"Com una novel·la", Daniel Pennac.

Recordo encara avui el primer conte que vaig llegir. S’anomenava “El medio pollito” i cada dia havíem d’aixecar-nos de la taula, posar-nos al costat de la mestra i llegir un tros. Era com donar la lliçó. Recordo, a més, un dia que vaig començar a llegir i em vaig concentrar tant en la meva lectura que no vaig sentir com la mestra em deia que ja podia seure, de manera que no vaig aixecar el cap del conte fins que vaig arribar a la pàgina final. En acabar, tota la classe va riure. Cada vegada que em trobo amb aquella mestra pel carrer em recorda l’anècdota. I és que des de ben petita, m’agrada molt llegir. M’havien arribat a renyar per llegir a l’hora de l’esbarjo, però jo era incapaç de deixar un llibre a mitges si aquest m’estava agradant, de manera que alguna vegada m’havia amagat al lavabo i havia continuat llegint. Avui dia, em passa el mateix. Quan un llibre m’enganxa sóc incapaç de deixar-lo anar, vaig llegint pel carrer, en l’autobús i el tren, em costa concentrar-me en altres feines si tinc una lectura pendent.  Crec que és per aquest motiu que he desenvolupat una velocitat de vertigen a l’hora de llegir. És ben estrany que un llibre interessant em duri més de dos dies. Ara bé, com tot, depèn de l’època. Hi han setmanes que no puc parar de llegir tot el que em cau a les mans, però després em puc estar força temps sense llegir res...fins que em torna la set i necessito tornar a agafar un llibre. El meu avi ja em va dir una vegada que sospitava que m’havia traspassat el vici de la lectura, i no s’equivocava pas.

És per això que no entenc quan algú em diu que no li agrada llegir, o que li agrada però no té temps. I si hi ha una cosa que encara entenc menys és que persones que són o que volen ser mestres diguin que no els agrada llegir. Després de llegir “Com una novel·la” tinc algunes respostes a aquestes inquietuds que em sorgien en sentir els renecs de la gent envers la lectura. Jo sempre havia pensat que el motiu d’aquests renecs és que no havien tingut sort a l’hora de triar llibres, però després de llegir a Pennac he vist que l’arrel d’aquests problemes és força més profunda.

En aquest assaig he pogut veure reflectides moltes actituds de companys i amics, però també de mestres i fins i tot dels meus pares. Per començar he vist que el meu avi i el meu tiet han estat persones claus en el meu desenvolupament lector, doncs quan era petita ells eren persones amb les que vaig passar molts moments. Recordo com el meu tiet, que tenia totes les típiques col·leccions de lectura juvenil (“Los Cinco”, l’obra de Julio Verne,...així com còmics de Tintín o d’Asterix)me les anava deixant, recordant-me que mai s’havien de plegar les pàgines com a punt de llibre, ja que si ho feia ell s’adonaria i no me’ls tornaria a deixar(crec que d’aquí ve el meu respecte, gairebé devot, pel llibre com a objecte físic).I el meu avi com a gran contista que era, i que encara és, s’inventava contes i me’ls gravava en cassetes perquè els pogués escoltar en arribar a casa. També m’escrivia cartes amb remitents impossibles, com “Periquito el que vivía en el quinto pino a la derecha”, que m’endinsaven en un món de fantasia que mai podré agrair prou. La meva mare, d’altre banda, sempre va tenir la paciència d’escoltar com llegia en veu alta les obres de teatre a les que poc a poc em vaig anar aficionant, oferint-se fins i tot a fer-me la tornada i proposant-me sempre noves lectures.  Veig que no tothom ha tingut la sort que jo en aquest aspecte,i em sobta adonar-me que potser sense la seva influència potser no hauria desenvolupat la meva afició lectora.

Pennac reflexiona sobre com anem abandonant als nostres infants davant la seva autonomia lectora. Quan són petits i depenen de nosaltres per conèixer nous móns sembla talment que ens sentim necessaris i els acompanyem en aquests aprenentatges i els expliquem un conte cada nit abans d’anar a dormir. Més endavant, quan els nostres petits conquereixen l’habilitat de desxifrar l’abecedari, els abandonem a la seva sort i deixem d’acompanyar-los en els seus primers viatges. I és cert; hem de reconèixer que a tots ens espanta viatjar sols per primera vegada, doncs ens podem equivocar de ruta, perdre’ns, passar estones avorrides i deixar de sentir gust per una cosa que fins aquell moment ens havia semblat molt atractiva. Si ho mirem així...quin desencís el món dels llibres!

