Novembre de 2014
A Antoni Ferrer
La pietat o el dolor o un silenci de llavis cosits amb fil d’aram en aquesta nit immensa amb un cel de gel que amenaça de trencar-se sobre la ciutat. La pietat o la fi diuen que ha escrit algú amb la sang d’un cérvol jove sobre les murades de vora riu amb cal•ligrafia d’espant. La pietat o el dolor o l’estridor aterridor de les màquines lluents a les línies de sagnat dels escorxadors industrials i el bramul desesperat de la vaca estúpida i el bel persistent i inútil de l’ovella enganyada. La pietat o la solitud angoixant aquesta nit humida, la primera potser d’una eternitat sense promesa ni salvació. La pietat o la desesperança i la buidor o la bogeria i l’odi o la mort pútrida o la flor única creixent en un marge sobre un jaciment d’ossos corcats i amb l’ànima de plom. La pietat o la humiliació o un riu d’esclaus descalços i sense ulls arrossegant-se lentament per tota Europa dins d’un núvol de papallones sinistres. La pietat o les runes infinites del continent i la història.
La pietat o l’espera inquieta aquesta nit rúfola de novembre de 2014 mentre Lluís Miquel acompanyat d’una orquestra mínima canta secretament En el port d’Amsterdam, mentre ara mateix als passatges de la ciutat, sota una llum grogosa de cadàver, desenes d’homes-cuc s’apaguen dins dels seus sacs de dormir sense saber que ha estat la vida sense por.
Aquesta nit la pietat o la crueltat malaltissa de l’envejós o el no-res o una fe qualsevulla.