De mica en mica, per tant, la serenor que li calia. Amb la Neus al costat,
que tot ho donava, i amb el treball, que continuava essent-li passió. podia
afirmar, quan es posava a fer balanç que, "sobretot, he estat molt feliç".
Li agradava la feina, i sabia que la feia bé. Des de bon començament que ho
havia tingut clar: "si hi arribava, seria feliç". Res de laments ni
de singlots: acabava de complir els cinquanta ("una putada com una casa de
pagès", això sí), tenia una casa des d'on es veia el mar i el Tibidabo, tenia
amics i algú per estimar. Era l'Ovidi, collons, fins a la mort.
L'Ovidi
Eliseu Climent, editor, 2002
Més sobre l'autora, ací