ADÀGIO
Escolte
la melodia quotidiana de la mar,
la
sumptuosa lírica de les ones
que
ablaneixen las cicatrius del vespre.
M’amere
per l’envernissat murmuri
de
les pedres que rodolen entre escumes
com fulles despreses del seu arbre.
Desembarca la tristor al port de les
butxaques,
omplint les hores d’absències,
cremant el temps a l’avern de l’oblit.
El Sol imposa indolent la seua òrbita
silenciosa,
tremoloses barques, deshabitades
platges,
immensa soledat de les paraules.
Cau el dia inevitablement pel
penya-segat
on fa via la indiferència, on l’enyor
i la dissort arriben a fer-se
hospitalaris.
S’ompli la nit temerària d’ombres que
retornen,
d’una isòcrona buidor de gel a les
parpelles,
ara tot és runa, espera llarga d’inèdites
estrelles.
Et sé, però,
darrere de les albes que encara no
imagine.
dins d’”Entre mots i versos”
Publicacions de la Universitat d’Alacant,
2016
Més sobre l’autor, ací