POEMA MAB DATA (CXX): HOMENAJE A CHANFORT

(Nicolàs Chanfort)

Homenaje a Chamfort

 

Es el escritor de la novela fragmentada

en máximas, retratos, insultos, enfermedades,

ocasiones únicas, episodios nacionales, uno a uno,

viviendo junto a los pliegues amados y el desorden.

El 10 de Septiembre (de 1793) trata de matarse

treinta veces, cuarenta veces, con armas,

cuchillos, navajas, asombrado de seguir viviendo

después de esfuerzos tan terribles.

Nada es real porque todo es general, cada ejemplo

cada frase, sólo hablan de nadie y sus miles.

Acariciado por fuego de volcanes, me enseña

a contar, a sumar, a recordar suspirando.

---

 

Homenatge a Chamfort

 

És l'escriptor de la novel·la fragmentada

en màximes, retrats, insults, malalties,

ocasions úniques, episodis nacionals, un per un,

vivint al costat dels plecs estimats i el desordre.

El 10 de Setembre (de 1793) tracta de matar-se

trenta vegades, quaranta vegades, amb armes,

ganivets, navalles, sorprès de seguir vivint

després d’esforços tan terribles.

Res no és real perquè tot és general, cada exemple

cada frase, només parlen de ningú i els seus milers.

Acaronat per foc de volcans, m'ensenya

a comptar, a sumar, a recordar sospirant.

 

 

 

Osías Stutman

De La vida galante y otros poemas

Huesos de Jibia, Buenos Aires, 2008

Més sobre l'autor, ací.

 

[Traducció al català feta per mi]

[En aquest enllaç es pot escoltar l'autor, recitant el poema:

https://fonotecapoesia.com/2021/12/01/mis-vidas-galantes-osias-stutman-argentina/] 

 

LES BALMES OBLIDADES

(Imatge no identificada presa de la xarxa)

Les balmes oblidades

 

El teu cos no necessita discursos, existeix pel gest que suposa i s'oposa a qualsevol verbositat que impliqui una gesticulació massa estrident. El teu cos viu sense l'obligació d'un ritme frenètic, més enllà de la frenètica cadència dels colors que s'aferren al batec dels cors. Però, de tant en tant, una paraula imposa la bifurcació de les promeses i els actes acompanyen els silencis reservats dels llargs capvespres de lectura. Si hom cerca la puresa, només trobarà la rudesa de les mirades inútils i de les armes homicides: inventarà el repòs en presentar-se els núvols de la desídia. Algú desfà el vel de les hores erigides al pal de les nacions encara incipients i s'esmunyen les busques esfilagarsades entre matolls i verdolagues, entre margallons i llangardaixos. Encara no s'esdevé la calma precisa perquè la lletra pugui fer olor de nous llessamins i de papers mullats, quan tot d'avionetes atrotinades escampen pels cels indolents les línies indecents dels hímens oblidats.

Ricard Ripoll

El món s'acaba demà

Edicions del Buc / Pruna Llibres, 2020

Més sobre l'autor, ací i ací

LA OSCURA POTESTAD

(Imatge no identificada presa de la xarxa)

LA OSCURA POTESTAD

“La puerta de la Casa está ya abierta
y alguien vela tus pasos más allá de la Noche”

Miras y sabes. Ya no sabes nada.

Y no miras: tus ojos están ciegos.

Oscura sombra mineral de juegos
de muerte. Oscura sombra sobre nada.

Existes tú, no existes. Nada es nada.

El mar desde la mar —¡Oh monasterio
funeral!— tañe acordes de salterio
tuyo, y tú ya no ves. ¿La vista? Nada

existe. Y tú no sabes. Y tú miras
el mar, la mar oscura, oscuras liras
de soledad, de soledad… Ya es tarde

para vivir, para vivir. No tienes
nada, no tienes nada. ¿Luz sostienes…?

En silo de templanza arde la tarde.

Arcadio López-Casanova

La obscura potestad

Ed. Rialp, 1979

Més sobre l'autor, ací

VAIG EIXIR A COMPRAR I VAIG PENSAR EN EL MEU COS MORT A CASA

(Imatge no identificada presa de la xarxa)

VAIG EIXIR A COMPRAR I VAIG PENSAR EN EL MEU COS MORT A CASA

Després dels treballs a la taula plena de llapis

i una incoherència de llibres

baixar en pijama i botes a que el sol colpege

durament la carn cansada.

Tinc la sensació que prompte vindrà

l’enregistrament d’un àudio

donant-me una bona notícia, una bona notícia, sí,

           si és que ha arribat l’hora.

Vaig fins al cantó i compre tres o quatre paquets d’arròs i torne

i està tan buida l’avinguda. No demanar auxili

          quan caiga

i comencen els insectes de la casa a fer en mi una consonància de nius.

Si he de viure que siga fent rebobinar la pel·lícula de ciència-ficció.

Vull a prop els amics que callen i que saben.

           Hui la taula és el meu cos i ja està parada.

Joan Deusa

Camelot o la poesia social

Ed. Bromera, 2020

Més sobre l'autor, ací

[HI HA UNA PLUJA QUE ES BUIDA...]

(Imatge no identificada presa de la xarxa)

Hi ha una pluja que es buida

i que era meva:

                     saliva del cos

deprès del cos,

                     llàgrima

a la pols, a les clovelles,

i una suor de paraula

al rovell silent de les baranes.

I dornar-te’m és això:

que la gropada es rendeixi

i la llum s’hi arraïmi;

que l’espora torni al fang

i les copes als rodals.

                              I vessar;

tocar de llots, de brea i gerani

aquesta deu

                  de vida inevitable.

Joan Duran i Ferrer

Nua cendra

Poesia 3i4, 2020

Més sobre l'autor, ací