BELLEVILLE

 

(Imatge no identificada presa de la xarxa)

BELLEVILLE

 

Vetlles pel que no succeirà mai

i esbrines debades de quins mecenes

has heretat el pes d’aquest desig.

Mires, tanmateix, la ciutat al lluny,

l’enorme núvol gris que la separa

del cel.

             Distraure el pensament és bo

per reprendre’l, lleuger i sense rèmores.

 

Vindrà algú i des d’ací hi veurà,

com tu, la vida i el silenci de la mà,

i farà esment del verd fosc dels til·lers,

dels joves que lligen damunt la gespa.

El futur va i ve, concís, i efímer

com un foc d’argelaga.

                                            Hem nascut

per a escriure’ns, subjugats pel sentit.

 

Fes perquè el temps madure; després, alça

el trestallador i inunda’t de poesia.

 

Vicent Alonso

Vinces

Cafè Central i Eumo Editorial, 2016

Més sobre l’autor, ací i ací

INÈRCIA RETROACTIVA

(Imatge no identificada presa de la xarxa)

INÈRCIA RETROACTIVA

 

Has pres un punt de tu

i el descabdelles

i no saps què diràs –massa fumassa

empaitant la claror del pensament,

ermant el principi de llum

que amb la nit s’inicia.

Talment el crit

del batec que dispara la sang,

abeurat amb excés

en la boira del goig. Un punt

de tu no té camí

tret del que torna enrere.

 

Ivan Brull

Cantaments

Onada Edicions, 2010

Més sobre l’autor, ací

PETITES LLÀNTIES DE LA NIT

 

 (Imatge no identificada presa de la xarxa)

 

Desafinen

les cordes del pensament

que polsen els dits

en tardes de pluja opaca.

 

Trempa-les sense descans

perquè l’harmonia del sentit

ofegue el clam de les andrones

i el xerric sord de les portes que es tanquen

amb la ranera insomne

de les rates.

 

Ajusta l’ull al paisatge, cerca la llum

que custodia el diamant

i alliberen les albes.

 

Enmig de la foscor no desespera

la humil victòria del demà,

es deixondeix la flor,

arriba el tacte

amb la tremolor dels arbres

i el silenci viatja en l’ala dels ocells

que alcen el teló

i apaguen les petites llànties de la nit.

 

Com la tremolor que agita els arbres.

 

 

 

 

Manel Rodríguez-Castelló

Passatge

Edicions del Buc, 2022

Més sobre l’autor, ací

 

DE LA LLUM A LA FOSCA

 (Imatge pròpia)

DE LA LLUM A LA FOSCA

 

DIFÍCIL domenyar la paraula en les hores

de claredat primària, quan sura el pensament

per l’espai d’un sol plàcid que il·lumina el paisatge

i sols s’acreix als ulls com una al·legoria

de terrenals presències per a fornir la vida.

¿Som els dòcils objectes varats en la vellesa

o els instintius silencis esmolats per la llum,

per la llum primigènia que es resol en preguntes?

Les roses que ens encerclen regalimen el rou

propici del matí, però ens resta el lligam

de l’animalitat concreta, de la neutra

impotència vaga que tan benignament

ens omple de paraules en un desordre plàcid,

per descobrir els noms dels pensaments translúcids

on l’home ja es declara os o pedra perduda.

 

 

 

 

Joan Valls

Anys i paranys

Edicions 3 i 4, 1985

Més sobre l’autor, ací

ERMITA

(Ermita de Sant Pere del Puig. imatge trobada ací)

[...]

Mentre recordo o bé rumio,

segueixo ruta amunt, i faig

una troballa: en la pols blanca

del meu sender, i entre uns quants còdols

—còdols que em fan pensar en un túmul—,

jau un llagost de color verd

que un negre exèrcit de formigues

ha conquerit, i ara devora

(la vida, sempre afamegada;

la mort, rotant d’estar ben farta!).

Veig que, en l’altura, ve un estol

de color d’ombra d’estornells.

¿Quin és el pes d’aquests ocells

que enfosquen l’aire amb el seu vol?

¿I el de la teva por, que sura

en l’aigua morta de la ment

o va excavant-te el pensament,

famèlica com una fura?

[...]

(Fragment)

Jordi Llavina

Ermita

Ed. Meteora, 2017

Més sobre l'autor, ací

NARCÍS

(Narcís. Atribuït a Caravaggio)

 NARCÍS

 

El que és profund necessita de màscares.

Friedrich Nietzsche

 

Ben aviat vaig aprendre a emmascarar-me en

les paraules, que no eren més que núvols.

Walter Benjamin

 

A dalt de tot, més lluny del fals reflex

d’un ocell que s’abeura en l’aigua bruta,

hi ha l’aigua límpida d’un cel eixut

i el traç d’un pensament que encara és blanc.

El vent branqueja un breu instant. S’inunda

la finestra en el lleu esquinç d’un llamp

i és fosc el núvol, és un tendal que s’engreixa

com el ventre prenyat d’un animal

quan la mare dels dies es desperta,

trenca aigües, raja sang, i es buida

en la nit del seu rostre cobert de metall.

Marc Rovira

Cap vespre

Edicions Proa, 2019

Més sobre l’autor, ací

PREGÀRIA

(Imatge no identificada presa de la xarxa)

PREGÀRIA

La voluntat s’ajorna en el present,

es confia a la guarda del penyal

i s’abandona a les parets de pedra

amb els sons inquiets d’una pregària.

Hem contemplat els grocs, els vermells ferro

del sòl tancat als boscos de pinedes;

aturem l’esperit i el pensament,

al compàs de la pausa de l’espera.

Reconeixem el tall de la fractura,

el rastre que ha deixat entre les roques

el pas del temps, la fuga inesborrable.

Deixem sentir el cos dins de l’espai,

ara i ací en l’instant d’aquest moment,

porta en suspens al fons de la certesa.

Teresa Pascual

Vertical

Edicions 62, 2019

Més sobre l'autora, ací