Ets llindar, estella i carícia,
trànsit entre memòria i oblit,
cos d’imatges a l’abric d’arbres i astres,
mar immemorial,
deixalla de la llum i del so,
animal invisible que respira,
instant, ésser i nom sense mot.
El
capbussador
LaBreu Edicions, 2025
Més sobre l’autor, ací
Quin regrés que no nua enfonsa aquesta llum ungida,
memòria o cant on el perfum ofereix un fruit
i et mou al plany el sabor del ventre a l’alba.
No tornes més si encara resplandeix el fulgor
d’aquells anys lleus d’immolació i de flames,
o aquell llavi de tota iniciació i desengany
que fou per sempre únic fris de somni i dita,
o perla coronada en un cos bru
que tant vaig desitjar...
Anxia
Bromera Edicions, 2001
Més sobre l’autor, ací
FUISTE
Fuiste una avenida de
álamos
en el tiempo en que la
memoria
proyectaba puentes y
senderos
ovillando imágenes del
recuerdo desatado.
Fuiste mar y malecón,
paseo líquido,
río de húmedo silencio y
atardecer sonoro.
Fuiste un sueño que
meditaba las horas
habitadas de tu presencia
inexcusable.
Fuiste la razón de lo que
fui
y hoy solo huyo de lo que
fuiste.
A través de esa avenida,
de ese mar,
de ese río,
de ese sueño,
ya sin razón de lo que
fui o fuiste.
---
VAS SER
Vas ser una avinguda d'àlbers
en el temps en què la memòria
projectava ponts i senders
cabdellant imatges del record desfermat.
Vas ser mar i moll, passeig líquid,
riu d'humit silenci i capvespre sonor.
Vas ser un somni que meditava les hores
habitades de la teua presència inexcusable.
Vas ser la raó del que vaig ser
i hui només fuig del que vas ser.
A través d'aquesta avinguda,
d'aquest mar,
d'aquest riu,
d'aquest somni,
ja sense raó del que vaig ser o vas ser.
Paisaje
desde el sueño
Brosquil edicions, 2008
Més sobre l’autor, ací
[Traducció meua al valencià]
ÀNIMA
EN PAU
No
només l’essència de l’essència
sinó
també l’arrel que aboca vida
que puc
intuir entre la ceguesa
i
l’enlluernament i l’avenir.
No
només la vida sinó la llum,
i més
encara, l’oblit de l’insomni.
I
desballestar metàl·liques nits
en
aurores que esquincen la foscor.
I
respirar amb força i obrir els ulls
als
colors de les frenètiques hores.
Cercar
el camí dolç de la memòria
en
fulles seques de temps aturat.
I sentir
el batec del cor que anuncia
desitjos
i afanys en la llarga espera
de les
hores dels murs emblanquinats
assedegades
en somnis possibles.
I
saber-me principi i fi de mi.
Dins de
Mostra poètica Maria Carme Arnau i Orts
Editorial
Alamida, 2025
EL PALESTÍ
A M. S.
I
Recordes
com vaig assaltar el teu obrador al souq de Damasc?
Com sempre assalte la vida
a cops d´un desig transeünt d´esperances
I com els teus ulls m´assaltaren l´ànima?
A cops d´un desert transeünt de silencis
Ho recordes ja?
I que refeies l´orografia del teu país a cançons
espatllades?
I que volies colorejar-les en la memòria infidel del món?
En la memòria dels qui s´exilien els uns dels altres?
Ho recordes ja?
II
Amb un punteig sord t´arriben
des de la foscor del temps
les mans tímides de la mare
en l´exaltació del pa
els braços ferms del pare
en el cor de les pregàries
les cames dels germans
aparellant-se a onades violeta
els volteigs de gessamí tendre
en els peus de les germanes
I també el primer llamp de primavera
i les primeres ombres d´estiu a migdia
i les primeres bombes
i la primera por
i també el primer tren de l´exili
I els carrers camí d´escola
enrere definitivament
i l´arbre de la plaça enfront de casa
i les roses de te enfilant-se per la llinda de la porta
i les teues cametes camí amunt de la tanca
fugint de la mainada
i els genis benèvols de la nit botant a sobre teu
amb fils de contes
teixidors infatigables
bé que ho saps
de Les mil i una nits
Ho vas recordant ja tot?
III
I recordes quan vaig seure
finalment al teu costat?
I que et preguntava?
I que em contestaves encara innocent
a cops de mà sobre el paper?
a cops d´ulls deshabitats?
Recordes
quan vaig descansar dels mots
sobre la solitud dels teus llavis?
Sempre viatgers remots de la còlera
sempre fustigant la por
sempre bandejant caravanes per curses de bogeria
I que en la nit els meus dits liquaren el desassossec del
teu cos?
I que entre els meus malucs tombares tota la pena?
Ho recordes?
I que també en la nit vaig ensumar en la teua pell
la pell de tots els exiliats?
I en el desordre de les teues llàgrimes
les llàgrimes de tots els exiliats?
I en l´escuma del teu rostre el rostre
de tots els exiliats?
I que mentre dormies vaig polsar la teua orografia
ja refeta?
Ho recordes tot?
