(Imatge no identificada presa de la xarxa)
Una claror suau, or en pols,
va omplint el matí de llum.
Sembla mentida que en pocs minuts hagi avançat tant
en el camí fosc de les ombres.
S’ha fet de dia amb determinació.
Com un gegant segur de la seva força el sol matina.
Sense mandra, sense flaquejar,
es calça les sabates de les hores,
mira de dret l’horitzó
com la nau que està a punt de salpar.
Comença el dia.
L’any de l’estrella
Editorial Trípode, 2021
Més sobre l’autora, ací
(Imatge pròpia)
DE NOCHE BAJO EL MAGNOLIO
¿Qué habrá entre las raíces del magnolio?,
sus poderosas nervaduras salen a la superficie
dibujan un cerebro inmenso,
puedo pasear sobre ellas
como por un laberinto.
Guarda su fuerza interna
para adueñarse de la tierra
y cobijar las diminutas vidas:
raíces de acanto, pequeñas semillas,
lombrices, cochinillas, crías ciegas
de ratoncillos recién paridos, musarañas,
¿por qué no, también, arañas?,
algún sapillo chico que le canta a la noche...
El surtidor pequeño vierte suavemente
el agua que murmura su salmodia;
en la balsa de piedra duermen peces naranja.
Bajo el magnolio es de noche.
Creación
Huerga y Fierro Editores, 2023
Potser, entre la terra humida
que t'ha guardat fins ara,
hauràs trobat allò que diuen pau.
Potser...
Potser, un dia tu també buscaves
L’abraçada i la fe, com jo i com altres
(abraçada i cor ample, sense vores,
una fe i una meta pura i alta),
quelcom que per aquí hom sol dir quimera.
Potser...
Potser l’au fugissera que guardaves
cercava altres espais, altres esferes,
horitzons sense límit ni temença,
o qui sap si camins torts o boirosos.
Potser...
Potser, la força ardenta que bullia
dins d’aqueixa lleu closca,
esperant l’hora, el dia, el lloc, el tacte,
no trobaria el solc que desitjava.
Potser...
Potser tindries gola de misteris,
o de ritme, o de imatges,
o de coses petites,
o de coses senzilles...
Potser...
Potser series un de tants, inèdit,
desconegut fins pels teus, pels més íntims.
Potser...
O, potser, entre espines i coratge
tu gaudies el cel escrivint versos.
Potser...
Potser...
Potser...
Retrobament
Diputació Provincial de València, 1961
Més sobre l'autor, ací
FINS A
DESAPARÈIXER
Aquesta
vora tersa, humida, túrgida:
un
altre cop aquesta vora on llisquen
les
paraules i es fonen. I desfer-me,
dissolt
en l’aire, imperceptible, anònim,
desprès
de les imatges, dels afectes.
Et
creus que la paraula és gratis, vàlida
per
ella sola. Quin projecte albires?
Quina
és la teva estètica? Com penses
vincular-te
amb el món i no parlar
de
caminar pel bosc? Dius que són verdes
i
fuges. Qui pogués tenir la veu
més
deseixida, més distant, capaç
de
copsar les anècdotes més simples,
descriure-les
en els detalls precisos
i
mostrar-ne el sentit profund — com qui
no vol
la cosa i mantenint l’enigma.
Tot
passejant, em trobo un ocell mort,
un
petit rapinyaire, sense cap;
les
ales, disposades a l’atac,
immòbils,
rígides, i separades
del
cos. Un pugilista fragmentat.
Em dic:
No soc capaç de sostenir
el joc
de forces que relliga els mots
i els
actes, les imatges i els aguaits.
Millor
no ser-hi. Com si jo pogués
triar.
I dic que són verdes i fujo.
Aleshores,
el buit en pau amb ell
mateix,
el lloc on cessa el moviment
i on
s’aturen els fluxos d’energia.
Reclòs
en lloc segur, arrecerat
de la
sorda tempesta que només
ocorre
perquè l’altre vol alguna
cosa de
mi. S’aturen tots els fluxos.
Defineixo
una asímptota en què els mots
pengen
d’un fil. No arriba l’aire. Poso
a prova
la incertesa d’una llum
que
parpelleja sola i en silenci.
L'animal que parla
Proa Edicions, 2021
Més sobre l'autor, ací
| (Imatge no identificada presa de la xarxa) |
| (Imatge no identificada presa de la xarxa) |
| (Dibuix d'Aubrey Beardsley) |
| (Imatge no identificada presa de la xarxa) |
| (Imatge no identificada presa de la xarxa) |