LA SORT QUE ENS HA LLIURAT DE SER PERFECTES

(Imatge no identificada presa de la xarxa)

LA SORT QUE ENS HA LLIURAT DE SER PERFECTES 

 

Vam néixer a un barri on els carrers

eren el nostre tercer cognom.

Seguíem la llei mascle, marcials, misògins,

lleials a qualsevol injustícia que de grans,

muts, penedits del tort sense epopeia,

ens va fer imprevisibles,

com la desolació d’aquest lloc que va unir-nos,

com aquesta ciutat plena de cors

amb un lleu mecanisme de coratge.

Al final, quan ja no sabrem què fer a casa

ni ens pesi no haver atès els nostres vius i els nostres morts

com hagués calgut,

quan haguem purgat trenta anys i un dia tanta vergonya,

potser ens salvarà

la breu recompensa de l'engany

i la sort que ens ha lliurat de ser perfectes.

Jordi Virallonga

A favor de l'enemic

Viena edicions, 2021

Més sobre l'autor, ací

EPITAFIO PARA AYLAN KURDI / EPITAFI PER A AYLAN KURDI

(Fotografia de Nilufer Demir para l'agència turca DHA)

Epitafio para Aylan Kurdi

 

este niño no salta entre las olas
no dibuja en la arena dinosaurios de espuma
no persigue la sombra fugaz de la gaviota

 

entre el niño y el mar
se abrió un abismo
la vertiente del odio
el filo de la herida

 

sobre la humanidad yace tendido
su peso abrumador doblega al mundo
no lo eligió la muerte
sino sus lazarillos.

 

---

 

Epitafi per a Aylan Kurdi

 

aquest nen no salta entre les ones

no dibuixa a la sorra dinosaures d'escuma

no persegueix l'ombra fugaç de la gavina

 

entre el nen i el mar

es va obrir un abisme

el vessant de l'odi

el tall de la ferida

 

sobre la humanitat jeu estès

el seu pes aclaparador doblega el món

no el va triar la mort

sinó els seus pigalls.

Guillermo Bianchi

Més sobre l'autor, ací i ací

[Traducció al català feta per mi]

LLUNYANIES

Aquest poema meu forma part del projecte Poetes & Cia 2019 dedicat a l'oblidat poble sahrauí, realitzat a La Vall d'Uixó el 16 de novembre. Ha estat coordinat per Nel·lo Navarro i amb el suport de l'ajuntament.

(Imatge pròpia)

LLUNYANIES

El teu cor somia allò que batega en la teua ment.

PROVERBI SAHRAUÍ

Dels pobles emanen els miracles

i de les nits fosques neix la llibertat.

AHMEDU ULD ABDELKADER

Vivim al no-res dels punts cardinals.

La lluna plena penjada d’un miratge

il·lumina el plany del nostre poble.

Els passos angoixosos i desesperats

moren al peu de les acàcies nues.

El mur roman inalterable i amenaçador

i pertorba els somnis quasi perduts.

Els nostres silencis amagats, quasi ofegats,

viuen forts però en sendes temoroses.

Recomencem amb el llostre del matí,

ens refermem amb el capvespre.

Potser demà serà el dia.

Potser arribarà el desig transmutat en realitat.

I hi haurà un moment indefugible

en les eternitats salobres del temps;

hi haurà un pas endavant

sobre els camins certs de l’avenir;

teixirem vents amb melodies

de les muntanyes del Tiris.

Sabem amb certesa que al final del camí

trepitjarem les fulles tendres del futur

i que ens espera el rostre d’un oceà sense àncora.

Al darrere restaran les gebrades del silenci.

Els nostres ulls miraran pels ulls morts

de Sid-Ali, Hafed, Salek, Najem, El-Mougaf,

Mouloud, Sleima, El Hafd, Abdellah...

Jesús Giron Araque

en Uskut (silenci)

Trencatimonms editors, 2019

[AL FINAL, S'HA COMPROVAT...]

