ASFÍXIA

 

(Imatge no identificada presa de la xarxa)

Asfíxia

 

Una vegada vaig ser bella. Ara soc jo mateixa.

 Anne Sexton

 

M’ofegaré amb el cor bategant com una manxa,

amb els pulmons inflats d’hidrogen.

M’escanyaré en menjar-me la poma

on habita el cuc dorment,

el dubte malaltís que m’infecta.

 

Tancaré la porta de la infantesa,

de la mare que em renya amb enveja rèptil

i al pare que mai no em mira;

soc la part rebutjada de l’escenari

d’un amor postís, donat a fer a altres.

 

Lliure, oblidaré els enfrontaments amargs,

el deure de ser bona noia

i el convenciment íntim de no poder ser-ho,

l’ofec ressentit de saber-me no estimada.

 

Escriuré i seré bella

                                   o jo mateixa.

 

Mercadal Victory, Carles / Palliser Santana, Llucia

L’infinit que no podem dir

Pagès editor, 2025

Més sobre els autors, ací / ací

DIMECRES

 

(Imatge no identificada presa de la xarxa)

Dimecres

 

Hi ha una llum diagonal que escapça, groga,

les finestres més altes de les cases.

En tarda laborable tothom porta

les cares més honestes com si res:

és el dia anodí l’indret perfecte

per descobrir ulls amables, bons auguris,

lletjors reals, records de nit d’insomni.

Em sé viva aquests dies, vaig perduda,

eficientment mediocre, en el punt mig

entre la irrellevància i la mentida.

Mentre espero al semàfor com tants d’altres

encara amb el dinar viu al record

i aquella somnolència de les tres

sé que ningú sabrà que no tinc rumb.

He estat anys sense èxit en l’intent

d’esborrar-me sencera per guanyar

mil escales de gris en una feina.

He aconseguit els grisos —no l’oblit.

Penso que, igual que els altres, jo també

sé travessar els carrers sense consciència;

només em queda un dubte, que m’amago:

Pot ser que si jo veig en els seus ulls

preocupacions puerils i grans tragèdies

en mi veuran el buit, el blanc, els ossos?

 

Clara Ballart Lladós

La llum igual

Pagés Editors, 2025

Més sobre l’autora, ací

ENTREGA

(Imatge no identificada presa de la xarxa)

Entrega

 

Entrar al mar de costat és com morir

si morir fos conjunt, i no arbitrari;

Si morir fos entrega, amistat, lluita.

Deixar que el mar m’empassi com a tu

és un gest que voldria que comptés.

Em dono amb convicció de no ser més

que tot el que travessa l’aigua freda:

pedra, gavina, nen i boia groga.

En l’instant que ens desfem en les onades

oblidem el que érem: és l’entrega

d’una vida en favor del riure etern

d’allò indefinible, que ens escup

i més tard ens empassa. Jo ja em dono

sense tenir cap dubte que si mai

torno a sortir de l’aigua estarà bé,

i que si no ho faig més també està bé.

Saber que ho sents com jo, tot a guanyar

o tot a perdre, em fa estar convençuda

de no ser gens estranya ni especial.

Aquest cop en sortim, de la negror

mig fluorescent del mar en plena nit.

 

Tu com jo som bitllets de carroussel

que salats i borrosos continuen

valent per una vida. Els gastarem.

Clara Ballart Lladós

L'aigua entre les coses

Pagès Editors, 2022

Més sobre l'autora, ací

[M'AGRADA EL DUBTE...]

(Imatge no identificada presa de la xarxa)

M'agrada el dubte que deixa parlar les coses 

les coses que calles i s'alimenten 

de l'ombra i la llum dels nostres cossos. 

M'agrada el dubte que camina amb tu 

i deixa créixer la força que tiba 

l'arc mut de la paraula 

amb el silenci que invoca el tacte del somni 

i encén fogueres als ulls.

Hi ha músics tocant al ventre de l'havana 

t'ho veig en la mirada

ara que la música llisca per la pell humida del desig 

de les coses callades.

Joana Bel

No sé si imagino

Ed. Bromera, 1998

Més sobre l'autora, ací

DEVASTACIÓ

 

(Albert Goodwin. Apocalipsi,1903).

