NOU POEMA AMB DATA: [N'ÉREU TRES...]

(Imatge no identificada presa de la xarxa, retocada per mi)

XVIII

N’éreu tres com una trinitat humana i bella.

N’éreu tres, tres vèrtexs humils d’un triangle tendre,

una família amb mires i mides i llar:

la dona àngel, la xiqueta dels teus ulls i tu.

Compartíeu la pluja, el pa, el fred i els dies

amb una alegria pobra, caldria dir plena.

N’éreu tres fins el nou de gener del trenta-sis.

Una ràfega de punys amerà els horts de guerra

i ploraren els cànters al canterer de casa.

Fou una matinada dejuna de llum fosca,

plogueren ferides sobre els reguers i les aixades

i d’ençà el plany vestí de negre tota la història.

No fou just perquè ara estaries ací destriant

músiques d’herba per als davantals de la vida

i collint fruits d’arena per als ventres de mar.

N’éreu tres com una trinitat humana i bella

    i un cataclisme, de sobte, trencà el calendari.

Marisol González

Pasqual

Ed. 7 i mig, 2001

Més sobre l'autora, ací 

POEMA AMB DATA (III): 4 DE FEBRER DE 1945



(Imatge no identificada presa de la xarxa)

I tu, papà, gran cabronàs, ¿què hi feies
a dalt de la tribuna, si no eres feixista?
Vestit de blau marí, palplantat, la mirada llunyana,
sembles absent de tot. Poder? Cap no en tenies.
Avantatge? No cap. Potser veure teatre
de franc des de la llotja municipal, anar
vestit de gala a dalt del presbiteri
els dies sants, mentre la catedral
s'omplia de creients si més no en l'espectacle.
(Un reflex blau molt clar m'arriba del brillant
que dus a la corbata mentre jo, arrecerat
en algunes faldilles, m'omplo a poc a poquet
de tenebra i de por, de pecat i calfreds.) 

Ara, però, és un matí d'hivern
i tu t'estàs a dalt de la tribuna,
voltat de gent estranya, de senyores
elegants amb pells esborrifades, evasperon hispanes,
dones del general, del jutge, del delegat d'Hisenda...
Tens quasi quaranta anys, dos fills i mig,
un uniforme blau marí com cal en aquests anys mansíssims
i ets encara
fill de papà sense massa pervindre
(massa germans per un pastís petit)...
Però tu poc hi penses: ets el gran.
I amb mirada llunyana, a dalt de la tribuna,
veus com passa el desfile.
   També així et passaran
els vint anys de la vida que et queda,
sempre una mica absent, sempre com si portessis
un uniforme estrany, amb el cap sota l'ala,
preservant-te de tot, caminant poc a poc
per un món que ja mai no sabré si era el teu. 

Narcís Comadira

Àlbum de família

Més sobre l'autor, ací