La
malícia dels mots
Les paraules se't moren en sortir dels llavis,
queda el seu esquelet en mans del vent.
Podrit el cor i sense pell, es tornen pols,
pols que et ve als ulls i et nafra les retines.
Murs de pols al teu davant que no et deixen veure res.
Sense paraules, perdut el darrer intent d'existir en elles,
recorres els carrers expressant-te amb les mans,
Encara atònit de saber-te mut
i cec de tant mirar-te els mots,
travesses la foscor emboirada de desembre
mentre l'oxigen crema esborranys de vida
que amagaves al calaix de dintre teu,
vides inèdites que arriben tard i fora de context.
Se t'han mort les paraules i ara no diuen res.
En els mots ja no et poden reconèixer.
T’has cansat de mostrar-te i acabar no essent vist.
Sols et resta ser tu.
La concessió més lleu és una escletxa
per on penetra a raig l'odi dels déus.
Fixa't, però, en la malícia del verb:
Si capgires les lletres,
on diu "ser", queda "res".
Joan Francesc Dalmau
La
malícia dels mots
Ed.
Fonoll, 2016