D’altra banda, Pennac també reflexiona sobre com alguns adults pretenen acompanyar als infants i als joves en les seves lectures, però ho fan de manera equivocada. Més que companys de viatge es converteixen en policies de duanes, encarregats de controlar el que portem o deixem de portar, que traslladat a la lectura seria allò que entenem i aprenem o deixem d’entendre i d’aprendre. Pennac ens diu que la lectura ha de ser gratuïta, sense demanar res a canvi, doncs llegir no té preu.

Pennac també encara també el clàssic enfrontament entre TV i literatura. La conclusió a la que arriba és que ambdues coses són compatibles, doncs el problema no és l’existència de la TV, sinó l’elevació d’aquesta a la categoria de recompensa, convertint per defecte la literatura en l’obligació i en el càstig. Mai no hem sentit a un pare dir-li a un fill “I ara et passaràs tota la tarda mirant la TV com a càstig!”, ni tan sols a l’inrevés: “Com càstig no podràs continuar llegint la novel·la durant dues setmanes!”...Aquestes frases ens sonen força absurdes, però el cert és que aquesta absurditat esdevé reveladora.

Aquestes i altres reflexions d’en Pennac m’han fet ser més conscient sobre la responsabilitat que tinc com a mare, que ja ho sóc, i com a mestre, que ho seré. A partir de la lectura de “Com una novel·la” algunes maneres de fer amb la meva filla han canviat. Ella té només dos anys i li llegim des que va néixer, no perquè ens haguem plantejat cap fita educativa, sinó perquè ens agrada fer-ho. Però els contes que li llegíem i ensenyàvem  eren els que es troben amb més facilitat a les llibreries. Amb algunes excepcions, la majoria eren més aviat contes a través de la imatge i no de la lletra. Des de fa un parell de mesos, tot i que seguim fullejant aquests contes, el que li hem començat a explicar són els contes clàssics que recordem de la nostra infància, com la Caputxeta Vermella, Els Tres Porquets o el Príncep Feliç. El resultat de la prova no podia haver estat millor. Si abans li agradaven els contes, ara està entusiasmada. I és que m’he adonat que oferir qualitat és clau, i això serà un factor que tindré present a l’hora de triar el material a oferir als meus futurs alumnes.

Gràcies a Pennac he pogut entendre molts dels errors que condueixen a un mestre o educador a un mal plantejament de la lectura. Ara, com a mínim i tot sabent que de totes maneres cometré molts errors, estic previnguda i conscienciada de com serà de determinant la meva influència -la influència del mestre- en el destí lector dels infants que passaran per les meves mans. 

És lícit donar "una bufa a temps"?

Arrel d’una classe de seminari on va sorgir el debat sobre si donar “una bufa a temps” als fills era lícit, em vaig plantejar tot un seguit de qüestions al respecte, ja que els comentaris de les companyes em van sorprendre moltíssim.  Jo, que no sóc partidària de la frase feta que encapçala aquest escrit, em vaig trobar en franca minoria. I potser el que més sorpresa em va causar és que l’opinió de que de vegades és necessari el càstig físic fos tan representativa en un grup de persones que volen ser mestres, és a dir, que han avesat les seves vides a educar als altres. Fins i tot la tutora del grup va explicar una anècdota personal, en la que un company seu li havia solucionat un problema seriós amb un alumne fent  servir el “mètode de la bufa a temps”. No es va posicionar a favor de la bufa, però tampoc s’hi va oposar amb determinació, encara que vull pensar que ho va fer per mantenir viu el debat. Tot plegat, em va semblar força surrealista.

                Després de seminari, vaig voler compartir la meva inquietud amb una altra companya, però tampoc em va donar la raó. I ella, que és mare de dos fills, em va assegurar que si la meva filla fos més gran segurament el meu parer no seria el mateix.

                Sorpresa rere sorpresa, em vaig començar a preguntar si tan equivocada estava, si la meva postura resultava utòpica i poc eficaç. Què és el que passa amb el nens quan arriba el moment  de donar-los una bufa a temps? Si no dones la bufa en qüestió, ja fas tard? A què fas tard?  Sincerament,  em sentia completament desconcertada sobre aquest tema. Necessitava anar una mica més enllà, per intentar tornar a reafirmar-me en la meva postura, o bé, veure la llum i descobrir que el mètode ancestral de la bufa a temps era la solució màgica als conflictes i a les carències de l’educació.

