L’any passat vaig prometre
de no tornar a morir
en les mateixes dates, la tardor
que mena l’aire fred
i empareda el portal del paradís.
Enguany he decidit
plantar-li cara amb noves estratègies:
els sards i les oblades són més grossos
quan l’aigua esdevé freda
i a la cala ningú no et desbarata
el blau monòleg de la solitud.
També el fred contribuirà sens dubte
a aquest recolliment, a aquest silenci
que exigeixen les muses
per comparèixer i dur la màgia
inexplicable de la creació.
La vida al paradís té els seus problemes:
tanta felicitat
esmussa les neurones del cervell
i tal vegada tenen
raó els desenganyats: algunes cambres
de l’ànima sols s’obren
amb les claus oxidades del dolor.
Però jo vaig prometre no morir
i les meves paraules no duran
cap pàtina de boira o de tristesa.
Seré aquesta tardor
el poeta del goig i l’alegria:
cantaré el salm del tord, la llar del foc,
els lents rissos del fum damunt el prat
acolorit d’argent amb la rosada.
I espantaré a pedrades el drapaire
avar i taciturn que, com cada any,
devers aquestes dates puja lentament
pel caminal estret que mena a casa,
i em demana aixopluc amb arts indignes
perquè me’n compadeixi:
un lloc a casa teva que és tan gran,
un racó qualsevol per al meu jaç,
sols uns mesos per no morir de fred,
tu que tens tants possibles i que pots...
Passa el mateix cada any: no puc negar-m’hi,
i en haver-se instal·lat tot m’ho trastoca.
Es torna peresós i malfeiner.
Desordenat, xerraire, només pensa
a beure i a menjar i a discutir
amb mi per matar el temps
fins que guaiti al portal un altre cop
el rostre de la nova primavera.
És pessimista i solitari.
Desenganyat de tot, no creu en res,
i se’n riu, de les meves esperances.
Només calen uns dies de mal temps,
sense poder sortir,
i jo ja sóc com ell. Ningú no sap
que a casa, hi vivim dos. De cap manera
no em visiten les muses, i els amics
no tornen perquè pensen que a l’hiverna
ell i jo som la mateixa persona.
Jaume Oliver Ferrà
Amb un mapa del tresor
El Gall editor, 2010
Més sobre l’autor, ací