Nom del castell:
Ribes de Freser Data de construcció:
XI Municipi:
Ribes de Freser Comarca:
Ripollès Altitud:
938 m Coordenades: E 431739 N 4684510
(UTM31N - ETRS89)
Com arribar-hi: situat dins el nucli urbà de la mateixa població.
El que resta del castell de Ribes es troba dins el
nucli urbà de Ribes de Freser, a uns 100 m vers
tramuntana del carrer de Nostra Senyora de Gràcia (el qual esdevé, en sortir del poble, la carretera de Pardines) tot just passat el pas a nivell del
cremallera que mena a Núria. El castell és situat
damunt un petit turó a tocar del camí del cementiri que domina tota la vall.
Si bé en els papers de Roc d’Olzinelles apareix un
“Castro de Ripas” datat l’any 840, la inexistència
del document i la poca precisió en la seva localització ens aconsellen d’avançar mig segle per tenir la certesa d’una primera menció documentada
d’un castell de Ribes. Concretament, l’any 903,
a l’acta de consagració de Sant Víctor de Dòrria
es fa esment del “territorio Cerdaniense in castro Petrera”. Aquesta menció és, evidentment,
de caire indirecte, on el “castrum” figura com a
punt de localització i fins i tot com una demarcació territorial àmplia que englobava tota la vall.
No obstant això, la paraula associada al topònim
“Petrera”, documentat pels mateixos anys en una
vil•la situada a la cruïlla dels rius Freser i Rigard,
permet d’assegurar, si més no, l’existència d’un
punt fortificat al lloc actual de Ribes.
El castell de Ribes es trobava a la vall del mateix nom i al comtat de Cerdanya, al qual sempre
estigué vinculat. El terme del castell comprenia,
a més de l’actual terme de Ribes de Freser, els
de Queralbs i Pardines; únicament una part del
terme de Bruguera pertanyia al terme del castell
de Pena. Les primeres notícies del terme corresponen a la vall de Ribes, i es troben en un judici
que es realitzà l’any 904, en el qual es reconegué la
propietat de l’abadessa Emma del monestir de
Sant Joan de les Abadesses, Els orígens del castell actual són força confusos,
i les notícies que hi ha són força tardanes. Una de
les primeres referències la tenim l’any 1035, en el testament del comte Guifré II de Cerdanya, enel qual deixà al seu fill Guillem les esglésies de
Santa Maria de Ribes i Sant Martí de Campelles i
la de la vila de Rus (Sant Vicenç de Rus), que no tenien cap feudatari. En aquest testament el comte recorda que no es pot construir cap castell sense l’autorització prèvia del comte de Cerdanya, . Però no devia trigar gaire d’ésser construït, ja que en una data compresa
entre els anys 1058 i 1068, el vescomte Bernat
de Cerdanya feu jurament de fidelitat al comte
Ramon de Cerdanya pels castells de Grats i de
Ribes (“illa Ruppe”).
Desconeixem totalment quan fou duta a terme la
construcció del castell, quins foren els seus primers veguers i si arribaren a existir castlans a Ribes durant els últims anys dels comtes privatius
de Cerdanya , cal esperar l’any 1140 per veure, en un
acte clàssic de vassallatge feudal, com Galceran de Sales presta homenatge a Ramon Berenguer
IV per “ipso castro de Ribes” i per totes les altres
fortaleses que hi havia o que hi pogués haver a
tota la vall. vers mitjans segle XII, no abans de l’any 1151, hi ha un litigi
entre l’esmentat Galceran i Ramon Berenguer IV,
on surt esmentat per primera vegada Raimon de
Ribes, cap del llinatge de castlans del castell que
ens ocupa.
El testament de Ramon Berenguer IV el 1162 confirma
unes possessions que la reina Peronella tenia al
comtat de Besalú i a la vall de Ribes.
La continuïtat del domini de la família Sales sobre el castell de Ribes perdurà fins a l’any 1261. A Bernat Vidal li
correspongueren els castlans dels castells de Bestracà, de Ribes i les roques de Peraguassa (segurament es refereix al castell de Pena d’Ogassa,
que pertanyia a la família Sales) i tots els cavallers constituïts als seus termes. A partir d’aquest moment, no hi ha més notícies
del castell de Ribes a la família Bestracà. L’any
1347, extingit el regne de Mallorca, el castell de
Ribes fou infeudat a Roger Bernat de Pallars,
baró de Mataplana i senyor de la vall de Toses.
Amb aquest pas fou iniciat el domini de tota la
vall de Ribes per part dels senyors de Mataplana,
i posteriorment Pinós, un cop fusionades les dues
famílies.