(Imatge no identificada presa de la xarxa)

Al final, s'ha comprovat, els camells 
arriben a passar pel subtil cós d'una agulla. 
Han batut el repte que els féu Crist 
amb una sorprenent facilitat. Crist 
no es va fixar en la gran perícia dels camells. 
I el més trist és que solament ells troben 
tota la salvació i la trustifiquen i ningú pus... 
Els camells, un cop passat el cós de l’agulla, 
s'estiren, s'espolsen, es fan netejar les potes, 
peten de mans, demanen la premsa, el cafè, la copa, 
el puro de la redempció, la colometa de la pau 
i l'amnistia per tothom. 
Hem d'admetre i no sense una certa pena 
que ens han fet una gran jugada i tot això per culpa 
de Crist, de l'angelical i bona fe de Crist. 
Ara tot és tan confús, tan torbador... 
Ara les nostres millors amigues són les seves estimades, 
com Na Justícia, Na... 
Pertot arreu un es troba amb els seus representants 
armats o amb creus i vestits de negre per espantar-nos 
i tots aquests ens produeixen un tristíssim cansament 
que ens amera del matí fins al vesprre. 
N'hi ha de camells segurs que, tirats de frac, 
ens somriuen, ens deixen ensumar la flor que duen al trau, 
ens donen feina i ens gratifiquen per Nadal. 
Els camells insegurs, en canvi, fan mala cara, 
tiren potades i duen el gep excitat. És cosa sabuda 
que entre ells no es miren 
amb massa bona cara. Tots es belluguen, 
corren, es paren trampes, es foten la punyeta, 
s'associen, es barallen, s'armen, es desarmen, 
fan guerres, amnisties, armisticis, 
fan mites, ens enganyen, colonitzen, maten negres, 

independitzen, fan negocis. 

Miquel Bauçà

Una bella història

Els millors poetes catalans del segle XX. Ara.cat. Edicions 62, 2013

Més sobre l'autor, ací

POEMA AMB DATA (CIX): COMO DOS BANDERAS VIVAS

(Franklin Gómez i Miguel Sandarán)

COMO DOS BANDERAS VIVAS

A Franklin Gómez y

  Miguel Sandarán.

Era el catorce de enero

en Pueblo Nuevo, el catorce.

Iban de frente y camisa

para el trabajo los pobres.

Un día como cualquiera:

con muchachas y rincones.

Los estudiantes barrían

la luz con sus resplandores.

Era el catorce de enero 

en un país de uniformes: 

un día como cualquiera 

con su culpa y su horizonte. 

Era el catorce de enero 

cuando borraron sus nombres. 

Ahora son desmemoriados 

entre cordeles y horrores, 

ahora son dos niños fáciles 

con los puñitos en orden. 

Dicen que por un petardo 

puesto en el ferrocarril, 

dicen que porque volaron 

con un beso el polvorín, 

dicen que porque tenían 

el corazón con raíz... 

Era el catorce de enero. 

(No hay que callarlo aquí porque 

el verso para que vuele 

debe ser todo de bronce.) 

Los mataron a propósito 

para que no fueran hombres, 

pero abajo de la muerte 

pelean sus pantalones.

Amanecieron colgados

del árbol por la sonrisa.

Entre la tierra y el cielo

palomas definitivas.

Ay, verdugo, mal soldado

de la conciencia vendida:

¡que sus huesos inocentes

canten en tus pesadillas,

que sus lágrimas se vuelvan

en tu lecho estalactitas

y sus venas torturadas

como un furor te persigan!

No pases por nuestro barrio

que aquí los dos resucitan;

no pases por el San Juan

porque te juegas la vida.

No pases, que Pueblo Nuevo

te volverá de cenizas;

no pases, que algún poeta

puede matarte con tinta.

Ay, verdugo, mal soldado

de la conciencia vendida:

no pases por la calzada

que aquí en mi calle crecían

y aquí estarán cada noche

como dos banderas vivas.

Carilda Oliver Labra

Una mujer escribe

Ediciones Matanzas, 2012

Més sobre l'autora, ací

POEMA AMB DATA (LXXXVII): [NOTICIA DE LA AGENCIA LOGOS APARECIDA...]