                Vaig parlar amb més persones, i certament, molt poques es van posicionar en contra. La majoria coincidien amb que els seus pares ho havien fet amb elles i havia donat bons resultats. Altres creien que era la única manera de fer reaccionar a un nen o adolescent quan es posava realment difícil, i m’advertien que quan la meva Júlia creixés ho veuria tot més clar. Algunes altres persones em deien que això depenia del nen, no del pare/mare. Depenia de si el nen es mereixia la bufa o no se la mereixia, doncs com tothom sap hi ha nens que neixen amb caràcters més difícils que altres. Aquesta darrera argumentació em resultava gairebé còmica; que hi ha una part del caràcter innata, determinada per la genètica, em sembla evident. Però crec que aquesta part no determina el caràcter total de la persona. És l’ambient, és l’entorn de la persona allò que fa que un sigui com finalment és.  Altres pares em deien que tenint dos fills, havent-los educat igual a tots dos, a un l’havien hagut de pegar i a l’altre no... Jo penso que, per molt nobles que siguin les intencions, és impossible educar igual a dos persones. És impossible, perquè només parlant amb els notares fills ja els estem educant, amb una abraçada determinada els estem construint...no es poden duplicar els moments ni les vivències per així “ser justos” amb tots dos fills. Els lligams entre les persones són diferents, un dels fills pot estar més vinculat al pare i l’altre a la mare, per exemple. O senzillament, si amb un dels fills has hagut d’emprar la “bufa a temps” i amb l’altre no; definitivament no els has educat de la mateixa manera.  Altres pares em deien que a mi els meus pares no m’havien pegat perquè jo era una nena, i és clar, les nenes són diferents que els nens...però després  em trobava amb mares que sí practicaven la bufa a temps amb les seves filles...però, com? Les nenes no tenien concedida l’amnistia? Ah, noooo...és que sembla ser que una nena dolenta és moooolt pitjor que un nen dolent...

                Conforme anava parlant amb tothom que podia(amics, coneguts, internet, persones de la cua del súper o de la parada del autobús,...) m’anava trobant amb argumentacions sobre la bufa a temps “cada una de su padre y de su madre” com hauria dit la meva iaia. Però una potser de les que més em van fer reflexionar van ser les que vaig sentir estant a la perruqueria, mentre el cabell m’agafava el color del tint. La perruquera explicava horroritzada com un marrec de vuit anys que no es volia tallar el cabell li va propinar una puntada de peu, sembla ser que prou forta com per deixar marca, mentre intentava fer-li el serrell. Sembla ser que el nen no va tenir prou i va agafar la navalla, tot amenaçant de ferir algú si li tallaven el cabell. Realment, la situació devia ser complicada. La perruquera es queixava que la mare no hagués pegat al nen, fins i tot sembla ser que la van increpar perquè ho fes. La mare s’excusà dient que ella ja no pegava al seu fill en públic, perquè segons la nova llei li podien retirar la tutela. La perruquera se’n feia creus de la resposta de la mare (jo també, però desgraciadament per motius diferents); ella es vanagloriava que si hagués estat el seu fill, tenint en compte la llei, s’hagués anat al lavabo de la perruqueria i allà mateix li hagués posat el cul vermell.  M’han agafat ganes d’aixecar-me i cridar: “Per favor, una mica de seny”. Però un cop més he estat covarda i no he dit res, perquè novament em trobava en minoria. En primer lloc, si a aquell nen l’havien convençut de deixar anar la navalla sense necessitat d’una bufetada, perquè era tan important la bufetada? Perquè, si les paraules ja havien funcionat? En segon lloc, realment una bufetada podria corregir l’actitud agressiva d’aquell nen? Perquè ningú s’ha preguntat quins motius podia tenir el nen per comportar-se d’aquella manera? Sota el meu punt de vista, la veritable víctima d’aquesta història és el nen, ja que no és que li manqués una bufa a temps, és que les persones encarregades d’educar-lo han fet tard a masses coses...molt em temo que a la bufa no.

Conversando...

Mi hija me preguntó lo siguiente: "¿Soy yo la nena más guapa del mundo?". A esta pregunta le respondí que sí, que por supuesto que lo era (aiiiii las madres, cómo somos!). Entonces se quedó pensativa, y con los ojos medio entornados y visiblemente preocupada me dijo: "Y esto la gente, ¿lo sabe ya?".