no tinc motiu per queixar-me...ell si..i a sobre no es va buscar ni acabar dins un mussol ni pujar vies bastardes, ni esgotar abecedaris...com eixut em trec el plomes i li faig cas...em sento avergonuit i em foto un altre red bull...

11:20:Sóc una puta màquina elecrohidràulica desfermada, el sol va girant damunt meu...aprofito per extasiar-me rotllo mártir iraní que es fueteja..però jo ho faig a cops de Martell...ris-ras! TAURINA DIRECTA EN VENA i al CERVELL ,és com NITROGLICERINA pels meus braços!!!!... Dues manxades al júmar i set cops al clau..RIS RAS...PLACPLAC PINK.. cauen dos o tres claus avall de tant ràpid que vaig...encara no m'he picat cap dit però tinc els nusets a caldo...

Arribo suant i espitós a sota al R, amb els ulls oberts, rient, plorant, bufant, com un posseït embogit i destruït...Em calmo... Ja no tinc força..miro avall com algú que mira enrrera d’un camp de batalla quan ha sobrepassat la línea enemiga...no s’ha de fer!!!..Veus allò que deixes enrrera, maldeixes la batalla i t’arrepenteixes de haver matat...et compadeixes de tu i de les tevés víctimes...et sents monstre..i tens por de l’incert...GUANYAR UNA BATALLA implica una responsabilitat, la d’administrar els vençuts...no m’estranya que després la metralleta elimini les mirades dels presoners...són la prova del teu desfici...de la teva desorientació...és més facil compadir-se de un vençut que d'un vencedor i jo no buscava alabances sinó consol...merda...

A dalt tinc la següent trinxera a conquerir..la darrera, una paret fosca de 10 o 15 metres, o més, o menys...jo què sé!, la bauma de la visera final...estic fotut...no em sento les mans..no em sento els braços..miro el corb i el maleeixo, ell pot arribar allà dalt com una alenada, sense esforç...l'odio, i ell em somriu sorneguer si tingués una escopeta ( ho confesso , i ho sento) li fotria una perdigonada al putocorbdelscollensdedéu...i jo aquí baix, entumit, sol i una mica ( be, no, ho confesso recollons..MOLT I MOLT) espantat...rotllo terror, rotllo panic..rotllo NO PUC MÉS!!!...Miro de buscar qualsevol raó que justifiqui un abandó fins al terra...ho vull però no ho desitjo...ho penso però no ho reflexiono...no sé si ho sento però ho percebo...ho visc però mentalment ja no hi sóc...estic a casa, calent i segur...estic projectant una situació que tot i satisfer el meu cos i el meu cap no satisfà la meva puta ànima...si me’n queda...i avui tant sols duc un llarg...joer amb els lolos..que lolos són...a més tinc al corda solta a baix..i tot desploma i el forat queda a la dreta...molt..l'he cagat com un burro....em sembla que només puc sortir dalt...és com una mena de darerra part de una peli que vaig veure fa anys...PLATOON...sentoq ue estic rodejat..les veus..l'amenaça...em poso nerviós i ara no estic filosofant...l'he cagat.

Em desperto enmig de bardisses com un animal a qui li deixa de fer efecte la morfina d'un dard, M’arrossego pels peus de la Tonsura com un moribund, llenço el petate avall...marejat, ...no recordo res...ha estat com una orgia de sang enmig de un assalt de soldats bojos i espantats a un poble de desamparats...he caigut un cop i ni m’he alterat. Havia tancat tots aquells forats per on entrés res que no fós la visió totalment quadriculada de preses i maneres d’agafar-m’hi, de llocs on picar, de aquella savina i aquell buri dalt de tot...les meves retines eren un puto punt de mira que es movia a tort i a dret com en una consola d'un joc d'ultraviolència, disparava, apunyalava, recarregava, sentia com punts i bonus pujaven a cada pas mentre cada moviment esgotava el combustible, la munició i les ganes de lluitar...però no era cap joc ni hi havia opció...trencava cranis, esbudellava cossos i pujava, tant sols pujava entre aquell infern de pedres i pati que volia engolir-me...Gairebé rodolo avall del cim, cap a l'altra banda...era dalt...

