EMPREMTES

La poesia és una arma contra la desmemòria. JOAN-ELIES ADELL
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Pit. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Pit. Mostrar tots els missatges

dimecres, 19 de febrer del 2025

TIGRE GATITO / TIGRE GATET

 


(Imatge no identificada presa de la xarxa)

Tigre gatito

 

Hay un tigre en casa que quiere comerme

y me hace llorar.

El tigre está siempre rugiendo

y siempre arañando.

Tiene los colmillos grandes como nunca se han visto,

las uñas afiladas como nunca se han visto,

los ojos locos como nunca se han visto.

Cuando el tigre me ataca y me muerde

yo sangro entera,

el cerebro me sangra,

el pecho me sangra,

los ojos me sangran,

las manos me sangran,

 

Y al verme casi muerta,

el tigre se pone triste y se hace gatito:

maulla,

me lame las heridas,

acerca su lomo para que ponga allí mis caricias.

 

----

Tigre gatet

 

Hi ha un tigre a casa que vol menjar-me

i em fa plorar.

El tigre està sempre rugint

i sempre esgarrapant.

Té els ullals grans com mai no s’han vist,

les ungles esmolades com mai no s’han vist,

els ulls bojos com mai no s’han vist.

Quan el tigre m’ataca i em mossega

jo sagne sencera,

el cervell em sagna,

el pit em sagna,

els ulls em sagnen,

les mans em sagnen,

 

I en veure’m quasi morta,

el tigre es posa trist i es fa gatet:

maula,

em llepa les ferides,

acosta el seu llom perquè hi pose les meues carícies.

 

Alba Flores Robla

Digan adiós a la muchacha

Ediciones Rialp, 2018

Més sobre l'autora, ací


[Traducció al valencià de Jesús Giron Araque]

dissabte, 8 de febrer del 2025

PEDRA LLIURE

 


(Imatge pròpia)

Pedra lliure

 

També són misticets

aquells pensaments que

frunzeixen el seny

dels que fereixen

amb llurs pistoles

la pedra lliure.

 

El còdol restarà enfonsat

sota el teu pit de mamífer.

 

La teva música,

inhòspita, humida i encisadora,

perpetua el concili

del fàstic i de l’agonia.

 

El bell mig esguard

de qui ha traït la follia

i les pors fútils de la daga.

 

Sense dissipar l’anhel

frueixes joiosa en el cel de l’apatia.

 

No pot haver-hi cap treva

amb qui ha malmés

l’acció d’afeixugar-te el cor.

 

Mar Navarro Llombart

Navegant de pors quotidianes

Universitat de València – Edicions 96, 2024

Més sobre l’autora, ací i ací

diumenge, 22 de desembre del 2024

RENTADORA

 


(Imatge no identificada presa de la xarxa)

Rentadora

 

El dia que morires em vaig comprar una rentadora.

En obrir la porta

se’m mullaren els peus,

l’aigua m’agafà per sorpresa.

Ja ho saps, rius blaus em recorren el pit,

la mar se’m desborda a la boca.

Fou aquell cop, mirant la mar des de l’escotilla de la rentadora

entre el sabó i els draps bruts,

que vaig saber que t’havia arribat l’onada.

A l’instant, vaig ficar les mans en l’aigua ensabonada,

et vaig cercar debades entre la roba.

Vaig plorar amb la boca

amb les orelles amb el llombrígol,

vaig plorar amb les mans amb tota la pell.

D’aleshores ençà, rius morts em recorren les venes

i tinc una rentadora nova.

 





Leire Bilbao

Scanner

Ed. Susa, 2011

Més sobre l’autora, ací

dijous, 29 d’agost del 2024

[SOBRE SU PECHO MUERTO... / SOBRE EL SEU PIT MORT...]


(Imatge no identificada presa de la xarxa)

Sobre su pecho muerto, la mujer

pinta una gran ventana para el aire.

El corazón, en su áspera alegría,

asoma al sur su sala octogonal

por el hueco del seno que extirparon

la enfermedad, la mano, el bisturí.

Sobre su pecho muerto, la mujer

raspa cualquier recuerdo doloroso

y colorea el soplo y el zumbido

del arrebato rojo de quedarse.

El hospital se borra en su blancura,

esa sala de espera es no lugar,

la habitación sin lágrimas ni olivos

es también no lugar, los lavatorios

y ascensores que nunca se detienen,

el pasillo alargado como el miedo

de biopsia en biopsia es no lugar.

La madre le cosió dos grandes senos

con hilo destrenzado del cordón

que la anudaba al tiempo y sus asomos.

Ahora un médico serio, preocupado

descose uno de ellos, lo retira

en silencio, y la extensa cicatriz

que corre por el tórax como el frío

abrasa los paisajes de la tundra.

Pero sobre su pecho, la mujer

sombrea un árbol negro, transversal

por la ira de perderse en el otoño.

También nubes y niños anhelantes

en su transpiración y su ajetreo

para mojar la tarde y las palabras.

El viento que entra en tromba la despeina

y su risa es un pájaro veloz.

 ---

Sobre el pit mort, la dona

pinta una gran finestra per a l’aire.

El cor, en la seua aspra alegria,

trau el cap al sud la seua sala octogonal

pel buit del si que extirparen

la malaltia, la mà, el bisturí.

Sobre el pit mort, la dona

raspa qualsevol record dolorós

i pinta el bufit i el brunzit

del rampell roig de quedar-se.

L'hospital s'esborra en la blancor,

aquesta sala d'espera és no lloc,

l'habitació sense llàgrimes ni oliveres

és també no lloc, els lavatoris

i ascensors que mai s'aturen,

el passadís allargat com la por

de biòpsia en biòpsia és no lloc.

La mare li va cosir dos grans pits

amb fil destrenat del cordó

que li nuava al temps i a les seues sospites.

Ara un metge seriós, preocupat

descús un d'ells, el retira

en silenci, i l'extensa cicatriu

que corre pel tòrax com el fred

abrasa els paisatges de la tundra.

Però sobre el pit, la dona

ombreja un arbre negre, transversal

per la ira de perdre's a la tardor.

També núvols i xiquets anhelants

en la seua transpiració i el seu tràfec

per banyar la tarda i les paraules.

El vent que entra en tromba la despentina

i el seu riure és un ocell veloç.

 

María Ángeles Pérez López

Atavío i puñal

Olifante Ediciones de Poesia, 2012

Més sobre l’autora, ací


[Traducció meua al valencià]

dimecres, 4 de novembre del 2020

TOCAR

(Imatge no identificada presa de la xarxa retocada per mi)

TOCAR

Va tocar la meva cama amb el tacte de l’herba mullada quan passeges pels camps. Se m’enredà als cabells i m’entrà dins l’organisme amb l’aire de les muntanyes que es dirigeix cap a mar. 

No era negra, era daurada i tenia color rosa. Les seves mans, ansioses com les del nounat, ho volien tot. S’abocà al meu pit i li vaig donar la meva llet fosca. 

Perquè les seves paraules eren el cordó umbilical que penjà de la meva boca.

Perquè la seva no veu era la meva llengua futura. 

A cap fill alletaré amb més tristesa, amb més ànsia.


Dolors Miquel

El guant de plàstic rosa

Edicions 62, 2016

Més sobre l'autora, ací