[TOT ES TRANSFORMA... / RELLEGIR L'ULL...]

(Imatge de João Bresler, que acompanya el llibre)

15

 

tot es transforma en silenci. la remor de les ones, el

cant dels ocells, la tempesta en un got, un pont

sobre el sena. lladrar de gossos, brunzir d'insectes,

llamps i trons, cridadisses. tot —el murmuri dels

boscos, el dring de les claus, el repic de les

campanes, el brot d'una llavor. el rac-rac de

ratolins. el cruixit d'ossos. en la pastura un bramul

es transforma: mugit al corral. la ruïna de les

pedres, la bufada dels vents, centelleig de les

flames— en silenci. la batuta en simfonia, l’explosió

en rialla, la bonança en final.

el cor al galop abans de l'aurora i l'amor, aquest

incendi, també ell ens desborda.

 

barcelona, 9 de novembre de 2020

 

---

 

15

 

Rellegir l’ull. El seu batec. El ritme de la saba.

Les corbes del fraseig de les aigües. Riu avall.

Els cossos que es vinclen per sentir l'alé de la

llavor. Que esclata. Pa de terra. Encerclant els

brots. Els plecs del terreny. L'esclafit aspre de

les plaques abissals. La imatge que ens mira. I

el vitrall que encén els gemecs del plom, el vol

de l'ala. Inquieta. El seu traç. Aire amunt. Com

una espurna sideral. Que refila. Dins la càmera

obscura. Com una esmerla. A trenc de dia. Que

l'objectiu atrapa. Caçador de la neu. I de sobte,

el dring d'un braçalet de vidres. A la sala dels

silencis. Vora els camps i els insectes voladors.

I el seu brum. Vora les mimoses que encara no

han florit. La bellesa de la pluja lenta. Els mots

de l'ofrena. Els pigments de la seua cal·ligrafia.

La promesa de l'àngel. L'àngel. L'àrid abandó.

La inclinació suau del nenúfar que sura. Barca.

Cavall blanc. Pels caminals de l'interior. Així.

 

15.11.20

 

entre muitas coisas escrever / é procurar nos confins

entre moltes coses escriure / és buscar en els cofins

MIGUEL-MANSO

 

 

Veronica Paulics & Joan Navarro

Liquens

Edicions del buc, 2023

Més sobre l’autora, ací

Més sobre l’autor, ací

ÖTZI

(Ötzi, reconstrucció. Imatge treta d'ací)

ötzi

no alto dos alpes, nas montanhas de neve entre a áustria e a itália, um homem de quase quarenta e cinco anos, olhos castanhos, cabelos compridos, de mais ou menos 50 quilos e 1,60 de altura, foi flechado pelas costas, caiu de cara no chão, morto.

antes de morrer, tinha comido cereais, folhas, carne. em seu estômago também havia pólen e sementes. vestia roupas de couro de cabra, tinha um gorro de pele de urso. seu machado, sua faca de pedra, sua agulha de costuras, fios feitos de tendões de bichos, sua mochila ficaram caídos por ali, largados à sua volta. ninguém levou sua machadinha.

a neve cobriu o corpo.

enquanto a neve o guardava, pirâmides foram erguidas e impérios. a areia velou a vida de civilizações inteiras. vieram o ferro as embarcações as guerras os aviões o silício e seu vale. vieram os gregos e se foram depois os romanos que por sua vez. civilizações maias incas astecas. espanhóis a dar a volta ao mundo. houve hunos e mongóis. houve alexandres e henriques. napoleões, hitleres. e tantos e inúmeros pequenos e grandes déspotas como cada um de nós nascemos e morremos. houve gutenberg a inquisição as certezas. o tempo. a pisada na lua. a terra azul e redonda. o sonho de viajar no tempo. o tempo. a cobrir o corpo do homem. morto por uma flecha disparada a 30 metros de distância no silêncio da neve. nas montanhas.

ninguém soube me dizer se ele tinha um cão. 

---

ötzi

al cim dels alps, a les muntanyes de neu entre àustria i itàlia, un home de gairebé quaranta-cinc anys, ulls castanys, cabells llargs, d’uns 50 quilos i 1,60 d’estatura, va ser ferit a traïció per una fletxa, va caure de boca a terra, mort.

abans de morir, havia menjat cereals, fulles, carn. en el seu estómac també hi havia pol·len i llavors. duia vestits de cuiro de cabra, tenia un barret de pell d’os. la seva destral, el seu ganivet de pedra, la seva agulla de cosir, fils fets de tendons d’animals, la seva motxilla van romandre caiguts a prop, deixats anar al seu voltant. ningú es va emportar el seu destraló.

la neu va cobrir el cos.

mentre la neu el guardava, piràmides foren aixecades i imperis. l’arena vetllà la vida de civilitzacions senceres. arribaren el ferro les embarcacions les guerres els avions el silici i la seva vall. arribaren els grecs i se n’anaren després els romans que al seu torn. civilitzacions maies inques asteques. espanyols fent la volta al món. hi hagué huns i mongols. hi hagué alexandres i enrics. napoleons, hitlers. i tants i innombrables petits i grans dèspotes com cadascun de nosaltres naixem i morim. hi hagué gutenberg la inquisició les certeses. el temps. la petjada a la lluna. la terra blava i rodona. el somni de viatjar en el temps. el temps. cobrint el cos de l’home. mort per una fletxa disparada a 30 metres de distància en el silenci de la neu. a les muntanyes.

ningú sabé dir-me si ell tenia un gos. 

[Traducció de Joan Navarro]

Veronika Paulics

a pé / a peu

Pruna Llibres, 2018

Més sobre l'autora, ací

Més sobre el traductor, ací