LA resta ha estat un TREBALL de BOTXÍ...com cavar fosses, amuntegar cadàvers, tirar-los dins, posar-hi calç, tapar-los,i oblidar cada imatge que pot ferir el sentit comú...hi ha gent que ho va fer, hi ha gent que ho esta fent...no recordo massa cosa, tant sols com punxava cada esbarzer del descens fins damunt de les vies del Senglar...he llençat coses avall, he baixat la motxilla, he dormit una estona al solcaient, i m’he arrossegat al cotxe...no sabia si riure o plorar...i no he fet res...no m'ha molat....
========================================================================
Ara encara no puc dormir, a pesar de les cerveses i l’afartada de cacauets, a pesar del mal al colze, a pesar de tot el que em pesa al damunt...no puc deixar de reviure i tentar el record...perquè sinó no quedarà res més que el PANIC per amagar...i al cap d’uns dies la VANITAT per relatar.

Ja enyoro... enyoro l'abans, el més abans, l'ara fa una mica i el fa uns dies i uns mesos i uns anys...i també el molt abans...m'agrada recordar com si a través del record els meus somnis em fessin estar de nou amb aquells i aquelles amb qui vull estar, allà on vull estar, tal i com vull estar...no imagino, revisc...i m'agrada molt...somric satisfet qui sap de què...semblo un babau...i em llenço al portàtil sense ni tant sols dutxar-me...
========================================================================
Ja esta, ara ja m’adormo...buah quin petament...mola més el friki...bé...no..l’artifo però acompanyat també..que si no se’m gira l’olla...o no...i el psico? Joer també mola bow, recordo aquell pas fliñant...zzzzzz..i la birra, i les noies...i la meva més, buah, que guapa que és, la que més...bé, ehem, ho retiro, totes són increïbles....ella irreal...i...l’Arnau petitó..quin carall de pare que té...zzzzzz..i els pares i els amics, uf que bons, i quines paciències...i la vida..zzzzz....tot mola i els que la treuen o la fan malbé són uns malparits de merda...i al Congo, i a Colombia..i a l’Afganistan, i l’Irak i el Tibet i Somalia...ostia segur que hi ha mil llocs que ni conec i estan patint...som imbècils de patir nosaltres per tonteries...buf quina son..el cap ja es va deturant, la roda es para...blanc, i claror, i calma...bona olor de les mantes i dels llençols...zzzzzz

MMMMM, així ja em sento millor...tot esta bé...el món és una merda o és un paradís..depèn d’on siguis i de com te’l miris...a mi m’agrada...tantmateix és perquè tinc sort...zzzzzzz.....buh quina via més guapa que ..que ...zzzzzzzz.....zzzzzz

AMICS DEL SOL a la ROCA ROJA ( klamontse sud) A3+/6a 180 mts aprox. Via GUAPISSIMA i molt de curro ( gairebé non expansion), oberta per ABC i DURAN i JC PEÑA, pero que guapa joer....molts i molts i molts claus per al headwall central ( tot tipus, amb L.A, Us de diverses talles, v de diverses talles, joc de pitonisses varies), algun plom porsiaca, joc de tascons bicoins i friends complerts, algun gros repe, joc de gantxos, algun cordino i baga, fusta variada incloent un o tres tacs per a la part de baix del ll3 ( tram de roca bona desplomada amb canto i tal...), i algun foradaco del ll4...no sé...¿he dit que és molt guapa? Compte amb el Ll1, no és txungo però no s'equipa adequadament. El ll2 és una alambrada d'arítjols...amb la motxa per davant es pot fer...i el LL3..buah, ojo la roca al mig....a pinyon i el flanqueig, és el truquet en lliure...hehehe...i el ll4...puta batalla de martell i cap...50 mts non stop de perullo, i pila i conti, i enmig un bloc dur dur...aeri i precari, monolític de flipar fins que veus la sortida...fissura final de puntilla al clatell..peta. LL5 irreal...marca A1+/V+ jo li donaria 6b+ i A2 estrany..no sé, cal mirar-lo molt, igual m'he liat...una mica rotllo estrany, pedra estranya i cap seguro massa bo i tots bé..o mig bé...estil liante que no saps si sortir en lliure, surts i al metre i mig ja has pillat, com diu en PACA els que es repeteixen més són, en realitat, els més txungos d'escalar...final de festa de columpio, i savina...cim precari rotllo visera, t'aixeques i ja hi ets...