Devastació

 

And fade out again and fade out again.

Radiohead

 

La devastació és creure’t que ho saps tot,

i no. No pontifiquis apocalipsis col·lectius

ni certeses objectives. Només pots exalçar

una sola cosa, poema rere poema, i blasfemar

la misèria. Rabejar-t’hi, rebregar-t’hi, i mirar

de sortir-ne sense ferides. Dic el dir i dic

sempre el mateix, el terraplè i el dubte.

I sé què dic quan dic amor, perquè l’amor

és meu

Meritxell Cucurella-Jorba

La volumetría del neguit

Pagès Editors, 2020

Més sobre l'autora, ací

CAÏM

Recentment he rebut el llibre “15 anys de premis” que conté poemes premiats en el certamen de poesia “Antoni Ferrer” que ha editat l’associació Eco-Cultural “La Garrofera” de l’Alcúdia de Crespins. És una molt bona edició il·lustrada. L’any 2014 el vaig guanyar amb l’obra “Caïm”, un diàleg ple de retrets entre Déu i l’Home. Deixe un fragment d'ella.

 

[...]

IX

Ets la creació de les meues tenebres,

fruit de les meues indecisions.

Ara no puc tornar enrere: soc infal·lible.

L'errada no ha estat crear-te.

Ha estat crear el verb Ésser.

Per ell has triat, per ell has trencat el pacte.

Comprenc que ja no soc propietari de l'univers.

Assumesc la meua culpa:

descansaré sota el sicòmor

i dormiré el somni de la immortalitat.

X

Això et fa indigne de tu mateix.

XI

Estic cansat.

Reste ací rosegant el dubte.

La confusió em torba.

XII

No et deixaré descansar.

No tens dret al descans

Ets el Creador.

[...]

Jesús Giron Araque

Caïm (dins de "15 anys de premis")

Assiciació Eco-Cultural "La Garrofera", 2020

[ÉS ARRIBADA L'HORA...]

(Imatge no identificada presa de la xarxa)

És arribada l’hora en què l’angoixa

serà fruit de la certesa i no del dubte.

Tot allò que sabem ja ho sabíem,

però hem comprés que serem ferits

per la mateixa daga que abans

passava de llarg cercant un altre parador.

Avui hem de conviure amb un neguit

que no té cap porta d’eixida oberta,

perquè la vida ha traçat gèlidament,

com qui separa territoris estranys,

una línia divisòria recta i infranquejable

entre el que ara som i el que volíem ser.

Robert Cortell

Hores ingrates

Ed. Bromera, 2015

Més sobre l'autor, ací

[ÉS ARRIBADA L'HORA...]

(Imatge no identificada presa de la xarxa)

És arribada l’hora en què l’angoixa

serà fruit de la certesa i no del dubte.

Tot allò que sabem ja ho sabíem,

però hem comprés que serem ferits

per la mateixa daga que abans

passava de llarg cercant un altre parador.

Avui hem de conviure amb un neguit

que no té cap porta d’eixida oberta,

perquè la vida ha traçat gèlidament,

com qui separa territoris estranys,

una línia divisòria recta i infranquejable

entre el que ara som i el que volíem ser.

Robert Cortell

Hores ingrates

Bromera Edicions, 2015

Més sobre l'autor, ací i ací

BRISA

(Imatge pròpia)

BRISA

Aquesta immensitat de cel i aigua

que tenyeix de blau el paisatge.

Replecs de mar, delicadíssims,

matinada de platja,

balandregen les ones al compàs del record.

Camine entre brises de sol i sorra,

una vela blanca s’estremeix a l’horitzó.

Només sóc uns ulls que observen l’univers.

No sé què hi faig en aquest indret,

no sé on em porten els meus passos.

La veu s’enfila en un crit ferit de gavina,

no entenc el món que m’envolta

i em commou no entendre’l.

La mar, tanmateix, continua la seua remor.

Els ulls se m’omplin de sal,

com aquestes paraules, quasi res

essencial depèn de nosaltres,

la carícia d’aigua tèbia o freda succeeix al pas.

Maria Carme Arnau i Orts

En el decréixer de la pluja

Cossetània Edicions (Quaderns de la font del cargol), 2017

Més sobre l'autora, ací i ací