| ((Imatge pròpia) |
Era, aquell
dia,
el dos de
setembre.
I ací ens teniu,
com una família,
decidits a anar
a la mar.
Era, aquell
dia,
assolellat
encara que amb un suau ventijol.
Per dalt de la
gran, buida platja
el vent feia
tremolar els centelleigs del sol,
feia xisclar el
groc a través de l'arena
i espurnejar
l'aigua de la llunyana marea minvant.
I ací ens teniu,
mamprenent a fer coses
que la gent sol
fer a la platja,
fent munts
d'arena amb la pala,
asseure el nen
en la salada meravella,
construir
castells, fer puntades de peu a una pilota.
Els nens van
prendre àdhuc un bany
com si fos un
deure.
Era, però,
aquell dia,
massa gelat per
romandre molt de temps dins l'aigua.
Jo només mirava.
Van sortir de
l'aigua relluents, les dents
carrisquejant,
tots rient i esquitxant,
i ací eren ara,
corrent davant meu
creuant la
llarga platja
cap a la mare,
cap a la germana,
cercant recer i
tovalloles.
Jo vaig
seguir-los a distància.
Però mentre
travessava la platja, a mig camí,
me n'adoní de
sobte amb sorpresa
que açò només
passa una vegada.
Allò que estava
fent, mai, mai tornaria.
Àdhuc el moment
que acabava d'escolar-se
és aferrat dins
l'eternitat
ràpidament com
l'Edat de Ferro.
Això és el que
significa la nostra mortalitat.
I em vaig sentir
una mica perdut.
Açò no tomarà a
passar mai més.
Però vaig continuar
caminant
i molt aviat torní
a la família,
a la vèrbola
d'eixugar i canviar,
al so del
present.
I amb les
palades d'arena
i els mossos a
un entrepà de tomata
i les paraules
de consol al nen
eixa sensació de
pèrdua es féu fonedissa.
Jo celebrava,
dóna la casualitat,
el meu
aniversari aquell dia.
Complia
quaranta-un anys.
Hi ha un antic
proverbi rus que diu:
«La vida no és
com creuar un camp».
És veritat: és
com creuar una platja.
Poesia Gal·lesa
actual
Edicions Alfons el Magnànim,
1992