L’any 1374 Jaume Roger de Pallars vengué a Pere
Galceran de Pinós, com a governador general de
tots els comtats de Rosselló i Cerdanya, tots els
béns que tenia al Berguedà i al Ripollès, els quals
es trobaven agrupats en la baronia de Mataplana
i vall de Toses, i entre els quals hi havia la vall de
Ribes, encara que no sigui esmentada explícitament. Si bé el nou senyor de Mataplana es vengué al cap de poc temps tots els drets que tenia a
la vall de Gombrèn, la vall de Ribes restà unida
al patrimoni de la família Pinós. L’any 1383 el
nou senyor de la vall de Ribes, Pere Galceran de
Pinós, absolgué els cònsols i jurats elegits feia
poc, i tots els habitants de les parròquies de Santa
Maria de Ribes i de Sant Jaume de Queralbs, de
totes les penes civils i criminals que haguessin comès fins aquell dia, excepte en els casos que
impliquessin penes de mort o mutilació de membres. El domini dels Pinós a la vall de Ribes finí quan els homes de la vall decidiren redimir-se, la qual
cosa culminà l’any 1407, quan el rei Martí l’Humà acceptà el lliurament de la vall de Ribes, que
els homes de la vall havien redimit amb els seus
propis diners, i la incorporà a la corona i prohibí infeudar-la. L’any 1450, el rei Joan II ratificà
aquesta incorporació. No obstant això, com passà
sovint, el rei incomplí la promesa i el mateix Joan II el 1473 empenyorà i lliurà a Damià Descatllar
la vall de Ribes i el castell de Segura, per la quantitat de tres mil florins. Aquest empenyorament
encara perdurava l’any 1493; després encara degué perdurar fins al final del segle XVII, ja que
un descendent dels castlans, els Ribes, reclamà
el castell l’any 1586,
El castell de Ribes té una planta molt semblant
a un semicercle d’uns 25 m de diàmetre, perfectament definit, ja que es conserva una part del
mur tot al llarg del perímetre. El costat més o
menys circular que dóna a migjorn té una alçada
variable, que va de 4 m a llevant fins a 7,50 ma ponent. És precisament a l’extrem de ponent
d’aquest costat, tocant a la paret recta del recinte,
on hi ha situada la part més alta i més ben conservada de tot el castell; és l’anomenada “torre”,
que té a la part septentrional, que és a tocar del
camí del cementiri, una alçada màxima d’uns 18metres.
Pràcticament tot el mur és format pel parament
original, excepte en algun tros de la part de llevant, on hi ha una construcció més moderna i similar als marges comuns. Cal advertir que, potser
llevat de l’angle de la “torre”, tot el recinte era
utilitzat fins fa molt poc com a zona de conreu i
era ocupat per tot un seguit de petits horts i de vergers. Tornant al mur, hem de dir que en cap moment no presenta un gruix inferior a 50 cm i que,
sobretot al vessant de tramuntana, el gruix del parament arriba a fer 1,80 m. Els carreus més antics
són perfectament destacables del conjunt per la
seva forma escairada; fan aproximadament 15 ×40 cm i són disposats en rengleres més o menys
uniformes, fins a un punt que en molts llocs estemtemptats de datar el parament del segle XII. La torre, situada a l’angle nord-occidental, i tot
el mur de tramuntana ofereixen característiques
constructives força diferenciades de la resta. La
torre és un edifici pràcticament autònom que fa
4 × 3,10 m a la part interior. La construcció és
d’una gran solidesa; mostra encara una part dels
fonaments, on són apreciables grans pedres ben
tallades de 0,30 × 1,96 m. L’edifici de la “torre”
tenia com a mínim tres nivells o pisos separats
entre ells per uns 3 m aproximadament. Les parets interiors mantenen encara visibles els nivells
o reposadors de les bigues dels sostres. No hi ha
cap porta, però sí que es conserven diverses finestres i espitlleres. El material utilitzat, les pedres poc tallades
i la manca d’ordre en la col·locació indiquen un
aparell constructiu característic dels edificis de la
baixa edat mitjana.
Pel que fa a la resta del recinte, hi ha una estructura dividida en diversos àmbits. Vers llevant, tenint en compte la disposició i l’amplada del mur,
s’endevina la base del que devia ésser una altra
torre. En aquesta part són apreciables una sèrie
de compartiments o “habitacions” de 6 a 9 m2,
comunicats entre ells per esglaons de mides diferents i separats per murs transversals. Som molt
lluny de donar cap interpretació sobre aquestes
construccions interiors. Caldrà disposar, dels resultats o les conclusions del pla d’excavacions i
consolidació que, des de l’any 2007 hi ha realitzat la Diputació de Girona. El 16/11/1919 s’inauguraren les obres de restauració iniciades el 2005.
La llegenda dels golluts
L’entorn del castell conserva una de les llegendes
més fosques i més recordades del poble, la dels
nans de Ribes, que van viure durant molts anys
a la vila d’Amunt, un poblat creat entre les ruïnes del castell on vivien un centenar de persones
apartades de la societat pel fet de tenir deficiències psíquiques o malformacions. Són diverses
les històries que s’expliquen sobre ells, sobre
com vivien, qui eren o com van desaparèixer
de la Vall de Ribes, però se’ls recorda especialment per ser grans supervivents en una època de
misèria i molta pobresa, per ser gent més aviat
bondadosa, senzilla i apreciada per les famílies
burgeses pel fet de ser bons mainaders. Alhora,
eren grans narradors d’històries, llegendes i rondalles, i popularment eren anomenats «golluts»,
paraula que ha donat nom al festival Gollut de
cinema compromès, fotoperiodisme, muntanya
i medi ambient, que se celebra cada any a Ribes i
en altres localitats.
Extret de enciclopèdia.cat. Catalunya Romànica /Elena Fàbregas
Jordi Gironès
Juny de 2024
