Confessió
No sé quin estrany designi
em torna la pell paper de vidre,
cada nit, i és inútil l’afany
de llimar les meves invisibilitats,
amb l’amor confident dins de l’extrema
presó de la seva pròpia grandesa.
Condemna de versos sols
que anunciaven plenituds
que cap mirall reflectirà
potser mai. Confins de sorra
al cor de l’oblit, dunes de versos
que se’m petrificaven
als llavis sense ja somriures
ni besades. Jo no volia
ser poeta dels meus residus,
però ja no hi havia mans per embastar-los
ni ulls que me’ls mesuressin
humanament. Desproporcions
monstruoses d’un mirall a soles
(quan calla el món, no atorga
ni assenteix, se’ns torna
negre negatiu de desestimades
innocències). No, jo no vaig voler
ser l’isolat poeta, només el poema
del somni que m’exigia
i que un estrany designi desolava
—a soles, entre el mirall i la boira.
Albert Gavaldà
Tintes molles d’alba
Pagès Editors, 2025
Més sobre l’autor, ací