Descens per la via a ràppels ( 15 - 50 -ojo aeri i tècnic entrar al forat si no hi ha reenvio..potser impossible i tot a no ser que es desescali el llarg, un cop solta la R3 - 35- 30 - 45 o 50) Per darrera es baixa desgrimpant entre bardisses i canals i rappels de arbres fins el cim de la agulla del Senglar...seguir per la canal fins al la vira i anar per sota la TONSURA-PROA , desgrimpant i fins les instal.lacions que menen a la Bauma del Cabrit ( ojo, roca trencadota en algun tram i amb el petate i molt carregat es fa incòmode en algun lloc molt puntual... també des de la repisa hi ha 1 sol ràppel si saps on hi ha la instal.lació d'accés als "tops" de les vies del Senglar ( damunt "Viatge imaginari"..o des de algun parabolt del passamà que mena ja sobre els 6ens de la zona de l'Agulla del Senglar...

Feta en dos atacs LL1-LL2-LL3 i LL4 i LL5, ojo que a partir de les 15:00 et quedes a l'ombra i hi fa FRED, mola entrar sempre de matinada...mireu regulacions per escalar...

SOLEDATS i MIRALL

DIA 5: La soledat és un avorriment...a pesar de tot avui he decidit practicar-la. Xerrar massa també implica un refregit de conceptes i una bona airejada és interessant. Havia de baixar a BCN, surtoi de matinada i aprofito les primeres llums per pujar el petate i muntar el que pugui de una via de artifo que tinc al cap per a la reentreé....

FA FRED, molt de fred...no hi comptava...l'alba em sorprèn a peu de via...no toca molt el sol...he errat el timing però aprofito les poques hores que tinc...gracies al "porteig" estic suant..però també REBENTAT...passo una bona estona reflexionant...pensant...¿Realment vull pujar? Els nuvols enterboleixen l'ambient...avui segur que no faig gaire cosa, però si logro deixar les coses damunt la repisa-feixa en un parell de dies ( igual un de sol, bowwww), sóc al cim...buah, m'animo, em poso les coses i tiro amunt...un dels problemes és l'accés a peu de via..hi ha mil esbarzers..o m'he confós..i muntar la R0...joer...

Com que vaig improvitzant, i per si de cas, reenvio al primer burí...marca VI- però és un Vº "finillu"...la roca es torna podrida, recupero el tacte als dits...tiro a l'esquerra, cap una fissura-canal molt cutrilla..alguna herbeta...un parell de friends gordos en roca molt dolenta...i un altre buril...crec que és el darrer i em queden molts metres fins a la sortida del llarg....

Em preparo el que recordo que vaig posar quan la vaig fer fa MOLTS anys amb l'ADOLF. ...escalo uns metres en vertical..en un forat col.loco un friend gordo ( el que em quedava), aup aup,...navego a la dreta i logro clavar una "u" prou bona...i tiro amunt...estic una mica espantat...trobo un altre seguro i el sobrepasso...banda vermellosa i de repent res...joer! Comença el "telele"...logro posar un minimerlet però no me'n fio per penjar-m'hi...a l'esquerra hi ha esbarzers i un tronc podrit...pujo, m'hi pillo en plan tarzán, i m'escolo cap amunt...buaaaah! Quina tensió, i tant sols és 6a...!!! Joer..per sort és la part més "expo" de la via...ara només cal desmuntar la tirada...Fixo en un megaarbre i reenvio en una reunió de parabolts més a la dreta. Baixo, recullo el material, torno a pujar. 45 mts podrits i expos de 6a..ja esta ...biennnn...