(Imatge no identificada presa de la xarxa)

NOTICIA DE LA AGENCIA LOGOS APARECIDA EN LAS PÁGINAS INTERIORES DE TELE-EXPRES EL DÍA 8 DE ABRIL DE 1976

“El niño de diez años M.A.M.M. 
que vive en Zaragoza 
ha ingresado el día 7 en el reformatorio 
del Tribunal Tutelar de menores 
tras de su detención y estancia en la Comisaría 
por proferir insultos a las fuerzas del orden. 
Estando solo en casa 
el niño M.A.M.M. según declaró luego 
redactó una poesía conteniendo 
varios insultos a la policía. 
Una vez hecho esto 
llamó por teléfono al 091 
se puso al habla con la policía 
y les cantó el poema que él había compuesto 
empleando para ello alguna tonadilla popular. 
Al parecer 
la llamada que efectuó ese niño 
fue registrada convenientemente 
y minutos después de producirse 
las fuerzas de orden público con varios efectivos 
se personaron en el domicilio 
al que pertenecía aquel teléfono 
y encontraron al niño en cuestión. Fue difícil 
llegar a convencer a los agentes 
de que la poesía era obra exclusiva del muchacho 
y de que éste se hallaba en la casa 
completamente solo 
cuando se decidió a llamar por el teléfono. 
Instruidas las diligencias oportunas 
para lo cual el niño tuvo que acudir 
por tres veces seguidas a la Comisaría 
éste ha sido ya puesto a la disposición 
del Tribunal Tutelar de Menores de esa capital 
y posteriormente ha quedado privado 
de libertad 
en el Reformatorio de la Institución.”

Yo había comenzado simplemente 
a leer en voz alta a mi mujer y a mi hija 
esa nota de agencia 
que resulta normal en tiempos como estos 
cuando de un modo absurdo lo aseguro 
me dolieron los ojos 
se me trabó la lengua como a un niño asustado 
no pude continuar con la lectura 
estrujé con los puños las páginas del diario 
y como me conozco y sé cuando no aguanto más 
al verme así rajé 
por no llorar.

José Agustín Goytisolo

“Del tiempo y del olvido” (1977-1980)

en Poesía completa

Ed. Lumen, 2009

Més sobre l'autor, ací

POETES LLETRAEDETANS: VÍCTOR IÑÚRRIA

(Imatge no identificada presa de la xarxa)

13 FOCS, 13 ROSES

Cinc d'agost, ens cal sumar

5 més 8, 13 ens fan

Cinc d'agost, Calor i Mort

Fresca collita de roges roses

Què impediren florejar

Jardí de sang

Roig de foc

Calor d'agost

Odi mortal

Eren 13. 13 foren,

Les Roses del jardí aquell

Què les tiges van talar

Sens permetre que el perfum

De sa flaire noble i jove

Fóra brollador de Vida

I exemple de Llibertat

Perdérem les 13 Roses

I milers més, ignorades

Per l’aterridor forfet

De no pensar i sentir

El que amb la “Llei?” obligaven

Però no es van adonar

Què en el fons d’aquella terra

13 Roses arrelaren

I en nova germinació

Són la nova floració

Del Jardí de l'Esperança

De Llibertat i Il·lusió

Què en aquest 5 d'agost

Recordem amb tot l’amor.

Víctor Iñúrria

Pessics de vida

Ed. Neopràtria, 2015

Més sobre l'autor, ací

[HABÍAN ATRAVESADO SUS FRONTERAS...]

(Refugiats sirians. Font: Ara.cat)

Los tracios, empujados por otros pueblos, llegan  hasta Tebas.  

Habían atravesado sus fronteras,   
atrás estaba el perdido origen,  
delante, la inmerecida furia de los dioses,  
la ostentación, 
la demostración de la injusticia 
palpable, del oro, de la muerte 
ajena. 
Por un momento sienten el fantasma 
de las futuras ciudades invadidas, 
del esfuerzo, de la lucha porque sí, 
la lucha a muerte. 
Solos al fin, permanecen inmóviles 
en la frontera del equívoco, 
llenos de asombro 
ante la extensión de lo incumplido, 
de esa función lejana, 
feria de encontrados esfuerzos, 
imperio de futuras causas. 
Surge un quedo lamento: 
es su ira, su encono, 
su último recurso.

Julia Escobar

Fluyen permanentes

Ed. Pre-textos,1984

Més sobre l'autora, ací 

PENSAMENTS PINTATS (X)

(Imatge no identificada presa de la xarxa)

No hi ha millor defensor d'una causa injusta que una persona ben enganyada.