Mostrando las entradas con la etiqueta Xavier Amorós. Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas con la etiqueta Xavier Amorós. Mostrar todas las entradas

jueves, octubre 20, 2022

Xavier Amorós / Historia de Bellvís



En el centro de Urgell,
en el centro geométrico mismo de Urgell
(así quiero suponerlo)
está el pueblo de Bellvís.

Bellvís limita por todos lados con Lleida,
menos por un punto. Estuve en Bellvís
y vi este punto, que es el canal.

En la parte nueva de Bellvís,
allí donde antes había una estación,
al costado mismo del bar que hace de fonda
y que no sé muy bien si se llama Royalty
u otro nombre parecido,
y cuyo propietario no puedo recordar
si se llamaba Joanpere o Pijoan,
que se me confunden,
comienza una gran avenida
que va hasta el canal,
señalado por la hilera de árboles.

En Bellvís
hay más de cien tractores
para dos mil habitantes.
La tierra es generosa. La tierra ahora está regada
por el canal de Urgell. Milagro, en nuestra casa.
En Bellvís hay mucha agua.
Nadie habla nunca de sequía. El canal
hace muchos años que lo soluciona.
Antes, sin embargo, padecieron mucha sed,
una sed terrible durante muchos siglos.
Ahora no. Cómo roncan los motores.
No hace falta pararlos al mediodía.
Nadie se acuerda ya de la sed.
Y nadie se acuerda de la peste.

Imaginad cuando llegó el canal.
El primer año fue espléndido.
La cosecha no se acababa.

Pero el agua y la tierra de Bellvís no se entendieron.
La tierra de Bellvís no dejaba ir el agua.
Los surcos del trigo
se convirtieron en bancales pantanosos;
serpientes y pescados, como suena me lo dijeron

infestaron los campos. Y aun mucho peor:
medio pueblo de Bellvís
murió aquel año por culpa de las fiebres.

Regresaron los ingenieros. Drenaron los surcos,
y así se fue, y se va, el agua sobrante.

En Bellvís
pagaron a un alto precio
la escasa libertad.

De todo esto no hablan las historias.
He querido contarlo yo.
Aquí se acaba.

Xavier Amorós (Reus, España, 1923-2022), Poemes 1959-1964, Edicions 62, Barcelona, 1982
Versión de Jonio González




HISTÒRIA DE BELLVÍS

Al centre de l'Urgell,
al mateix centre geomètric de l'Urgell
(així vull suposar-ho),
hi ha el poble de Bellvís.

Bellvís limita pertot arreu amb Lleida,
menys per un punt. Jo vaig ésser a Bellvís

i vaig veure aquest punt, que és el canal.
A la part nova de Bellvís,
allí on abans hi havia l'estació,
al costat mateix del bar que fa de fonda
i que no sé ben bé si es diu Royalty
o un altre nom semblant,
i que no puc recordar si el propietari
es deia Joanpere o Pijoan,
que se'm confonen,
comença una gran avinguda
que va fins el canal,
assenyalat per la filera d'arbres.

A Bellvís,
hi ha més de cent tractors
per dos mil habitants.
La terra és generosa. La terra ara és regada
pel canal de l'Urgell. Miracle, a casa nostra.
A Bellvís hi ha molta aigua.
Ningú no parla mai de seca. El canal
fa molts anys que ho arregla.
Abans, però, van patir molta set,
una terrible set durant molts segles.
Ara no. Com ronquen el motors.
No cal parar-los al migdia.

Ningú no es recorda de la set.
I ningú no es recorda de la pesta.

Imagineu quan va arribar el canal.
L'any primer va ser esplèndid.
No s'acabaven la collita.

Però l'aigua i la terra de Bellvís no s'entengueren.
La terra de Bellvís no deixava anar l'aigua.
Al segon any del canal
les parades de blat
van convertir-se en feixes pantanoses;

serpotes i peixots, como sona m'ho digueren
infestaren els camps. I encara molt pitjor:
mig poble de Bellvís
morí aquell any per culpa de les febres.

Van tornar els enginyers. Drenaren les parades,
i axí marxá, i se'n va, l'aigua sobrera.

A Bellvís,
pagaren a un alt preu
l'escassa llibertat.

De tot aixó, no en parlen les històries.
Ho he volgut contar jo.
Aquí, s'acaba.

domingo, diciembre 03, 2017

Xavier Amorós / Pradell















En el pueblo de mi padre,
Pradell, Baix Priorat (hoy,
cuatrocientos habitantes),
no mataron a nadie durante la guerra.

Muertos hubo
más lejos, en las batallas;
muertos de Pradell que entre todos lloramos,
azotados por la tragedia sin rostro.

En el pueblo de mi padre
nadie tiene padrinos;
cuando llueve, llueve para todos.
No es muy lejos,
Pradell, Baix Priorat (hoy,
cuatrocientos habitantes),
avellanas y vino
y una cantera de yeso,
buena agua y buena sangre.

Xavier Amorós (Reus, Cataluña, 1923-2022), Poemes 1959-1964, Edicions 62, Barcelona, 1983
Versión de Jonio González

Foto: s/d

PRADELL

Al poble del meu pare,
Pradell, Baix Priorat (avui,
quatre-cents habitants),
no van matar ningú durant la guerra.
De morts, n'hi hagué
més lluny, a les batalles;
morts de Pradell que van plorar entre tots,
batuts per la tragèdia sense rostre.
Al poble del meu pare,
ningú no té padrins;
quan plou, plou per tothom.
No és gaire lluny.
Pradell, Baix Priorat (avui:
quatre-cents habitants),
avellanes i vi
i una guixera.
Bona aigua i bona sang.

