ARMAGNAC
De poesia no ens en cal pas gaire:
tan sols la justa i necessària,
una petita copa cap al tard,
tornats que som a casa, havent sopat,
tal com ho fem amb un vell armagnac,
a la vora del foc sempre que es pugui,
per millor veure en el nostre palmell
com llampurneja la flairosa conca
del seu estany espessament daurat…
Esperit de vi és també el poema,
incolor i volàtil, prou que ho sap tot lector,
però inflamable si sabem copsar-lo,
car és dins nostre que haurà fermentat
i en les bótes del cor envellit,
amb totes les dolceses i amargors
que un cop i un altre ens han fet i desfet
fins a fer de nosaltres un compost agredolç,
la matèria infausta d’un somni corromput…
En acostar als llavis aquesta copa
d’un cristall fi com l’aire,
tot el tropell d’olors que ens envesteixen
i aquest gust que ens omple de lava ardent,
¿què ens retornaran sinó la fortor
dels nostres moments més intensos,
quan tot just vam viure l’experiència
però no en poguérem tenir el sentit?
Suite de Gelida
Ed.
Proa, 2001
Més
sobre l’autor, ací