[CAP OMBRA ES MOU...]

(Imatge no identificada presa de la xarxa)

 Cap ombra es mou

per davall de les ones,

res que m’espente

a embrutar-me de pols,

a tocar amb un dit

la mar que he rejuntat

amb el cabàs

del deliri adormit.

Com escabussar-me

sense trencar l’horitzó plaent

on els blaus es fonen?

És de sol aquesta espurna

que balla entre l’aigua

i la pell gebre d’anhel.

 

Naskunur Garberga

La costura del magma

Onada Edicions, 2026

Més sobre l’autora, ací

YANTRA

 

(Imatge no identificada presa de la xarxa)

YANTRA

 

Clarobscur de les cases profundes,

de besllums i de pols

sobre el rastre roent de paraules no dites.

 

Contemple aquest llindar,

l’aurora fosca dels objectes que criden

llur persistència amenaçada.

 

Com deslliurar-me ja

d’aquest parany d’objectes innombrables?

 

Recerque quin ha de ser el just moment de cloure

la vella història que em domina.

I veig la fi llunyana,

remota, inescrutable.

 

Emili Rodríguez-Bernabeu

Talismans

Editorial Bromera, 2013

Més sobre l’autor, ací

UN CEL DE TEL DE CEBA

(Imatge no identificada presa de la zarza)

 

Un cel de tel de ceba

 

Verderols busquerets rossinyols sól·leres

cels plens de pols una guerra que s’enlaira

amb l’aleteig de l’ocellada on comencem a ser

un fèmur mig crani mig desenterrat

una estella d’os arrencada per un tret a boca de canó

garrigó vinagrella ravenissa

deixar-se caure amb tot el pes del cos dins el verd i el groc

campànules tan fràgils

el gust de la culata del mosquetó li recordava el del pa

i el d’un formatge vell

que s’esmicolava

Sebastià Alzamora

Sala Augusta seguit de Llengua materna

Proa edicions, 2025

Més sobre l'autor, ací

[ARA VINC...]

(Imatge no identificada presa de la xarxa)

Ara     vinc

              amb   corones

                               aïrades,

ara vinc     de     pedres

ben   ple                   per la

riba.

       Decanteu-vos!

                  Cerqueu el sarró!

Duc

            pols

                        lunar

                                      a

les

                          celles!

Antoni Tàpies Barba

La llum desahabitada . Antologia  (1973 -2022)

Pagès Editors, 2024

Més sobre l'autor, ací

[QUI SOU VOSALTRES,...]

(Imatge no identificada presa de la xaarxa)

Qui sou vosaltres, granets de la platja?
Un món ha hagut d'enrunar-se, per gràcia
d'enemics invisibles
sense el més ínfim sentiment
de pietat, perquè vosaltres
tinguéssiu una existència lliure
d'éssers petits tancats en vosaltres mateixos,
amb marques poc delicades teixides
per les urpes que us han configurat.
Maleïts éssers en exili,
la vostra forma no té res a veure
amb el vulgar o esplendorós,
el límit de la vostra
existència esquerpa,
difícil de concebre en entitats
isolades com sou.
I la platja és instant, un gran instant
inconsistent i tou, per on vosaltres,
grans, escapeu pel temps, sota les aigües,
i els vostres destins, diferents, acaben
separant-vos. El Sol
il·lumina els espais,
i no veieu
el passadís ni el seu significat,
malgrat la llum intensa
projectada pel dia,
ni tampoc el volum compacte, ardent,
de la nit, no podeu copsar-lo: us és
impossible; però, sense aturar-vos,
recorreu aquest viarany,
no mireu les petjades al camí
ni us adoneu de la tasca acabada.
Sobre les teulades, el vent
fa esgarips i esbufega,
ensopega amb antics trossos de teula,
i vosaltres també participeu
en la dansa d'aquests fragments eixelebrats
i deixalles, perquè,
què sou sinó deixalles?
Però en tota deixalla lluu una joia,
car la seva entrada bull el món,
forma part d'un estret
i concretíssim univers
o, potser, d'una amplada sense límits.
La joia s'ha convertit en memòria
empeltada, amb la humil submissió
d'una branca, al maldestre cos,
aparentment inútil, que tu, efímer fragment
d'un món il·limitat, li dónes com a sòcol.
No ets només memòria d'aquest
planeta del qual procedeixes,
també ho ets del teu vagareig
a través de llindars i estacions,
terres i mars, dies i nits.
La pols del temps passats, la transmets, amb somriures
a les muntanyes i als astres, i a tots
els qui et contemplen amb la flor als ulls.