La següent tirada és un "bardissar" semivertical...amb la motxilla per davant i agafant-me de roca i aritjols pujo fins un estrenyiment que fa la canal...un pas burro de IV+ i soc en una rampa que acaba en repisa..r.gaudeixo de les farigoles i les saludo i m'hi agafo mentre vaig trescant amunt...reunió de doble burí amb xapa estranya. Avall...de nou amunt...intueixo ja el sol darerra els núvols, miro el rellotge, miro la següent tirada, miro al davant, miro avall...m'agradaria compartir aquest moment per pendre la decisió...per desanimar-me o per animar-me...no sé què té aquest tipus d'escalada que em requerix tanta motivació per continuar un cop has fet un pas...tinc la part més molesta muntada i em fa mandra, molta mandra, enfrontar-me a la via. Ja ho sabia, per això m'havia fixat tant sols aquest objectiu...

Tinc una hora i mitja abans de haver de fugir volant...Pujo uns metres en lliure...és una mica guapo, però breu..hi ha algun tac, poso algun clau i arribo rapid a uns burils ja vells...un microtascó, un gantxo en roca cutre i un diedre desplomat i complexe...li donen A2+..l'encaro i resolc amb dos claus dolents i atlètics fins un plom...sortida en lliure molt agosarada cap a la dreta...sé que surt i m'hi llenço ( el Paca sol i a vista..quin paio...)... fins el forat de la R...buah, hi ha un niu abandonat...(per sort)..no havia comptat amb les regulacions....això m'acaba de desmotivar..¿Estic complint o estic delinquint? merda. Com a positiu veig que anant sobre terreny conegut es va MOLT MÉS RAPID...curiosament flipo en recordar les peces a posar gairebé 12 anys més tard que vaig escalar-la per primer cop..això de fer "esportiva" i "flaixejar" és un bon exercici tàctic per a l'artifo....

Com que ara queda el marro, i he estalviat les hores que farien que necessités un atac amb vivac, me'n torno a casa. Tinc un lloc "truqui" per baixar i pujar sense molt d'esforç...fixo una sola corda i amago l'artilleria..igual demà si fa sol...igual un altre dia...per aquesta via CAL SOL, cal fer-se AMIC del SOL, i gaudir de unes bones hores perquè l'escut central és un dels llargs més bonics a Montserrat..un cop resolt em quedaria una tirada, la darerra, curta i complexa...recordoq ue quan la vaig fer la vaig apurar en lliure, una rampa vertical molt estranya i de difícil equipament, tènue i de les de respirar i no pesar massa..roca negrosa i estranya...6c o 6b+ o A1+ segons el croquis que em va semblar A2+ ben bo, i pas final de desplom...
Ja veurem, no avancis problemes bow !!!!

Recullo petrecols i piro VOLANT sobre el camí fins el cotxe...el matí es desperta del tot, els Brucs estan silenciosos, la gent enmig de les baralles diàries, l'autovia i l'autopista.

em dutxo i de sobte sóc davant l'ordinador...i gores abans tibant de merdes..quin món més curiós, més estrany i més canviant...

Tant de bo demà faci sol...La soledat és un bon MIRALL per mirar-se, per entendre's, per reflexionar...i per veure com d'intensament necessitem als altres, per parlar-hi, per explicar-nos, per ser estimats i estimar, per sentir que ens esperen i esperar-los...buf..li deia a en ferran que em faltarien molts anys i dies per escalar tant com vull...acabo de veure que em mancarien VIDES SENCERES i encara em quedaria curt..joer a veure si em faig budista i trobo un fanàtic per reencarnar-me...osties, i si em reencar-no en un pastillero? o un futbolero?..o en un tuixó de sofà? NOOOOOO ! He de aprofitar i escalar tant com pugui ARA, després ja veurem....

hehehe.

Galeria ANTONIO GARCIA PICAZO a la nord del POLLEGÓ INFERIOR del PEDRAFORCA

El Maluta ha marxat uns mesos al Yanki..i del fons del seu PC han aparegut les fotos d'aquells gèlids dies al Pedra en que vam estar intentant la via d'en Picazo a la nord del Calderer.

El primer dia enmig d'una tempesta de neu, vent fred glacial vam poder escalar només el LL1. Vam pujar un parell de cops més en hivern, fins que vam decidir que un llarg per dia era massa lent, i vam acabar-la a la primavera. Aquí va el reportatge complert primare dia d'aquella tossudesa absurda...

