EMPREMTES

La poesia és una arma contra la desmemòria. JOAN-ELIES ADELL
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Lament. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Lament. Mostrar tots els missatges

dimecres, 12 de juny del 2024

I DE SOBTE LA FOSCÚRIA

(Imatge no identificada presa de la xarxa)

 I de sobte la foscúria

 

Qui il·lumina el ressò dels ulls enlluernats?

És que estic mort?

                                Potser, o així ho van decretar.

 

Qui crida llibertat? Jo escolte lluita

i amb un cos encongit impotent em rebel·le.

Una veu que és l'ofec del meu ofec,

 

una veu que vull creure i tanmateix,

aquesta persistent urpada al pit,

les agulles del plor en els dos braços.

 

Sota la pell les ungles que m'arrapen,

màquina que s'atura,

sota la pell el tigre que em devora,

 

dotze, deu, zero,

and suddenly the darkness,

la rigidesa del temps i el lament

 

que entre la gent s'escanya,

la rigidesa del temps que s'esmuny.

Qui trobarà consol en els carrers

 

i en les goles desertes?

Mormoleig i basarda, les hores manllevades.

La meravella oculta dels ulls esbatanats,

 

el perquè de les coses que amargament s'obliden,

tot el record antic,

tot el que no retorna.´

                                                   1 de maig de 2019


Jaume Pérez-Montaner

Abans del vers

Edicions del Buc, 2024

Més sobre l'autor, ací i ací 


dimecres, 1 de març del 2023

ESTAR ATENTO / ESTAR ATENT

                                                (Il·lustració que acompanya el poema, realitzada per Jesús Placencia)

Estar atento

 

La pupila

es negra. Y brilla. Y tal vez las estrellas

pequeñas incisiones en el ojo del cielo

y lo que vemos

la sangre luminosa de algún dios

y lo que oímos

─siempre─

un lamento que acaso podemos acallar

lamiendo lentamente dulcemente

a todo lo que brilla

─largo, y mudo, y misterioso─

 

a todo lo que brilla

                                  allá

sobre nosotros.

 

----

 

Estar atent

 

La pupil·la

és negra. I brilla. I potser les estrelles

petites incisions a l’ull del cel

i el que veiem

la sang lluminosa d’algun déu

i el que sentim

─sempre─

un lament que tal vegada podem fer callar

llepant lentament dolçament

tot allò que brilla

─llarg, i mut, i misteriós─

 

tot allò que brilla

                                   allà

sobre nosaltres.

 


Ada Salas & Jesús Placencia 

Diez Mandamientos  

La Oficina edicions, 2016

Més sobre l'autora, ací i ací
 
 
[Traducció al català feta per mi]