EMPREMTES

La poesia és una arma contra la desmemòria. JOAN-ELIES ADELL
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Costum. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Costum. Mostrar tots els missatges

dimarts, 24 de març del 2026

[AVUI NO ÉS CLARA LA NIT,...]


(Imatge pròpia)


Avui no és clara la nit, i els núvols

semblen enfosquir més encara la contrada:

hi deixen caure la tenebra com un vel de dol.

Tanmateix, la presència del mar, lluny,

anima l'ombra,

allibera els arbres del pes del sol

i les pedres del pes ombriu que les domina.

S'esborren els camins, que semblen lents,

i el llargandaix es reclou sota les pedres.

Els murs s'allargassen

i els turons confonen llurs perfils

entre la fosca alenada del capvespre.

Tot és quiet i l'estornell, damunt la bessa,

sembla que dorm, encara que guaita, gasiu,

la tornada de l'ombra.

Ni tan sols a ponent no en queda gens, de llum,

només una claror somorta s'obre

més enllà del cel

i de la lleugera presència dels estels.

Tot, en una lenta i gairebé imperceptible davallada,

va tancant-se en un repòs on la quietud

no és silenci, ni espera, ni tan sols deturament.

Només no-res, un buit, un sot ombriu,

un clot on la ment s'esfondra i es refà

del violent sotrac de la galerna.

Encara que la soledat aspriva

que empara aquest indret desvetlla, altre cop,

una rara recança de retorn i comiat.

No res. La solitud-que penses.

Sentir que hi ets. Que tot

és teu. Que res no pot ser tan tot com ho és ara.

Que no hi ha res com aquest sojorn de l'esperit,

la feina feta, els nens al llit.

Neta la roba.

És bo sentir-se gran i lliure i assenyat,

com aquests arbres vells que tot ho saben

o com aquestes pedres que ni tan sols les pot matar

el record o com aquestes bèsties que tot el dia corren.

O com aquesta casa vella que cada cop que hi torno

ens reconeix cadascú en el que som

o en el que podríem ser i potser serem un dia.

No hi ha com fer-se gran, i rius

de la pensada.


La vall, davant nostre, s'obre, s'eixampla i es desfà;

davalla entre petits turons que sembla que dansin

en la fosca, i cada instant que passa

s'enalteix la foscor; la negror arriba

cap a mi i m'embolcalla amb els fils de la posta

que tot ho van cobrint sota la fosca ponentina.

Què és el que, altre cop, aquí, em porta?

L'indret, arrecerat del tro i del núvol?

El temps que hi sóc, mandrós, endut

per la indolència de l'estiu i el no fer res?

El costum, habitual en mi, i en tots nosaltres,

de deixar-se emportar per la nuesa de la ment?

O és saber-se lliurat al moviment més propi,

amarat pel sentiment i el goig de viure?

El retorn, potser? O és l'enyorança?

O és l'esperança de retrobar el que vam ser

i vàrem perdre o el que no fórem mai

o el que hauríem pogut fer de tots

nosaltres?

Què és el que, altre cop, aquí, em porta?


Antoni Marí

El desert

Edicions 62, 1997

Més sobre l’autor, ací

dimecres, 6 d’agost del 2025

EN ACABAT

 


(Imatge no identificada presa de la xarxa)

EN ACABAT

 

En acabat, plegar el para-sol,

engiponar-ho tot dins de la bossa;

a les mans, el poal, la pala i el rasclet.

El matalàs, amb les cadires...

L’ardència, en retornar,

de les herbes borreres i l’asfalt,

els plàstics bleïdors del cotxe.

 

No és pas això que en acabat

vols recordar del ritu sinó el gust

salat i fresc de l’aigua, la visió

dels primers mars en arribar

al passeig marítim, l’alegria reflectida

—més que res devia ser la teva—

en el rostre dels pares i germana.

 

O quan, a casa, la pell febrosa s’amorosia

amb les compreses d’aigua amb vinagre

de la mare en la tebior amable de la cambra.

Després de la dutxa,

en acabat, et mostres indulgent

amb aquest bàrbar costum d’anar a la platja

perquè l’avior més infrangible

és la d’haver-se sabut estimat.

 

Josep Cuello Subirana

Bensenes, el temps

9 Grup Editorial Cossetània Edicions, 2025

Més sobre l’autor, ací i ací

dijous, 21 de novembre del 2019

CEC

(Imatge no identificada presa de la xarxa)
CEC

De vegades, quan mire, és cert que no hi veig res.
Els objectes es mouen com un film sense pausa
per davant del meu nas, i aquest trànsit em causa
una ceguesa anòmala que es propaga en excés
en l'hàbit i el costum. Un trastorn que m'obliga
a oblidar que tinc ulls, clissar la llum del sol
com un fet improbable i aguantar la fatiga
més enllà del permès. El problema es resol
quan concentre la ment entorn d'un punt de mira
diferent del comú, i aleshores el dany
minva o es paralitza. Amb tant de desengany,
la mirada s'ofusca i la vista es capgira.

Vicent Penya
Llibre de les enrònies dins de Triadisses
Editorial Denes, 2013
Més sobre l'autor, ací

dissabte, 2 de gener del 2016

FORÇA DEL COSTUM

(Imatge pròpia)
Hi ha dies que em lleve d'esma, i la claror del matí m'esfondra les mirades: l'esguard recorre parets sense destí i ni les toca. Planyeria llavors la mort tranquil.la, i no diria cap paraula amb tal d'avergonyir-me'n. Hi ha setmanes idònies per a guardar dintre les venes, una darrere l'altra convulses. Pobres setmanes o, si de cas, la trista gala d'una fúria. Mesos hi ha suaus d'ofici inadmissible que es consulta i mesos gairebé d'abús i no tinc ganes. Anys quan dubte sobre els urgents somriures, en sospitar quin lleure m'anuncia fer d'una muntanya un gra de sorra, absoldre el carmí de les núvies. Anys, no segles. Segles que no vindran ni per alguna d'aquelles.

Isidre Martínez i Marzo
Camps de mines (Poesia catalana del País Valencià 1980-1990)
Edicions de la Guerra, 1991
Més sobre l'autor, ací

dimarts, 30 de juny del 2015

[L'AMOR ÉS UN COSTUM...]

(Imatge no identificada presa de la xarxa)
L'amor és un costum ben educat      
com rentar-se les dents cada matí 
que necessari ens han, i ens hem, creat 
i venç la solitud en pronunciar-se. 

D'això, però, que un cert públic correcte 
entén en dir amor 
n'és fàcil despullar-se i n'és higiènic 
si hom té a l'abast l'estoig 
d'un record sense fons, de maquillatges, 
i l'esguard ben atent 
davant una finestra qualsevol. 

Viure ofert a la vida 
no pas nugat a un arbre com vençut.

Josep Piera
  Crits baden la tarda melodiosa
Septimomiau, 1979
Més sobre l'autor, ací i ací