Aquí teniu l'enllaç a l'ascenció i la RESSENYA de la viahttp://celiavern.blogspot.com/2006/07/cel-pedalartifo-fanatic-ag-picazo-al.html

El sol surt darrere els cim...Suant a -10º carregats de ferro y nylon . L'accés fins a peu de via implica carregar el "petate" enmig del bosc amb neu fins als mindonguis...les tres vegades que hi vam anar vam obrir traça...els "curtits alpinistes" del refu aprofitaven que sortíem per anar uns deu minuts al darrere i "casualment" feien els mateixos reposos que nosaltres....
























Maluta "xerpa", i darrera la paret glaçada, 210mts de verticalitat neta...
























Joer, i a sobre comença a nevar... la canaleta no para d'escopir pols que taparà
continuament la repisa de l'assegurador i reverbera fins a la R1 emblanquinant
cada microressalt
























Grrr. Puta raska!. Vista del ambient i la
verticalitat al primer llarg






















Inici de la via, el vent aixeca la corda i
ni tant sols em puc treure les manoples per manejar els claus
























Aguantarà? Quina tonteria de pregunta...






















Una trevaaaa! Para de nevar i tot i que estem a -15º i fot un vent de la òstia,
almenys el pobre Maluta no es quedarà enterrat a peu de via, dins la funda cada 10 minuts.
Em puc treure les manoples de tant en tant i avancem més ràpid!

















La paret és llisa i vertical, encara que falta poc per la R1 el panorama superior
impressiona, .
La via acaba just sobre el pilar de la esquerra,
recorrent els darrers metres per una llastra
expansionada en la que al posar els friends veus
l'altra banda
A la dreta hi solca la Feliç Aniversari,
i al diedre la classica Estorach






















Ja falta poc fins la Reunió!!! Aviat el Maluta m'indica l'hora i la seva
temperatura corporal, i veiem que la cosa no és tant senzilla com semblava...






















A cada pas les mans se'm gelen, el dolor és brutal...com s'ho fan els
russos a l'Himalaya obrint A4 a 7000mts?






















Fixada la R1 toca baixar, descansar una miqueta i remuntar per l'altre
extrem de la corda a desmuntar el llarg...























D'això Maluta..mira, es que se m'ha fet un tall a llavi,i em fan mal les mans , i tall i tal...QUÈ ET SEMBLA SI DESMUNTES TU EL LLARG??
Ostres si ho va fer!!!...estar a peu de via, inmòbil i assegurant era una agonia agoniosa de veritat...

CEL a PEDAL....ARTIFO FANATIC!!! ( AG Picazo al Pedra...)

Foto: En el Primer llarg de la via..una tènue fissura, bona i segura, preludi de metres de adrenalina controlada, feina i sublimació...(foto: Guillem Malet AKA MALUTA)

BUf...feia almenys sis anys que no em penjava de cap via...

A finals dels 90 estava molt fanàtic pel pedal...vies com "el MIrall", la "cinc de NOu", la "Vol ras", la "amics del sol"..la "Anglada" a l'Aeri, la "viatge sentimental", la LAdy FAntasia", i altres..m'havien menjat molt l'olla...va ser una mena de "catarsi" de la por...una mena de "desquite" per la angunia que m'impedia practicar el free a molta alçada, i que em va permetre superar alguns fantasmes i afrontar nous reptes en l'escalada lliure de paret...

Després una etapa friki total va fer que tot això es quedés en res...

Aquest hivern volia tornar al tema...heheheh! I vam escollir una ruta "aparentment" fàcil sobre la ressenya. A més, el segell de l'autor ( el Picazo), i la pinta que feia, així com la proximitat ( la cara Nord del Pollegó inf del Pedraforca), feien que fos ideal per tornar a "practicar" en condicions durilles.

Havia fet la PICAZO a la Nord del Calderer el 1998, també en hivern, i la que volia fer aquest any semblava més curta i assequible..així que després de reunir de nou el material i "liar" al superMALUTA ( el Guillem), vam encaminar-nos cap a l'Estasen.

