Palau d'absències (VI)
Tardes daurades flueixen calmoses
i lleus es decanten als pous del capvespre.
Blau miralleig de les ones i blau obscur del cel
fonent-se en un crit.
Cap campana no retorna
les hores finites que cauen
als pous de l’oblit.
Però en l’horitzó amb tornasols que ara es
tanca
s’encenen guspires que trenquen
el vel de la nit.
Palau
d'absències
Institució Catalana de la Dona, 1993
Més sobre l’autora, ací
NÈNIA PER A CORS
DELMATS
29/10/2024
La
mort de tota mort ara et bressola.
Antoni Ferrer
Heus ací el temps enfangat.
Lentament, es dessagna el record: la nuesa del record.
Que s’acomoda la ignomínia al buit de l’oblit.
Que la llum s’esmuny en la cavorca de la nit.
Que enmig de la fosca del cel la pols esborra rostres.
Que les llàgrimes renten carrers exhumats.
Que ens arriba el crit animal de la carn ultratjada.
I un tendre esperit ens commou en la desesperació.
I un cor que batega a dins ens desperta l’ànima.
Com defugir ara de la humana solitud
dels que han emmudit en aigua i fang?
I com suportarem la ferida sense bàlsam
ara que tot el record és latència i llacada bruta?
Dins de Que
torne la joia pura del carrer! Versos per la dana (llibre col·lectiu)
Onada Edicions, 2025
Més sobre mi, ací
Per un bleir del cor a l’alta nit,
enduta per un vent de trobar clus,
he convocat els brucs de l’esperit
i el salm arbrat que m’obre el mot reclús.
Un corriol d’argent encès em cus
al pit un foc de blats que abranda el crit
d’un temps en què l’amor no ens era intrús
i alçava l’alegratge més petit.
Quin mormoleig del cel porta el neguit
que aviva el bosc arcà del capfinit?
Cerco el tresor perdut entre el fullatge.
I alzino a flor de terra el meu celatge.
L’or del matí caplleva a la cinglera:
pel cant del Déu ignot veig la drecera.
Saur
Edicions 62, 2025
Un crit com un cant com una esquerda
un volcà als llavis ofec nucli caníbal
en la nit monstruosa
La llum li tocava la carn estava pàl·lid
amb la sang estancada a les mans per la gravetat
estasi que s’apropia de la forma
El seu cos és difícil
perquè és un cos alliberat
Ets un posseït un panteix clavat a la mort
veig el camí soc la filla la mare
l’esposa coronada deessa fúlgida en el centre de l’allau soc totes les veus
del deliri
Clinamen
Viena Edicions, 2025
Més sobre l’autora, ací
No hi ha cap veu
ni manllevada ni pròpia
que escrigui els meus poemes,
només
aquesta sorda afonia miserable,
un escanyament d’aigua embravida
atrapada entre les roques
–el salt final, en brut
i al capdavall
un toll quiet i lent
que malmeten turistes de diumenge.
I tanmateix
callar no ha estat mai una opció,
sinó perviure
en la gorja estreta.
Trobar-hi el crit.
On fugirem, amor
Godall Edicions, 2024
Més sobre l'autora, ací
Narcís
què
hi veus, Narcís, dins del llac?
no et tempta cap altre tu
enllà de tu i l’onanisme?
què és estimar un reflex?
consol? mentida? desídia?
quan s’acaba l’autoamor?
quan n’hi ha prou d’autoconsum?
quan es cremen els miralls?
què en vols, del teu cos, Narcís?
potser l’ombra? l’eco? l’ego?
què t’embafa el cor miop?
penses mai que pots fer tard?
quan ja siguis aigua avall
—tros de jo, tros d’eco i ego—,
revindran tots els plurals,
prò tu ja t’hauràs negat.
i seràs mort, ben mort, ben mort!
faràs cucs sol, ben sol, ben sol!
què seràs després, Narcís?
l’orgasme? el crit? l’afonia?
o bé un silenci tot xop
sense nimfa ni vitrina?
Laura G. Ortensi
Matar la mare
Editorial Fonoll, 2021
Si en els teus ulls el món ofega un crit
no esperis que ell t’absolgui a cau d’orella.
Ets filla d’un silenci que s’estella
i els esquelets t’aguaiten sota el llit.
En somnis es dessagna el teu vestit,
pell de dolor, flor de la vida vella.
T’has tallat els cabells llargs de donzella,
voldries amputar-te l’esperit.
Ta vida és una crossa que es fractura,
un úter repuntat per ganivets,
el melic d’un embut penjat d’un fil.
El rostre de la mort no té perfil,
però és dolç com un cor de confitura.
Ni el teu autoretrat sabrà qui ets.
Despossessió
Pagès Editors, 2002