| (imatge no identificada presa de la xarxa) |
CELOBERT
i el celobert vomita llum de lluna.
M’agrada la ciutat allà on es mostra
oberta i palpitant
i és com l’anatomia d’una bèstia.
M’agrada en els racons
farcits d’enigmes diminuts i fràgils,
murs esquerdats,
desguassos que gemeguen,
confluint
en una canonada d’uralita
i finestres petites que il·luminen
no sé quines estampes quotidianes.
M’agrada aquest indret,
aquest retaule,
aquest mirall trencat on les persones
tornen a ser, senzillament, persones
i la vida batega,
es manifesta,
estima, sua, necessita i caga.