Aviat vam flipar amb la rasca i el VENT que no ens va abandonar. Després de l'infern de pujar la teretar amb neu fins al genoll, la tempesta de neu ens va esbatussat de valent. El GUILLEM assegurava en un forat, dins la funda vivac i glaçat mentre jo, sense poder treure'm les manoples, només vaig poder fixar el primer llarg ( un A2 facil...).

L'artifo és una qüestió de paciència...i vam tornar avall, esperant millor temps...

I el millor temps no va tornar...després de dos intents més les cordes tant sols penjaven a la tercera reunió ( un llarg per intent!!!). Estavem flipant...A2 amb cinc passos de gantxo seguits sense possibiliatt de clavar...falques a dojo, mur compacte, llastretes, algun plom...dues caigudes del GUILLEM en una sortida de reunió...un llarg estelar ( el tercer...per un costat era un AVERN, per l'altre el CEL del repte i l'assoliment...jo disfrutava ( perdona'm Guillem) benmig d'aquesta èpica absurda de l'alpinisme..quin flipe... adarrera hora, trucades per telefon mòbil des dela reunió...fixar o desmuntar??? VAig decidir fixar i ja veuriem...i si calia l'acabaria sol...

El GUILLEM em va acabar deixant per sonat i per dedicar-se a coses més "normals"..però de seguida ( i recomanat pel GUILLEM), em vaig liar amb el XAVI LLANOS...bon rotllet, quedava tant sols la sortida al cim ( dues tirades també d'A2"), uns 80 mts...
Amb les noies, amb alegria i amb la caloreta d'Abril ( o era maig???), vam pujar amunt..molta gent fent la "normal", allò semblava les rambles.

LA quarta tirada...molta molta feina, molta estona, i després de la tensió...cap lloc on muntar una reunió bona...
Les noies van començar a tenir fred, i quedant-nos la darerra tirada, van decidir baixar..igual que el sol...Damunt una llastra desplomada, i l'incertesa. L'antrada marcava V+ ( HAHAHAH!), quina broma del PICAZO...clavant pitons cutres, en una placa vertical, aqui em pillo allà m'agafo...fins la llastra....20 mts desplomats, fissura gran i impossible pitonar massa..tota a friends i després d'un petit ensurt...sortida de curro i pitons curts fins la reunió...que tampoc existeix...munto un reunió de "manual". El XAvi jumeja, desmunta el llarg, remuntem el petatillo i el sol se'ns tira al damunt..just quan em poso les wambes la reunió fa "plaf"!!!! ie s desmunta pel clau més bos, seguit de una latres de la dreta...resultat, acabem penjant del reenvio a un clau de via que havia posat "per si de cas"...
Es fa fosc...sóm a cinc metres de la sortida al cim...tirem avall corrents i espantats, trobant les reunions de la FELIÇ ANIVERSARI (UN PARABOOOOOOOLT!), i l'Estorach ( es veu brutal...de nit...). Arribem al refu que les noies ja volien trucar als bombers...a més de haver preparat un wok de pasta i verdures ( osti Vane que bona estav la pasta i quina gana tenia...).

L'endemà anem cap a Berga...per casualitat i de rebot donat que el canell del xavi fa pena de inflat que el té ( això de assegurar i desmuntar llargs no és cap broma). El roc de l'Alou és una maravella, vies de 4rt a 8b...per fi trobem un sector "per a tots els públics"! Aquí recupero les ganes de magnesi i goma cuita i aquí em retrobo de nou amb la 8a dimensió!!!!

Moltes gracies als amics, a l'amistat, als del refu i a la Ceci per la paciència.

MAterial: Molts claus, "us curtes", V normals, alguns universals i lost arrows, moltes falques IMPRESCINDIBLE un joc complert de gantxos variats, i un joc complert de friends ( des de Micros repetits a friends migs i grans repetits...), alguns ploms ( almenys tres o quatre), un bong, i la metralla típica per una via on NO HI HA RES DE RES, excepte algun burí i clau ocasional. Les reunions s'han de muntar sobre la marxa, ojo als factors 2. Tot iq ue no és "extrema" en el sentit de grau ( pot ser A3 complicat sobradament), a nivell tècnic és molt exigent. Roca , ambient i recorregut la fan una de les millors vies que he escalat mai ( no n'he escalat tantes però és igual....brutal totalllll !)