LA SORT QUE ENS HA LLIURAT DE SER PERFECTES

(Imatge no identificada presa de la xarxa)

LA SORT QUE ENS HA LLIURAT DE SER PERFECTES 

 

Vam néixer a un barri on els carrers

eren el nostre tercer cognom.

Seguíem la llei mascle, marcials, misògins,

lleials a qualsevol injustícia que de grans,

muts, penedits del tort sense epopeia,

ens va fer imprevisibles,

com la desolació d’aquest lloc que va unir-nos,

com aquesta ciutat plena de cors

amb un lleu mecanisme de coratge.

Al final, quan ja no sabrem què fer a casa

ni ens pesi no haver atès els nostres vius i els nostres morts

com hagués calgut,

quan haguem purgat trenta anys i un dia tanta vergonya,

potser ens salvarà

la breu recompensa de l'engany

i la sort que ens ha lliurat de ser perfectes.

Jordi Virallonga

A favor de l'enemic

Viena edicions, 2021

Més sobre l'autor, ací

[SALMA, UN GOS PÀRIA DE BAGDAD, DIU...]

(Imatge no identificada presa de la xarxa)

Salma, un gos pària de Bagdad, diu

que els americans són amables.

Deixen sang als carrers

perquè la llepem,

i mossos de carn humana

atrapats

entre la roba carbonitzada.

Ens fan tornar als nostres ancestres:

els Llops.

---

Salma, un perro paria de Bagdad, dice

que los americanos son amables.

Dejan sangre en las calles

para que la lamamos,

y bocados de carne humana

atrapados

entre la ropa carbonizada.

Nos hacen volver a nuestros ancestros:

los Lobos.

Priya Sarukkai Chabria

Més sobre l'autora, ací

[Traducció feta per mi a partir de la versió en castellà de Gustavo Osorio de Ita]

[QUÈ FA QUE LA TEMPESTA...]

(Imatge no identificada presa de la xarxa)

Què fa que la tempesta t’atrapi i et sedueixi en els instints

més primaris? El llamp i el parallamps: la ionització de l’energia

que, enrabiada, es perd sota terra. S’esvaeix, també així,

la bromera que fermenta als teus llavis.

A poc a poc vas escopint la sang que rebenta a l’esòfag.

Trepitges el camp sota la pluja de cendres, els arbres calcinats

han perdut tota l’escorça. Et situes al centre del paisatge,

ennegrit pel carbó fumejant que t’embruta la mirada i t’asseus,

debilitat, sota un sol insípid.

—Ets això: un cos cremat! I la pols del sutge se t’arrapa en el

furibund balbuceig de les paraules.

L’aire et transmet l’olor de la femta cremada i de la carn dels xais

socarrimats, arrabassats per la voracitat de les flames.

Són hores interminables de desolació, d’estar abatut pel foc que

et penetra per la vena.

Envoltat d’un tou de fullaraca busques el repòs dels peus que

encara et sostenen.

Jaume Cases i Mas

El dictat de l'agulla

Pagès Editors, 2018

Més sobre l'autor, ací i ací

DONA SENSE FILLS

(Imatge no identificada presa de la xarxa)

DONA SENSE FILLS

La matriu 
sacseja la seva beina, la lluna 
es desprèn de l'arbre sense saber on anar. 

El meu paisatge és una mà sense cap ratlla, 
els camins lligats en un nus, 
el nus sóc jo, 

jo la rosa que aconseguiu: 
aquest cos, 
aquest ivori 

diví com el crit d'un infant. 
Com una aranya, teixeixo miralls, 
fidels a la meva imatge, 

no dic res sinó sang. 
Tasteu-la, vermella i fosca! 
I la meva selva 

el meu funeral, 
i aquesta muntanya i aquesta lluentor 
de les boques dels cadàvers.

Sylvia Plath

Arbres d'hivern

Llibres del Mall, 1985

Més sobre l'autora, ací

[Traducció de Montserrat Abelló]

CHILDLESS WOMAN / The womb  / Rattles its pod, the moon / Discharges itself from the tree with nowhere to go. // My landscape is a hand with no lines, / The roads bunched to a knot, / The knot myself, // Myself the rose you achieve— / This body,  / This ivory // Godly as a child's shriek. / Spiderlike, I spin mirrors, / Loyal to my image, // Uttering nothing but blood—  / Taste it, dark red! / And my forest  // My funeral, / And this hill and this / Gleaming with the mouths of corpses.

PREMI "ANTONI FERRER"

Ahir vaig rebre una telefonada d'Antoni Rico, membre de La Garrofera (Associació Eco-Cultural d'Alcúdia de Crespins) que me informava que havia guanyat el premi de poesia "Antoni Ferrer". És un premi modest però em fa il·lusió perquè té el nom d'un dels meus poetes de referència. El proper dissabte, 17 de maig, a les 20 hores, a la Casa de Cultura de l'Alcúdia de Crespins em lliuraran el premi en un acte públic, presentat per la periodista i escriptora Núria Cadenes, i que comptarà amb l'actuació de l'Andreu Valor.

El treball guanyador es diu "Caïm" i és un diàleg entre Déu i aquest sobre la condició humana i divina. Us deixe una part d'ell:

(Imatge no identificada presa de la xarxa i retocada per mi)

III

No podràs caminar tranquil·lament per l’Edén.

La desolació t’indicarà el camí.

Els vidres tallaran les peülles del teu corser.

Els ossos alentiran el teu pas.

Relliscaràs inevitablement sota la cendra.

Atura’t i contempla el teu escarni,

la vergonya de la humanitat,

la segura certesa de la nit.

Ni tan sols podràs caminar per Gehenna.

Ni el camí ni el futur, ni aquesta paraula tindràs.

     Només el silenci.

DESOLACIÓ

(Imatge no identificada presa de la xarxa)

I no podrem submergir-nos en eixa mar fosca, muda,

que atresora els nostres dúctils silencis i, egoista,

els guarda i continua, famolenca, devorant mirades

permanentment avesada amb l’ull sobre la superfície.

I no podrem acoblar la sang amb els ulls que ja no hi són

perquè només són tots dos líquids...

                                                             aigua, silenci,

gebres que han naufragat en el fons de les aigües del temps imperfecte.

Com un volcà amagat, però, ara voldríem fer nàixer

                           l’illa dels records sobre la mar desolada!

Del meu "Llibre de contemplació"

Editorial Germania, 2013