Miquel de Renzi

El missatger i les ciutats.

Edicions Alfons el Magnànim, 1990

Més sobre l’autor, ací 

[JAHVÉ TOTPODERÓS...]

(La creació d'Adam. Miquel Àngel)

Jahvé totpoderós contempla la creació
el primer divendres o el primer dissabte,
i pensa en un ésser preciós;
potser l'inspira el diable.
I amb una mà, d'un xic de pols,
féu l'home, i li bufà
pels narius una ànima
dòcil, a imatge seva.
I descansà.

Antoni Turull

A l'oreig del capvespre

Francesc Casamajor, 1971

Més sobre l'autor, ací i ací

[HI HA UNA PLUJA QUE ES BUIDA...]

(Imatge no identificada presa de la xarxa)

Hi ha una pluja que es buida

i que era meva:

                     saliva del cos

deprès del cos,

                     llàgrima

a la pols, a les clovelles,

i una suor de paraula

al rovell silent de les baranes.

I dornar-te’m és això:

que la gropada es rendeixi

i la llum s’hi arraïmi;

que l’espora torni al fang

i les copes als rodals.

                              I vessar;

tocar de llots, de brea i gerani

aquesta deu

                  de vida inevitable.

Joan Duran i Ferrer

Nua cendra

Poesia 3i4, 2020

Més sobre l'autor, ací

TRAVESSAR L'OBLIT (Plany per l'Àfrica)

(Imatge no identificada presa de la xarxa)

Fa moltes vides 
que no hi plou. 

Tu ja no hi ets 
i només hi són 
la pell i els ossos 
i el ventre inflat 
de gana i set 
i l'horror 
dels ulls desperts 
de la criatura 
que vas ser. 

I trona el silenci 
i trona la pols 
i tu ja no hi ets 
i només existeixen 
el teu esquelet 
abandonat 
i l'aire ardent 
i la filera  
dels despullats 
camí d'enlloc 
que et miren 
i comprenen 
que no en sortiran 
d'aquest immens naufragi 
de terra polsosa i sang. 

I tu ja no hi ets 
i jo et miro
i em sorprenc plorant  
les teves llàgrimes 
sobre la meva pell 
i sé que he fet tard 
i que ja no puc fer més 
que travessar l'oblit.

Jordi Carrió

Pols de vidre

Ed. La garúa, 2006

Més sobre l'autor, ací

SANEFA

(Imatge no identificada presa de la xarxa)

A Josep Porcar

Palpant encara els suaus murs de l'enderroc, passant la mà, 

els dits, per les reixes contundents, reixes plenes de pols garbellada, 

de finíssima pols incommensurable, vas extreient els acolorits taulells 

de sota el balcó, com immensos queixals divuitescos, amb molta cura, 

un a un, clec, clec, temptejant silenciosament l'amarga consistència 

amb la paleta —la catalana dels obrers, del pare, de l'avi— conscient, però, 

del dolgut sacrilegi, la pols s'espesseix, Potser alguns ulls et guaiten 

des de l'ombra plena d'esparts, des dels foradats canyissos 

del sostre; pel terra, astorada, la vela d'un carro que mai tornarà 

a moure's del corc, s'escampa entre corfes d'ametles vellíssimes, panolles 

rosegades, i al·lucinants tires de tomaques, místiques per l'aire estupefacte 

i florit de la pols, de les andanes. Amb un cabàs els replegues, 

col·locant-los tendrament com si d'arnats difunts omplires l'atifell, 

com si amb càlides vesprades alfarrassares els colors pintats i vivacíssims. 

Mentre, l'espremuda pols —algú aventurarà si és la pols del temps— 

ompli, inexorable, tot el carrer amb una llarga processó 

resseguint les teues passes insomnes, perdudes, atarantades pel carrer.

Alexandre Navarro

Ex-vot

Ardeas poesia, 1987

Més sobre l'autor, ací i ací