IV
Et deixe mots amics sense fronteres
mots d´estrangera com tu
forastera del teu poble
foraster tu del meu poble
dugues-los als teus
dugues-los al teu país
a les seues brises blaves
a les seues pedres negres
als seus lliris
Al seu desert que sempre t´acompanya
al desert que compartim tots els exiliats
els uns dels altres
al desert definitiu
al que buidarà a cops de sorra la memòria infidel del món
La meua
frontera
Editorial Columna, 2010
Més sobre l’autora, ací
3
El bes dels morts retorna a visitar-me
cada vegada que una branca es mou
al jardí astut de la memòria vella.
No és el record que em bressa i em despulla
l sentiment amb què conec la vida.
No és pas tampoc la brisa que remou
fulles perdudes, càntics oblidats,
perquè tot bes va sempre a la deriva.
El bes dels morts em torna soledats
on sempre més seré l’esclau del viure.
Llibre
gris
Pagès Editors, 2025
Més sobre l’autor, ací
De sobte, un pessic d'aquella antiga elegia
m'ha assaltat a la memòria i he recordat
que sobre ella encara planegen els nostres dubtes
que no han estat resolts ni sé si ho estaran mai.
El futur el podíem intuir molt incert
i amb aquesta boira encara es veu massa difús.
Esperarem, decidirem amb els primers rajos.
Dietari, els anys viscuts a la intempèrie
Onada Edicions, 2025
Més sobre l'autor, ací
Campo de’ Fiori
La llum del sol i la claror de l’aigua
desvetllen l’esperança d’aquest nou dia
que s’obre majestuós
—pètals de llum sobre un mar de pedra—
com una plaça d’àmplies proporcions
o com un camp de saba, de sang i temps
que batega com el secret atzar dels amants.
Una olor verda ascendeix des de la terra
i travessa les cuirasses de les lloses
per posar-se als llavis que pronuncien
les justes paraules; les necessàries
perquè aquest matí quedi per sempre
cosit als pergamins de la memòria
i als miralls invertits de la retina.
Els colors reparteixen pinzellades de llum
en grapats de foc, de flames
que perdran l’encesa tenacitat de ses cendres
als abeuradors d’una aigua adormida.
Però aquest matí, encara,
aquests pètals rivalitzen en bellesa
amb la dona que mira cap a mi i em somriu
amb la llum del sol i la claror de l’aigua
cercant els arcs primaverals dels seus llavis.
Quadern de Roma
Pagès editors, 2025
Més sobre l’autor, ací
EVA, DES DEL DESHÀBITAT
ja no me’n queden pas, d’absències
MANEL MARÍ
Soc
allò
que callo.
Memòria
insatisfeta que ja no
troba
el bes dels bàlsams i no obstant
persisteix a cercar-lo com qui planta
cara a la mort.
Viure va ser desmentir el deshàbitat.
Temptar el mot com qui tempta la pell.
I ara què, si ja no diu el mot
l’olor de farigola?
A penes soc allò
que callo en dir-t’ho.
De mi a tu un silenci transhumant.
No la paraula: és ara el teu silenci
el que genera espais.
Un aquí nou
quan el silenci meu sabrà trobar
el teu silenci
des d’on caldrà provar de rediviure.
Per a Eva Llorenç Celades
L'alegria de l'oblit
Edicions 62, 2025
Més sobre l'autora, ací
EXILIS
La lluna és la meva mare. No és tan dolça com Maria.
Sylvia Plath
Hi ha mots que són exilis, llums molt fredes.
Hi ha tants buits infinits que són roents
i ens tornen ombres.
Quan la tendresa corca la memòria,
tots els records reposen
en espais desvalguts.
I amb tot, faig poms de flors del desconsol:
Sempre has estat com jo volia
Caldrà la pluja
Pagès Editors, 2025
Més sobre l’autora, ací
El gel en la
mirada. Cinc dits
de ràbia que
acaricien l’estilet
suen sobre el
cuir calent
de la beina i
rellisquen sobre
l’eix cert de la
mort.
I la nua gorja
del que espera
en el sec desert
de la ignomínia.
I el cos
escapçat que jaurà
sobre l’arena
desolada de la
memòria.
Jesús Giron Araque
Tríptic de la passió
Trancatimos Editors, 2022
L’ÚLTIM SOPAR
És més fàcil recordar l’últim sopar
que els altres àpats. A Canà tot gira a
l’entorn
de la gasiveria de l’amfitrió o d’un
sommelier
inepte; i de la multitud de pans i
peixos
no sabem si els van menjar crus
o qui va dur la llenya per fer-los a la
brasa.
Del primer dinar al que tu vas faltar
recordo els plors i un xiscle d’animal
ferit;
i el dia que em vaig llevar per
esmorzar
i vaig descobrir que ella ja no hi era,
ni tan sols sé si vaig arribar a fer el
cafè.
Però d’aquest sopar d’avui en tindré
viva
una nafra a la memòria: som els de
sempre,
la taula és vulgar, com ho són les
menges,
ens importa més haver fet un darrer
esforç
per salvar allò que ja ens hem resignat
a perdre.
Hi havia vi i alguns hem demanat una
cervesa,
una amanida de llegums i carn rostida,
i fruita —mandarines prou dolces—
per fer-nos pair allò que ens
desespera:
el món i els anys inexpugnables
ens separen i alguns (ho sabem tots)
són a punt d’emprendre un viatge massa
llarg
cap a un hort fosc ple d’oliveres.
Branquillons
Edicions 96, 2023
Més sobre l’autor, ací