(Imatge no identificada presa de la xarxa)
Un poemari és com el taló d’una sabata.
És com un xec en blanc, estés al portador.
O com una vella persiana, persa, a pesar de tantes coses.
És com un terrat.
Com un solar abandonat pels gats, on queden els poetes.
És como una sardina que tan sols dóna la llanda.
Una batalla a ultrança, contra tota una paret.
La lletra de batalla d’un sintagma armat, un clar exemple de l’absència.
El pagaré d’una cultura sense fons.
Paranimf d’una nimfa d’un trist oasi passadís.
Paradís perdut de seda: Aquest Calaix
dels Astres.
El subratllat és meu
La Forest d’Arana, 1988