| (Altair. Constel·lació de l'Àguila) |
Hem
retornat a aquella platja on l'alba
vam
retrobar junts un divuit d'agost;
també
ha marxat la lluna de vacances,
però
Altair, far profund, encén la nit.
Germanes
de llet, dues llunes lluen
les
ovalades fletxes dels mugrons,
i el
triangle del cel s'obre en la fosca
—pugen
escumes d'arrissats cabells—...
Sobre
l'anar i venir de les onades
hi ha
el vaivé de la nostra passió,
i als
meus palmells, natges de sorra humida.
I
l'alquímic instant que ja
ens dissol,
es fon
amb la mirada aguda d'Àguila
que
ens va llançar l’estel... —Fa disset anys.
Harmonia Mundi
Ed. Columna, 2000
Més sobre l'autor, ací