---
act. 2022

jueves, abril 02, 2015

Xavier Amorós / Tiempos extraños





He vivido tiempos extraños.
A decir verdad:
no he conocido otros.
Quizá nunca haya existido un tiempo normal,
al menos en nuestro país, pobre,
que da lástima.
Y tengo lástima, claro,
de nosotros mismos,
de los padres y de los abuelos,
y de todos.
Pero sólo quiero hablar de lo que he visto
o de lo que he oído contar
hace poco.
Por ejemplo,
de cuando Dios también era una cosa muy extraña,
una especie de ser mitológico,
supuestamente a la máxima potencia,
que siempre estaba a punto de fulminar
a todos aquellos que no querían adorarlo.
Cuando ganaron las izquierdas,
las primeras elecciones, en mil novecientos treinta y uno,
los Navarro hablaban de tinieblas
y del fin del mundo
si la suerte no se ponía
de parte de los adoradores.
Los Navarro
tenían presente las profecías
de la famosa madre Ràfols,
una monja nacida en Vilafranca
en la primera planta de una masía
que yo visité con los del colegio,
después de no jugar al fútbol
porque llovía.
Los Navarro
tenían unas cajas
de fósforos benditos
para atravesar las tinieblas vengativas.
Por entonces se hablaba
mucho de religión
y de fe pisoteada.
Yo asistía a misa todos los festivos;
fui a las monjas y después a los “padres”
recé muchísimas veces el rosario.
Del Evangelio
nunca oí decir
dos palabras
que valiesen la pena.

Xavier Amorós (Reus, Cataluña, España, 1923-2022), Poemes 1959-1964, Edicions 62, Barcelona, 1983.
Versión de Jonio González

Foto: Xavier Amorós, 2008 Wikimedia Commons


TEMPS ESTRANYS

He viscut temps estranys.
Per dir la veritat:
no n'he conegut d'altres.
Potser mai no ha existit el temps normal,
almenys al país nostre, pobre,
que fa llàstima.
I tinc llàstima, és clar,
de nosaltres mateixos,
dels pares i dels avis,
i de tots.
Però només vull parlar del que jo he vist
o del que he sentit contar
tot just passat.
Per exemple,
de quan Déu era també una cosa molt estranya,
una mena d'ésser mitològic,
suposat en la màxima potència,
que estava sempre a punt de fulminar
tots aquells qui no volien adorar-lo.
Quan guanyaren les esquerres,
les primeres eleccions, l'any trenta-u,
les Navarro parlaven de tenebres
i de la fi del món
si la sort no es tombava
cap als adoradors.
Les Navarro
tenien presents les profecies
de la famosa mare Ràfols,
una monja nascuda a Vilafranca
al primer pis d'una masia
que jo vaig visitar amb els del col·legi,
després de no jugar a futbol
perquè plovia.
Les Navarro
tenien unes capses
de «mistos» beneïts
per salvar les tenebres venjatives.
Llavors es parlava
molt de religió
i de fe trepitjada.
Jo anava a missa cada festa;
vaig anar a les monges i després als «padres»
vaig passar moltíssimes vegades el rosari.
De l'Evangeli
no en vaig sentir dir mai
dues paraules
que valguessin la pena.


act. 2022

lunes, febrero 23, 2015

Xavier Amorós / Ahora estoy en el regazo de la casa













Ahora estoy en el regazo de casa.
Un olor a pan me despierta el hambre,
y los gritos de los hijos
me tiran de las mangas.
Encuentro un beso olvidado
que se me sube a los labios.
Sonrío, y se abren las ventanas.
El sol es otro.

Me gusta mucho ver
los restos de un uniforme de soldado
usados como trapo para fregar el suelo

y el viejo diccionario
que sirve
para que el pequeño se suba a él.

Hablamos a los gritos
cuando estamos en la mesa.

Hablamos
de cosas diversas
que de inmediato se esfuman,
y de cosas muy sencillas
que quedan colgadas del techo
para siempre.

En la calle
me he dejado
olvidadas
las palabras de fuera.
Me esperan.

Xavier Amorós (Reus, Cataluña, España, 1923-2022), Guardeu-me la paraula, Joaquim Horta, Barcelona, 1962
Versión de Jonio González

Foto: Gràcia de la Hoz/La Vanguardia


ARA SOC A LA FALDA DE CASA 

Ara sóc a la falda de casa.
Una sentor de pa m'obre la gana
i els crits dels fills
m'estiren per les mànigues.
Trobo un bes oblidat
que em puja als llavis.
Somric, i s'obren les finestres.
El sol és tot un altre.

M'agrada molt de veure
els parracs del vestit de soldat
que fan de baieta
i el vell diccionari
que serveix
perquè el petit s'enfili.

Parlem a quatre veus
quan som a taula.

Parlem 
de coses virolades
que tot seguit s'esfumen,
o de coses molt netes
que es queden penjades al sostre
per sempre.

Al carrer
m'he deixat,
oblidades,
les paraules de fora.
M'esperen.

act. 2022