(Imatge noidentificada presa de la xarxa)
Mon pare m’agafava del sellí per darrere
i em deia no t’atures, encara, pedaleja.
Ma mare arreplegava l’estesa de la roba,
les pinces que, per terra, subjectaven les pedres
i de lluny insistia, de nou, dues vegades,
no et deixes aturar pels trons i pedaleja.
Els gossos que nugaven el vent a les cadenes
miraven de no veure els llamps que s’hi acostaven,
de lladrar-me mil voltes, no plegues, pedaleja.
Per això quan m’hi vaig quedar damunt a soles,
menut com el granís, translúcid entre el gel,
vaig dir-me enmig de l’horta, amerat com un drap,
referma la cadència, no perdes l’equilibri, pedaleja.
Eduard Marco Escamilla
Ultramarins
Edicions Bromera, 2022
Més sobre l'autor, ací