Al mes de juliol vaig publicar al blog un poema que havia llegit en un llibre de Trinitat Garcia i Sebastià titulat Fes-me paraules tret de la biblioteca municipal, llibre d’edició modesta, d’una editorial poc coneguda. El poema demanava que les paraules sonaren com a no dites, com a rialles de xiquets a mitja tarda.
L’autora, uns mesos després de la publicació es va posar en contacte amb mi mitjançant correu electrònic agraint-me la publicació. Unes setmanes més tard va tenir la consideració d’enviar-me un exemplar del llibre que guarde curosament.
En va contar que... “quan era menuda; molt menuda, m’agradava aprendre poemes de memòria, ben llargs i dramàtics, on poguera mostrar les meues “qualitats” interpretatives, -carregant les tintes- fent aborronar l’auditori. Com ja vaig descarregar tota la meua força i com que després, tot això ja va passar de moda, em vaig capgirar en una rapsode intimista i suau on la meua veu seguia aborronant a uns espectadors més especialitzats i molt més cultes. Tenia el ritme tan interioritzat, que el que pensava o escrivia, podia ésser un poema. Així ho vaig entendre i em vaig fer poeta”.
Prompte complirà 72 anys i es nota que enyora la seua relació amb la poesia.
Aquestes paraules que oferisc a l’autora ara, vint anys després de la publicació del seu llibre, pretenen sonar com eixes pessigolles demanades al poema, com a un petit homenatge a la poetessa humil (només ha publicat aquest llibre encara que té d’altres escrits), com un revifar d’allò que mai s’ha perdut i sempre està ben endins del verdader poeta i en aquest cas Trinitat Garcia continua sent una humil gran poetessa.
 |
| (Dibuix de Víctor Bastida / Teresa Marín) |
LA NIT ÉS GRISA
Les nits acalorades
tan sols poden ser grises.
Tenen per tot arreu
una orba sensació
de mans i peus perduts.
Un nàixer del no res
―com els esclata-sangs―.
Un morir de besllum
suau, suau, suau.
Trinitat Garcia i Sebastià
Fes-me paraules
Derzet i Dagó, 1992