Aquesta és la meua col·laboració literària en el llibre de la falla "La Marina" del Port de Sagunt. Em proposaren un escrit sobre algun fet ocorregut l'any 2002. Jo em vaig fixar en l'assassinat d'una dona ocorregut el 8 de gener. A més a més vaig trobar una altra notícia publicada el 12 de març de 1902, cent anys enrere, pràcticament idèntica. La lluita, encara.
 |
| (Imatge treta del llibre de la falla) |
TRÍPTIC DE LES DONES ASSASSINADES
Maria Ferrer
Estellés, filla del difunt Rafael Ferrer i Bigné, un dels fundadors de LAS
PROVINCIAS, va ser assassinada a la porta de casa seua, al carrer Roters, per
Antonio Ramírez i Terol, jove estudiant que la pretenia i fill de l'advocat i
exregidor Manuel Ramírez i Benítez. Estava irat i embogit perquè aquella
senyoreta havia trencat les relacions que amb ella sostenia. Li va clavar una
punyalada al cor i immediatament es va disparar un tret de revòlver al cap, de
manera que tots dos van morir.
Notícia apareguda a Las Provincias
el 12/03/1902
Ana Guadamuro
va ser assassinada per la seua parella, Francisco Fernández de 21 anys, amb una
arma blanca perquè aquesta havia decidit trencar la relació; posteriorment se
suïcidà.
Notícia apareguda a l’ABC el 08/01/2002
1. Introit
El diari porta quimeres, com sempre.
Cent anys d’un silenci metàl·lic.
Res de nou. La claror continua anunciant
somriures de nacre morts.
Res de nou i tot per fer. Encara.
Encara el
mateix passar i el mateix morir.
Res de nou.
Res de nou i crits i sang. I llunes roges, i vides
deshabitades,
i cossos per amortallar.
I somnis
corglaçats per silencis amagats.
I ulls
que es clouen sobre lloses fredes.
Encara...
2. Lamentació
El món està mirant-te, dona de crit absent.
Mireu, mireu. El cel s’esquerda, l’abisme s’esquerda.
Mireu com s’habiten les nits de trets covards
que amaguen
els crits desolats d’infants esporuguits.
Mireu com s’habiten els dies de fils esdentegats de
navalles
que esventren
dignitats i esperances.
Mireu —si el dol i l’angoixa us ho permet—
la tibantor
de la paraula no dita,
sacsada en
nàixer en la gola subjugada.
Mireu, desfermada i rebel, la mirada arrabassada
de l’alba
que contempla els cossos inerts.
Vegeu com s’escapa la llum dels ulls de tant dolor
acumulat.
Vegeu com emmudeixen d’anònims, rostres desencaixats.
Vegeu com l’aigua de la pluja llava l’horror
i el vessa
per clavegueres i canonades.
En va l’aire demana aire.
En va la mar demana aigua.
En va la certitud demana certituds.
Mireu. Mireu. La terra s’esquerda. La llum
s’esquerda.
El món està mirant-te, dona de penúria habitada.
3. Prec
No mai la sal ni el fel.
No mai la destrucció de roses germinades.
No mai l’exculpació de l’horror.
No mai el sotmetiment a la culpa assignada.
No mai la violació de cap jardí ni el seu dolor.
No mai la tirania de les mans infames.
No mai al silenci miserable i el seu esclavatge.
Que tots els morats i violats s’enlairen.
Que totes les llums il·luminen la fal·làcia
perquè la seua faç, sempre carn oberta i desfigurada,
siga reconeguda
per tots.
Que de totes les nits sangonoses broten albes
perdurables.
Tant de bo la paraula habite el crit;
els somnis,
la sang humiliada
i les
aigües encalmades, la pell del món.
Tant de bo la vida de la vida
siga fidel a ella mateixa.
Jesús Giron Araque
Llibre de la falla "La Marina" del Port de Sagunt, 2018